Mercè Ibarz: “El paisatge i l’agricultura estan escrits per la labor humana i la història”

Mercè Ibarz acaba de publicar Trípic de la Terra (Anagrama). Amb Labor inacabada tanca la triologia que va començar amb La terra retirada i que va continuar amb La palmera de blat. La publicació de tots tres llibres en un sol volum ha estat celebrada per la crítica, tant pel fet que representa la recuperació de dues obres cabdals de la literatura del país, com perquè així, amb la tercera part, l’obra agafa encara més relleu i forma. Una portada alegre i acolorida ens endinsa a sentir la palpitació del paisatge, de la terra, a travès dels seus personatges ben tangibles i de la mirada de l’autora, que pot arribar a ser la nostra. Aquesta publicació coincideix amb la recuperació de Sota el signe del drac (Comanegra), de Maria Mercè Marçal, llibre del qual Mercè Ibarz va tenir cura el 2004 i que ara inclou un postfaci fotogràfic d’Ivars. També és a punt d’enllestir, amb fotografies de Carme Esteve, Rodoreda paisatges.

—Contenta amb el Tríptic de la Terra?
—Feia temps que em voltava pel cap, aplegar La terra retirada i La palmera de blat, que són dos llibres força diferents d’estil i alhora escrits molt seguits, amb un plec actual, i aquí està. No és freqüent tenir l’ocasió de reunir dos llibres de fa trenta anys amb un escrit d’ara que no és un epíleg sinó una creació més, i n’agraeixo molt l’oportunitat.

—El viatge Saidí-Barcelona, Barcelona-Saídi hi és sempre present.
—Ara que la Labor inacabada, la part nova, i el conjunt s’han publicat puc veure que el llibre nou, el Tríptic, va de l’aventura de tornar a casa. Si voleu, també de la ventura de tornar a casa. Però sobretot l’aventura que és tornar-hi, com sabem tots els que hem deixat la casa natal i ens hem establert en un altre lloc. De jove anava i venia i d’aquest trànsit, sovint sense encaixar ni ací ni allà, van sorgir la Terra i la Palmera. Ara, de gran, hi vaig i en vinc amb fluïdesa total, assumint trànsits i encaixos, i això és per a mi la Labor inacabada i el conjunt del Tríptic de la terra. Torno a Saidí i li retorno tantes coses cultivades a Barcelona.

—És bonic, això que dieu. Al cap dels anys, us definiu com a llauradora, pagesa de les lletres…
—Per escriure, i a l’igual que feia la pagesia abans per treballar bé la terra, he de respectar el meu temps de guaret i atendre quan la saó demana la sembra i posar-m’hi. He de fer cas a la terra interior i les cures que demana… L’agricultura industrial no m’atreu gens, ni en les lletres.

—Sou qui voleu ser?
—A estones, prou.

—Tot això que expliqueu, em fa pensar amb l’article d’Imma Monsó, que plantejava la dicotomia anar-se’n o quedar-se.
—Em toca de prop que l’Imma, escriptora que valoro i una amiga que va créixer entre Mequinensa i Lleida, plantegi, arran de tornar a llegir la Palmera al cap dels anys, una qüestió que és present i potser encara una mica amagada: hem fet bé d’anar-nos-en de la terra, aquells que no hi estàvem obligats per necessitat?

—Potser no ho sabreu mai, però la vostra collita és evident. Hi ha unanimitat a dir que La terra retirada obre camí a una mena de literatura que no existia. Què us va portar a escriure-la i per què ho vau fer d’aquesta manera?
—Vaig escriure la Terra amb uns límits marcats que acceptava: per als Quaderns de la Glera, publicació local de la Franja, només es distribuiria per allí, no hi hauria reedició. Sabia, doncs, que em llegiria gent franjolina, que llavors gairebé no llegien en català. La meva família, lectora de sempre però no gens en la llengua pròpia, va haver de bregar per llegir-me. M’haurien llegit igual, és clar, ja m’havien llegit els llibres previs fent esforços, renunciant a la lectura seguida… Vaig pensar: ara em llegireu més, gent de Saidí, perquè enraonaré de valtros! M’hi vaig posar el 1992. Vaig escapar així de la lata olímpica barcelonina. I els límits es van convertir en una llibertat d’escriptura i de composició, d’estructura, extraordinària. El mateix Hèctor Moret, l’editor, amb qui vam treballar molt plegats, pel lèxic i com escriure’l, deia que estava molt bé i que no m’hi sentís obligada, que el portés a una editorial comercial si volia. No ho vaig fer, i la Terra m’ho ha tornat amb escreix.

—Vau ser una precursora sense saber-ho.
—Els editors i algun crític ho creuen, que va ser una opció narrativa inèdita llavors, també l’editora en castellà, Valeria Bergalli (Minúscula). Jaume Vallcorba el va rescatar pel seu to, el 1994, i em va publicar després La palmera de blat. Quan hi penso, a grans trets, aquesta novel·la, que ara és la part central del Tríptic, la veig diferent i alhora d’alguna manera familiar de relats de Rodoreda i de Ruyra i les primeres novel·les de Juan Arbó, Moncada, Porcel i Barbal, si parlem de literatura catalana. Ara, és veritat que la barreja de gèneres i el vessant fort de crònica fa diferent La terra retirada.

—La palmera de blat va quedar més amagada per l’èxit de La terra retirada. Ara, amb la publicació del Tríptic, tinc la impressió que pot ser la gran descoberta. Diu Julià Guillamon que conté unes de les millors pàgines de la literatura catalana de les darreres dècades.
—No sou la primera que m’ho dieu…Els lectors tornen a tenir la paraula ara.

—El jo és una eina?
—Del tot, per mi sí, quan escric és una eina i prou.

—Des d’aquest jo, per exemple, retrateu la mort. La dels joves i la dels vells.
—La mort jove l’hem viscuda massa, a la família. Hi van morir, en un lapse de temps breu, un oncle i un cosí a causa del tractor, un altre cosí ofegat al riu, i anys abans el germà del pare, la primera mort que recordo, d’un accident de caça. La mort d’Andreu, a la Palmera, és força pareguda a la del pare de la mare, el iaio Gustinet. Amb mon cosí Fernando, un xic singular, encara hi parlo, com aquell que diu. La conversa d’Irene i Dani a la Palmera ve d’aquí. Per això deia que Rodoreda i Ruyra no cauen gaire lluny, els morts sempre hi són…

—Què dieu a Fernando?
—Que encara em sap greu no haver-lo entès prou, acollit més, que trobo a faltar el que m’hauria pogut explicar, era més jove que jo, va morir als 23 sota el tractor.

—Al Tríptic de la Terra la macrodiscoteca, les motos també són paisatges inèdits.
—Imagineu com és ara la vida als pobles, en confinament? Riu-te’n de com està de sola la Rambla barcelonina. Des dels anys setanta que la joventut rural va amunt i avall de les carreteres, a la Palmera ho vaig voler recollir en la segona part de la novel·la, que passa en una esplanada pre-monegrina del davant de vora de Saidí. Fernado era motorista, venia a Barcelona pels rallys de Montjuïc. Vaig mirar de donar aquest tomb de la novel·la un aire irreal, gairebé de ciència-ficció, per mirar de recollir l’estranyesa juvenil rural en un relat oníric, de la mateixa manera que la Terra acaba a la macrodisco Florida de Fraga, una sala de ball que les famílies dels joves del Baix Cinca i del Baix Segrià no haurien imaginat mai, un referent per al Sónar barceloní… La Labor apunta que, al cap de trenta anys, els fills i les filles d’aquells motoristes de la Palmera potser són els que van al Monegros Desert Festival…

—Tanqueu el tríptic amb Labor inacabada, per què aquest títol?
—Sempre és inacabada, la cosa… la creació és inacabada per ella mateixa, l’anhel no s’atura, no hi poses mai el punt final, i això pot ser cruel a mida que et fas gran però també és l’al·licient per a continuar.

—Quan apareix la idea de Labor inacabada? Quan comenceu a escriure-la veieu la idea del Tríptic de la terra? És una idea vostra o d’Anagrama?
—Fa dos estius ens vam decidir a buidar els armaris de la casa familiar de Saidí després de la mort de la mare el 2015, el pare havia mort onze anys abans. Hi va aparèixer un quadrant de ganxet, amb l’agulla i el fil encastats, que la mare havia deixat sense acabar. Li vaig fer una foto. Va sortir un títol immediat: “Labor inacabada”. Tenia la proposta de pensar com volia fer l’aplec i l’edició, i aquell ganxet inacabat va ser-ne el desllorigador. Isabel Obiols ja volia republicar els dos primers títols quan estava a la Magrana, la sintonia amb ella ve de lluny, em llegeix des del principi… No m’hi vaig posar de seguida, en volia estar segura, fins que em va sortir el primer paràgraf de la Labor, l’estiu passat, a Saidí, és gairebé un manifest, una poètica. Tenia altres coses entre mans per enllestir però ja li vaig dir a la Isabel que sí, que hi hauria una tercera part, imprescindible. De primer pensava que no fóra bo renunciar al títol de La terra retirada, però quan m’hi vaig posar, al cap de poc va aparèixer el títol de Tríptic de la terra. L’he acabat durant el primer confinament.

—Escriviu a “cavall de la crònica, la novel·la i la poètica del real”. Per a què us serveix cada gènere? En quin us sentiu més còmoda?
—En la combinació dels tres registres, o quatre, perquè ara hi he afegit el fotogràfic. La meva manera d’escriure s’ha anat forjant així i ara, que hi estic més entrenada que no fa trenta anys, no m’hi oposo menys. Els temps acompanyen, la mescla de gèneres és ara una opció literària més.

—Parleu-me de les fotografies, per què?
—Com a editora dels meus articles a VilaWeb i de les fotos que faig, que tot sovint els acompanyen no us hauria d’estranyar gaire… No són una il·lustració ni un complement afegit, per mi són part del text. O potser les trobeu balderes, al Tríptic?

—No les trobo balderes, de cap manera, per això volia que ho expliquéssiu. Heu dedicat la vostra trajectòria acadèmica al món de la imatge. Com mirar la fotografia, l’evolució, la interrelació de les arts visuals…
—Sembla màgia, però és un fet: l’ull de la càmera és l’ull de déu, ho veu tot, no discrimina res. Fas la foto, o en veus una, i si t’hi fixes, veus detalls que, gràcies a la foto, revelen un món i que només així es revela. El fotògraf no hi veu mai tant com la mateixa càmera, no ho veu tot i per això fa fotos, per veure-hi més. En les fotos antigues i en les d’ara. En una foto sempre surten més coses de les que creies veure abans de fer-la. Quan aïlles coses quotidianes prenen un relleu, poden prendre’l, que il·luminen la vida de la gent que les fa o feia servir. Els bons retrats de persones també diuen més del que elles mateixes saben i volen dir. La foto és una forma de coneixement i de vida. És també una forma d’escriure.

—Retrateu molt sintèticament el Saidí de trenta anys després. És una qüestió d’estil?
—Sí. La síntesi permet, si l’encertes, la poesia de la contenció.

—Això sí, ho feu amb realitats potents, com quan el vostre germà arrenca els arbres fruiters..
—Què més caldria dir? Això ho diu tot.

—Labor inacabada és un homenatge a la vostra mare?
—No només, però es pot veure així. Escric d’ella i de dues dones més que amb els anys t’adones que també et van criar, un cert far al llarg de la vida. I a partir d’elles es va descabdellant la Labor.

—El retrat de la vostra mare la fa única, especial, sorprenent…
—Hauria pogut ser mestra, però en realitat, com deia rient l’últim dels seus germans a morir, l’estimat tio Julio, a qui tant dec, marit de la tia Carmeta recordada en el llibre, els pares de Fernando, “ta mare seria una esplèndida cap de sala d’un restaurant bo”… No pas xef, la cuina no era lo seu. En una altra novel·la he fet servir per parlar de mares com la meva el títol d’una cançó d’Annette Peacock, que tradueixo de l’anglès: “La mare no em va ensenyar a cuinar”…

—Tina Vallès va fer un article arran d’aquesta part del llibre, les dones que no van ser… Compartiu la reflexió que fa ella?
—Sí, el vam comentar després les dues. També, però, amb Fina Miralles i la magnífica exposició que té ara al MACBA, crec allò que diu que “sóc totes les que he sigut”. I aquest “sigut” diu molt, és més ample que les dones “reals”, de fet per a la Miralles inclou fins les dones que han set abans. De la mare, escric: “Les dones que no ha pogut ser i que no serà però que hi són, dintre seu.” Com més gran es feia, més, i va morir als 92.

—Hi ha qui diu que en el vostre llibre hi ha nostàlgia. Jo no la hi veig. Més aviat tot al contrari. I vós?
–Gens, en absolut. M’alegro que ho veieu així. La nostàlgia no m’interessa de res, mai, en res. La vida no era fàcil ni senzilla en la meva infantesa ni en l’adolescència, en dictadura, a més. I el present dels pobles no és pas com per tirar coets, ja no ho era fa trenta anys ni menys encara quan vaig nàixer. El clima i el paisatge estan destrossats avui més que mai. Escric i repeteixo que “en el clima i el paisatge la persona es descobreix a si mateixa” justament per això: com t’hi pots trobar, en aquest desgavell climàtic i d’un paisatge malmès de manera atroç? Potser per això cada vegada m’atrauen més els paisatges intocats i poc tocats per la mà humana.El paisatge, la terra, l’agricultura (i el mar) es poden llegir, són una escriptura: estan escrits per la labor humana i per la història. I avui el clima i el paisatge estan destrossats potser més que mai per l’acció industrial, és un altre tipus de guerra i destrucció.

—Aquest món perdut es veu nítid i mirar-lo pot ser feridor. Com el sentiu vós?
—Com una pagesa de les lletres. Tement el pitjor, i més amb aquesta pandèmia i el que seguirà. Aguantant. El pagès tem molt el futur immediat i se’n queixa tothora: què pot passar amb el clima, tan desballestat, com anirà el mercat, tan criminal, si aquell pesticida anirà bé o serà pitjor. Però quan ja ho sap, que una pedregada o un pesticida li han destrossat la collita, deixa de queixar-se, tira endavant i prou. Encara la cosa. És una lliçó de molts angles, també per al món literari i el cultural en conjunt. Molts pagesos no poden continuar, també cal dir-ho, ningú no els ho pot retreure.

—Dèieu fa trenta anys que el que passa a l’agricultura és massa bèstia, manicomial… Els intermediaris encara tracten els pagesos com bufons? El maltractament als pagesos, a la terra és un error que ara paguem?
—Continua sent bèstia i manicomial, els anys no passen debades: els intermediaris se’n fumen dels pagesos i dels consumidors, el maltracte causat a la terra per l’agricultura industrial és un error tremendo. A la resta de l’Europa agrícola els mitjans en parlen més que no pas aquí. Els pesticides i els adobs industrials han arruïnat la terra i la configuració del mercat –que avui és global– ha extirpat del pagès la seva funció primera. És encara més bèstia que fa trenta anys. Sobretot pels joves però també pels grans, que assisteixen a la desaparició d’un món.

—Quan va arribar l’estiu i el virus va fer estralls en els jornalers de la fruita, vaig recordar el vostre article del 5 de maig, La cançó de la terra. Temporers i esclaus, de la sèrie Essencials, en què advertiu amb clarividència del que passaria. Si ja es veia tan clar, per què no es va preveure la catàstrofe?
—L’administració, els governs, han girat la cara a l’agricultura des dels anys vuitanta, la dècada més activa dels sindicats pagesos contemporanis. Els responsables no han pogut preveure res del que es veia venir amb els jornalers, i amb tantíssims conreus arruïnats, perquè no han volgut. Perquè, i potser sobretot, enllà de les protestes d’aquest o l’altre sindicat ara poc representatius en veritat, ningú no els ho ha exigit. L’abandó agrícola clama al cel. I això que parlem de molt a la vegada: producció d’aliments, immigració necessària per a les collites i com acollir-la, responsabilitat en el canvi climàtic, futur dels joves, qualitat de la vida comunitària, responsabilitats cíviques davant d’aquest desastre, que la pandèmia agreuja. Res, tu, diuen les administracions, tancar els ulls i amagar l’ala és el que sabem fer millor.

—Per què ningú els ho ha exigit?
—El periodisme faria bé d’investigar-ho més i explicar-ho. Els pagesos estan sols.

—Si m’ho permeteu, no estic segura que Labor inacabada sigui un final. Tinc la impressió que encara heu de tornar al vostre paisatge i a la vostra biografia.
—I tant que us ho permeto. Ja us deia abans que la cosa és sempre inacabada, com el ganxet de la mare…