Que tota aquesta merda valgui la pena

Està passant, com es diu ara. Per sota de les notícies autonomistes que fan girar la roda de les tertúlies; per sota del volum de ràdios i televisors parlant de pactes a les diputacions; per sota de la vida que continua als carrers de la Catalunya post 1-O, si no és una setmana és una altra, es van succeint una sèrie de piulades, anuncis, cartells, crides populars: ‘Acte solidari per la causa judicial contra X, li demanen 2 anys de presó i 1.500 euros de multa’; ‘Som davant els jutjats de X, han detingut Y per defensar els resultats de l’1 d’octubre’; ‘Grup de suport a X i Y: la fiscalia els demana 8 anys de presó per manifestar-se davant la delegació del govern espanyol’; ‘Concentració! Donem suport als independentistes de X detinguts per plantar cara a la ultradreta’; ‘Avui hem estat als Jutjats de Y per acompanyar als cinc encausats per…’ etcètera i més etcètera.

Ho tallo aquí, perquè la idea ja deu haver quedat clara, tot i que més d’una vegada m’ha voltat pel cap d’escriure un article com aquest només enllaçant anuncis de concentracions i actes de suport als represaliats independentistes de fora dels focus mediàtics. Discretes reunions en horari laboral davant de comissaries, jutjats i places municipals; trobades d’amics, coneguts i solidaritzats fent rotllana davant d’algun mitjà local; lectures de manifestos sense tarima ni faristol, fulletons impresos de casa amb les #etiquetes de denúncia, parlaments d’altres encausats amb històries semblants que tal dia va fer un any.

Perquè és així, tal dia fa un any de tot, com aviat en farà dos de tot, i malgrat que al final del viacrucis t’acabin arxivant la causa, ningú no et tornarà els mesos i les setmanes i les nits de mans al cap, de mirar el compte corrent per poder pagar multes i advocats, de no saber què en pensen fer, els tentacles de l’estat espanyol, amb la teua vida en suspensió. La teua i, de retruc, la del teu entorn. Perquè hi ha moltes maneres de coartar la llibertat dels dissidents sense la pirotècnia d’un empresonament. Avui són ells –Elois, Laies, Martes, Sandres, Adrians, Tamares, Aines, Jordis, Rogers–, demà pots ser tu, aquest és el missatge, ja siguis activista circumstancial, estudiant, mestre, alcalde o regidor del més minúscul ajuntament: digue’m què vas fer l’1-O i rodalia i et diré quants números de la loteria tens.

En aquestes persones penso, cada vegada més sovint, quan els nostres representants polítics sumen esforços amb l’adversari per tornar inútil el seu sacrifici. Perquè allò que primer van ser palades menudes, una mica tímides, ara ja són camionades, buldòzers i aplanadores que miren d’enterrar tot el que queda del Primer d’Octubre. I potser la idea és que els represaliats diguem-ne anònims, ara un aquí, ara un altre allà, siguin l’últim que li quedi al poble del dia que va posar l’estat espanyol contra les cordes. [Sí, he dit ‘poble’, oi que s’entén bé? Ja n’hi ha prou de renunciar als consensos del vocabulari perquè no s’ofenguin els ciutadans del món.] Què dèiem? Això: que una cosa és que siguin les denúncies de fiscalia, guardiacivil, policia espanyola i mossos sol·lícits que pretenguin reprimir la protesta, i una altra és que els teus representants, enterrant la causa, facin inútil protestar per defensar-la. Dit d’una altra manera: que, despullant de valor aquell esforç col·lectiu inenarrable, transmetin als represaliats que serà inútil pagar el preu d’haver-lo defensat.

Certament, amb els nous corrents que bufen al CEO, fer tot un paràgraf parlant del Primer d’Octubre sona antic i caducat: és l’efecte d’abandó que dèiem, que funciona. Però en aquesta columna hem de mirar pels nostres interessos, que són els mateixos que fa dos anys i que en fa vint, i els mateixos que els dels represaliats als qui hem dedicat aquesta peça, i els de tants i tants conciutadans susceptibles de trepitjar un jutjat o una comissaria a la mínima que a algun patriota espanyol se li giri el tupí. És una qüestió de supervivència.

Pel que fa als partits independentistes, mentre els dos grans s’arrenquen els ulls per qui pacta abans amb el PSC, i mentre el PSC se’ls endú a la seua casella per impedir que tornin a fer majories, aquí ja aixequem el musell com gossos tofoners per seguir la pista d’uns altres polítics: els que encara tenen el dret d’autodeterminació per un dret inalienable d’aquest poble, siguin vells o siguin nous, estiguin en actiu o en passiu, per posar-nos mútuament a disposició. Perquè aquesta vegada, aprofitant la mútua experiència, puguem fer que el sacrifici quotidià dels companys de viatge hagi valgut la pena.