Merda!: la paraula de les mil cares

Sempre s’ha dit que els Països Catalans eren un poble amb fal·lera escatològica. D’això, en trobaríem exemples a balquena, més enllà del caganer i de la tradició de fer cagar el tió. De segur que si repassem l’ús del mot merda en la nostra llengua ens n’acabarem de convèncer.

Per començar, a banda el significat principal –‘femta’–, n’hi ha un d’aproximat, ‘brutícia’ (En aquesta cuina hi ha molta merda). Després tenim el sentit figurat de ‘cosa dolenta, de poc valor’ (Aquesta bicicleta que t’has comprat és una merda). I, per extensió, l’apliquem a la manera com ens sentim (Després d’aquella esbroncada, em sento una merda). També figuradament, una merda és una embriaguesa (Ahir a la nit va agafar una merda). I, és clar, una cosa que fastigueja o causa un enuig considerable:
—És una bona merda que et trobis tan malament.
—Sí, noi, quina merda!

Però la merda (o la mè, com diu molta gent, eufemísticament) s’enriqueix amb tota una rastellera de locucions. N’hi ha que s’han perdut, però encara en resten moltes, com ara el color de merda d’oca, que és un color grogós, un groc apagat. Si parlem específicament de frases fetes, una de les més conegudes és ésser cul i merda, que es diu de dos amics inseparables (en la versió més neta, diem que són carn i ungla). Quan un individu és un no ningú, diem que és una merda, o una merda seca. Però si simplement és poc valent és un mitja merda. Quan algú corre molt de pressa, diem que va a tota merda. Si té molt mala sort, senyal que ha aixafat merda o que porta merda a l’espardenya. I si està molt abatut, molt aixafat, dirà que està fet una merda. Un que fa el merda és un vanitós, que es vol fer veure, i si deixa la merda allà on caga és un desendreçat. Si ens enfadem amb algú, l’engeguem a la merda, i si fem un negoci poc productiu ens diran que hem canviat pets amb merda. Si una cosa us surt malament exclamareu: Merda!, però –paradoxalment– si voleu que a algú li vagi bé una prova o una representació li direu: Molta merda!

De derivats, en tenim per a donar i per a vendre. Un merdós és un que va brut de merda, però també un que té moltes pretensions. Embrutar de merda és emmerdar, que també vol dir –ja se sap– embolicar algú perquè intervingui en un afer perillós o complicat (No sé per què m’hi vaig emmerdar, a col·laborar amb ell). D’això, també en podem dir emmerdissar, però no pas –compte!– esmerdissar, que és netejar un budell. No cal explicar què és un merder, perquè tothom ho sap, en sentit literal i en sentit figurat. Però potser sí que cal dir que un merdícola és un animal que viu dels excrements –de les merderades, vaja. També en vivien els merdissaires (o merdissers), és a dir, els que es guanyaven la vida venent una mescla d’orins i matèries fecals treta dels dipòsits de les comunes i que servia d’adob. Una feina de merda, ja ho podeu ben dir. Ah!, i no ens deixem el merdufai, que és com els eivissencs anomenen un infant malcriat.

Si obrim la capsa dels refranys, ja no hi haurà aturador. A l’Alcover-Moll n’hi trobem més de mitja dotzena, com ara aquest: La merda, com més la remenen, més put, és a dir, que certs assumptes com més se’n parla més s’agreugen. Ara, el veritable magatzem dels refranys és la Paremiologia Catalana Comparada Digital, aplegada per Víctor Pàmies, que en conté 179 amb la paraula merda. N’hi ha un grup prou interessant, que és el de les dites tòpiques, les que fan referència a un poble (normalment, inventades pel poble del costat). Una petita mostra: A Blanes, de la merda en fan campanes; A Colomers, de la merda en fan calers;  A la Secuita, merda cuita; A Torrent, de la merda en fan paret, quan plou tot se mou i quan fa vent, tot se sent; A Verdú mengen merda i caguen dur…

Ja ho veieu: això de la merda no s’acaba mai. És clar que, posats a fer, també podríem parlar de cagar, d’escagarrinar-se i d’escagassar-se; de cagarines, de cagallons, de cagacalces i de cagamànecs… Però deixem-ho estar, que ara ens emmerdaríem.