Merçona Puig Antich: “Hi ha uns pilars que no han canviat, a Espanya, malgrat la transició”

Merçona Puig Antich parla amb l’emoció a la veu i els ulls brillants, una mica plorosos, però és serena i riallera. És un moment intens: fa cinquanta anys que el règim franquista va executar el seu germà Salvador amb un mètode de tortura medieval, el garrot vil, a la presó Model de Barcelona. Aquests dies, el record li retrona per dins d’una manera especial. Admet que està cansada, però mantenir la reivindicació i parlar-ne encara li dóna tranquil·litat de cos i de ment. “Van voler fer passar el Salvador per un delinqüent comú, per un assassí, i havíem d’intentar que la gent sabés qui era i per què lluitava”, explica. Així com la Merçona, les altres tres germanes de Salvador Puig Antich, Carme, Imma i Montse, ho han intentat sempre: miren de respondre tots els missatges, d’assistir a tots els homenatges, i assumeixen el record com un alè. Aquests dies seran als actes organitzats pels companys anarquistes del seu germà i als que es faran a la presó Model de Barcelona.

Ara se senten acompanyades, explica Merçona Puig Antich. Aquells mesos d’incertesa i calvari, abans de l’execució, no tant. “Abans que el matessin ens vam sentir bastant soles. Molta esquerra, molt tal, però ets en una cruïlla de la vida i t’hi sents sola”, recorda. Puig Antich era anarquista, militava al Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL), i, mentre ell, els seus companys, la seva família i la seva parella comptaven les hores, gairebé tota l’esquerra del país va callar fins que no el van matar. Amb el temps, la seva germana diu que ha après a comprendre més bé aquell silenci. “Ara ho entenc més. El franquisme va ser molt cruel i era difícil anar-te-la jugant. Molts polítics d’esquerra esperaven què passaria. Els artistes, a ulls del règim, no tenien bona fama… Ara ho entenc més, però abans sí que em removia”, confessa.

Uns altres militants anarquistes han lamentat que se’n promogui una imatge despolititzada, que hagi esdevingut un símbol assumible per molts que no combreguen amb les idees de Salvador Puig Antich. “Una mica sí, que se n’ha despolititzat el record, que se n’ha venut la part més personal. Potser si jo hagués estat al MIL, hauria reaccionat de la mateixa manera”, apunta Merçona Puig Antich. En canvi, diu que a les germanes més aviat els ha ajudat que sigui més recordat, i més sovint, i que ho faci més gent. De fet, la part política la recorda amb una certa boirina. No recorda haver-ne parlat amb ell, ni a casa. “Si el Salvador explicava què feia, es posava en perill, ens hi posava a nosaltres i posava en perill el MIL”, diu. El veu encara venint-la a cercar a l’escola, amb vestit. “Li demanava: ‘Què fas?’ I ell em responia: ‘Negocis.’”

Una farsa judicial de cap a peus

Les irregularitats del cas contra Puig Antich s’han demostrat sobradament. Les germanes fa cinc dècades que combaten als tribunals, instància rere instància, perquè els ho reconeguin. El 25 de setembre de 1973, en una emboscada de la policia franquista, un intercanvi de trets va originar la mort de l’agent Francisco Anguas i va ferir Puig Antich a la mandíbula i l’espatlla. No es van fer mai les proves de balística que determinessin si les bales que van matar Anaguas venien de la pistola de Puig Antich, d’algun dels seus companys o bé d’un altre agent. La investigació del periodista Jordi Panyella Salvador Puig Antich, cas obert (Angle, 2014), ara reeditada, acredita que l’autòpsia oficial i el sumari es van manipular i que uns agents van anar al jutjat per retirar proves documentals del cas, entre més anomalies.

“Aquell judici es va fer sense garanties, va ser una porqueria. Tot el procés era fet per a condemnar-lo”, diu Merçona Puig Antich. El consell de guerra va vulnerar el dret de defensa de Salvador Puig Antich, de Josep Lluís Pons Llovet i de María Angustias Mateos. “Va durar unes quantes hores al matí i unes quantes hores a la tarda. Un consell militar de guerra de tres persones que va durar cinc o sis hores. Prova, denegada. Prova, denegada. Prova, denegada. Això no és un judici.” Tot i haver topat amb múltiples negatives de la justícia, la germana petita diu que la reivindicació central continua essent la revisió del judici. “Ara no som en cap fase; no hi ha fase. Vam intentar-ho amb el Tribunal Suprem, dues vegades, després amb el Constitucional, després encara amb la justícia argentina, que va ser una via d’esperança molt important per nosaltres, i després amb Estrasburg”, relata, però cap instància encara no els ha donat justícia.

La família ho ha viscut amb un cert desencantament. “A Espanya no s’hi viu igual que abans, però hi ha uns pilars que no han canviat, malgrat la transició. I que no interessa que canviïn. Els fills, els néts, els nebots, continuen tots als llocs de poder. Costa molt parlar de memòria, parlar de què va passar, retocar els judicis. Les famílies de les víctimes no tenim un reconeixement”, critica. I això sí que l’enfurisma sense embuts: que es parli del final del franquisme i de la transició com una cosa indolora i blanca. “Molt, em fa enfadar. Molt. Sobretot quan veus com han acabat segons quins personatges que van ser molt presents a la transició, t’agafen unes ganes de clavar cops de puny…” Parla, per exemple, dels ministres franquistes Rodolfo Martín Villa i José Utrera Molina, que han acabat impunes.

Per la memòria, contra la impunitat

Aquesta impunitat, recorda, no va ser cosa d’un moment, sinó fundacional del canvi de règim. “Me’n vaig alegrar, per tots els companys del Salvador, per tots els polítics que van poder sortir. Però és veritat que la llei d’amnistia va tenir un doble vessant, perquè va ser també la llei del punt final. Els policies i els torturadors continuen intocables, i això sí que ens va fer mal. Molt. Molt”, relata. Quan, fa poc més de deu anys, les germanes Puig Antich van voler declarar davant la justícia argentina de l’ambaixada de Madrid estant, va ser el govern de Mariano Rajoy que ho va impedir. “Hi vam anar tres vegades per a declarar per videoconferència, i no ens deixaven. I pensava: ‘Sempre guanyen. Sempre guanyen.’ Això ho porto fatal.”

Aquest sentiment l’ha acompanyada sempre, en política, més enllà del cas del seu germà. “Si jo, que no estic gaire al dia de res, m’adono que ens la fotran, no puc entendre que els qui estan al dia no se n’adonin. Home, hem de tenir en compte qui tenim davant!”, clama. Amb un to agredolç, explica que li sap greu trobar a faltar tenacitat en la societat que l’envolta. “Som burros: no defensem prou les coses. De vegades sembla que ens oblidem de com ens han maltractat. De vegades som una mica ximples. Sabem qui tenim davant, sabem que no ens volen deixar anar, ho fem molt bé amb les urnes, però no ho preveiem i no fem la resta. Home, fem-ho bé!”, diu.

Per això reivindica que és tan important la memòria històrica, i agraeix l’acte de reparació que va fer fa vuit anys la Generalitat, quan va anul·lar tots els judicis del franquisme. “Va ser molt bonic. Aquestes coses reconforten molt. Tots els qui hi érem ens vam emocionar. És molt important que el parlament d’un país anul·li judicis perquè eren una merda. Hi va haver molt de patiment.” Obturada la via judicial, ara voldria que el govern espanyol fes com el català, un acte de reparació. “No només pel Salvador, sinó per tots els judicis del franquisme. Segur que hi ha qui voldria anar més enllà. Per mi, almenys, seria un principi”, diu. A Madrid no hi veu ni l’actitud ni la intenció, perquè creu que tenen una idea medieval de la justícia, “i no han canviat de mentalitat, ni ho volen fer”. Però encara hi tenen esperances. “Llunyanes, però en tenim. De tant en tant penses: ‘A veure si s’obre alguna escletxa.’ Alguna vegada he dit a les meves filles: ‘Vosaltres continuaríeu?’ I potser sí”, acaba.