La narradora, crítica cultural i assagista Mercè Ibarz (Saidí, 1954), articulista de VilaWeb, acaba de publicar No pensis, mira, un assaig que no arriba a cent pàgines, publicat dins la col·lecció Nous Quaderns Anagrama. És una proposta de l’editora Isabel Obiols en què Ibarz, també professora i cronista d’exposicions, condensa la seva experiència entorn del món de l’art, a mig camí dels records professionals i la memòria íntima. Ibarz hi defensa una relació directa, personal i íntima amb l’obra artística, fugint de dogmatismes, idees preconcebudes i gustos dominants. No pensis, mira, idea extreta de les ensenyances del filòsof Ludwig Wittgenstein, acaba esdevenint una lliçó d’or per a ser en el món cultural. Per això, l’entrevista, partint del llibre, acaba prenent camins propis.

—Comenceu el llibre relatant la vostra epifania artística. En el passi de diapositives d’una conferència sobre Matisse, descobriu L’habitació vermella i us canvia la vida.
—En part, sí que me la va canviar, perquè va ser el descobriment d’un altre tipus d’imatge que no era el cine, al qual estava més acostumada. Era en una sala fosca igualment, però aquella era una sola imatge, que em va robar el cor. I sempre m’ha deixat una empremta persistent. Allà vaig veure, vaig mirar, vaig sentir, sobretot allò que em guia els meus gustos, que és el color. Venia d’un món bastant fosc i vaig descobrir que a mi m’agrada el color. Matisse era el color, la sensualitat.

—Finalment, un dia veieu L’habitació vermella en directe.
—Hi ha una diferència entre veure una reproducció d’una obra i veure-la en directe, que és com llegir un text original o una traducció. D’entrada, L’habitació vermella és enorme, molt diferent d’una diapositiva. Ara, vaig confirmar el que havia sentit als baixos de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

—El gust pel color?
—El quadre representa una senyora vestida a l’antiga que posa sobre la taula una fruitera. Em podia remetre a la vida del camp que coneixia. La meva àvia podia anar vestida com la senyora del quadre. En canvi, era una explosió de color. Llavors, al cap del temps, un s’adona d’allò que és l’art. L’art no representa exactament, sinó que fa visible. I això és el que em va passar a mi amb aquest quadre.

—Des del títol mateix, defenseu mirar primer i, després, si cal, ja pensaràs.
—Mirar vol dir parar atenció. Observar. Descriure. No anar amb prejudicis, com si ja ho sabessis tot, amb idees comunes que no surten del teu mirar, sinó del que han dit uns altres. Això, de fet, és bo per a tot. El primer que va dir “no pensis, mira” va ser Wittgenstein, i no es referia als quadres o a l’art, sinó a no pensar a partir d’idees rebudes. Mirar amb la mirada més neta i oberta possible. És difícil tenir una mirada neta, perquè estem voltats d’imatges, però almenys sí que ho podem fer amb una mirada oberta, sense prejudicis. No dic que no s’hagi de jutjar una obra, però que parteixis d’allò que sents. Perquè primer cal sentir. Per tant, el meu consell: no pensis, mira. Mira i descriu.

—La part important de mirar és descriure?
—Mira-te’l per tots els cantons. Llavors tindràs tu la teva pròpia impressió, la teva vivència, la teva experiència de tot allò. S’aprèn a llegir llegint, i els llibres que escriu un escriptor surten dels llibres que ha llegit. En el cas del cine, hi ha un criteri que neix d’haver-ne vist des de petit, el gust que ajuda a conformar el grup amb qui el comparteixes… En el cas de l’art, també aprens la satisfacció de mirar un quadre mirant-ne. És un entrenament com qualsevol altre, i l’única cosa que demana és que realment no sigui una obligació per a tu. Que sigui una satisfacció, una recerca. En l’art, hi trobem moltes coses quan ens el fem nostre.

—En el llibre recordeu que Marcel Duchamp deia que l’art l’acaba l’espectador…
—Segons Duchamp, no l’acaba sinó que la fa. Puc escriure un llibre, però allò que tu pensis del llibre no t’ho puc rectificar. Per tant, tu fas el llibre.

—Si l’espectador fa l’art i fa l’obra, les obres que estan tancades en els magatzems o, posem per cas, al Cercle del Liceu, on només les veuen uns pocs, com L’automòbil, de Ramon Casas, que tant us va impactar, qui les fa?
—Bona pregunta. Passa igual amb les obres de teatre que no es representen. O els llibres que s’escriuen i no s’editen. És art o no és art? És clar que ho és, però li falta l’espectador, el lector. Han estat fetes per l’autor, però els falta la transferència cap a l’espectador perquè l’ajudi a completar-la. És una qüestió important, perquè cada vegada n’hi ha més, d’obres d’art tancades en magatzems o en caixes de seguretat.

—És més important allò que et fa sentir l’obra que no pas allò que en diguin els llibres d’història de l’art?
—És que no estem obligats que ens agradi una obra d’art. No tenim cap obligació que ens agradin totes les novel·les, tots els films, tots els grups de música, tots els concerts del Palau de la Música o del Liceu. La meva proposta és relacionar-nos amb l’art d’una manera directa i personal. I, a més, sense esperar-ho tot de l’art. Si no t’agrada, no t’agrada i avall. Oi que si no t’agrada una obra de teatre, no deixaràs d’anar al teatre? Doncs amb l’art passa igual. Cal que dessacralitzem aquest idea que l’art mana sobre nosaltres. Sobre nosaltres no mana l’art, mana la institució artística, que és qui realment mana sobre l’art.

—Parlant de dessacralitzar l’art, a vegades l’hem convertit en una divinitat, i el museu, el seu temple.
—S’ha dit que els museus són les catedrals del segle XX. És cert que l’art té un component espiritual, perquè igual com treballa amb les matèries de la vida també ho fa amb l’esperit. Però, efectivament, un museu no cal que sigui una catedral. Pot ser una església romànica o una petita capella que t’acull.

—Heu estat molts anys professora d’art a la Universitat Pompeu Fabra. A propòsit d’aquesta experiència, parleu de la mirada intoxicada…
—Intoxicada i, per tant, tòxica. La mirada tòxica fa dir a l’obra allò que l’interessa, i no s’interessa per cap mirada o lectura més que hi pugui haver. Això passa molt en les obres clàssiques, com podria ser el Guernica, de Picasso. Forma part del no mirar, entestar-se a creure que l’obra només pot dir allò que has sentit o llegit que diu l’obra i no acceptar res més, negant la relació íntima de cada persona amb l’art. Per tant, contra aquesta mirada tòxica només es pot mirar amb netedat i veure què et diu l’obra. Ara, no es pot fer dir a l’obra coses que no diu. I si tu creus que t’ho diu, planteja’t per què. Ho veus de debò, o això és el que prèviament creies que havies de veure-hi? S’ha de respectar molt la mirada, s’ha de respectar l’autonomia de l’obra, també, i per descomptat no la pots violar, perquè les mirades tòxiques són violacions.

—Podem llegir el llibre com unes memòries professionals, i d’alguna manera personals, d’unes quantes dècades de crònica cultural.
—Crònica cultura i, específicament, d’exposicions. Vaig començar a dedicar-me a la crònica d’exposicions l’any 1989, i fins el 2009. Són molts anys de veure exposicions i, sobretot, de veure com funciona la institució art. Una exposició no és una cosa inevitable, són manifestacions culturals que algú decideix.

—I decideixen per nosaltres.
—Ja està bé algú que decideixi per nosaltres. Però hem de tenir clar que un museu decideix què podem veure i què no podem veure. No tan sols amb les exposicions, sinó amb allò que mostra la col·lecció permanent i les moltes obres que són als magatzems. O allò que compra o no compra. Quan vas a un museu i passeges per la col·lecció permanent, pots copsar que allò que hi veus obeeix a una sèrie de decisions. Per això els museus les renoven de tant en tant. El MNAC mostra una sèrie d’obres, però no és el sancta sanctorum de l’art que han fet els nostres artistes, per exemple.

—A què us referiu quan parleu de la institució art?
—És tot allò que envolta l’artista i les obres d’art. Els museus, els centres d’ensenyament de l’art, la crítica, les revistes, els col·leccionistes, els curadors i comissaris d’exposicions, les cases de subhastes, les galeries, el mercat sobretot… Tot això és la institució artística i és el que mana sobre l’art. Per això hem de procurar que no mani sobre nosaltres.

—Vós heu fet crònica d’art, que no és la mateixa cosa que la crítica.
—Quan vaig començar, estava ben separat, i crec que vaig contribuir a separar, justament, la informació de la crítica, com feien els diaris de França o Itàlia. De la mateixa manera que donàvem compte de la sortida d’un llibre, de l’estrena d’una obra de teatre, etc., s’informava de la inauguració d’una exposició, que podia ser antològica, monogràfica o temàtica. Després, ja vindria la crítica. Però això fa molts anys que s’ha acabat. La crítica no té espai en els nostres mitjans.

—I la informació s’ha convertit en promoció?
—Ho dic al llibre i tu ho pots veure, que també fas aquest tipus d’informació i t’hi trobes.

—Personalment, penso que descriviu molt bé com funciona el ritme informatiu en el món de l’art: conferències de premsa que es fan abans de veure l’exposició, on gairebé ningú pregunta res, on et donen el catàleg que no pots ni fullejar, i, a més, havent d’escriure la peça en directe, amb l’ordinador sobre les cames…
—Mentre ho escrivia, pensava que potser havia canviat, perquè feia molt de temps que no anava a rodes de premsa, però veig que és igual que al meu temps. No sé si els lectors es poden fer càrrec d’això que diem. I passa a tot arreu, no tan sols en la informació cultural. Passa a tot arreu. L’art és un sensor de la societat. Mirar l’art ens ajuda a mirar el món, perquè mires què passa en l’art i entens què passa al món.

—És el canari de la mina…
—També podem dir que funciona a l’inrevés. Tot allò que passa al món es trasllada al món de l’art. Però, pel que dèiem, els periodistes, des dels cronistes fins als crítics, som actualment una cadena de promoció. Tot és formidable, totes les exposicions són bones! Ho hauríem de repensar, perquè a vegades se’ns diu que la gent va poc als museus o que la gent no té interès en l’art. Els experts del món de l’art potser ja estan acostumats a llegir entre línies del llenguatge sovint abstrús en què es promocionen les exposicions. Però, els qui en són, senzillament, amants o afeccionats, no m’estranya que sovint se sentin frustrats quan van al museu.

—Per això hi ha poc públic als museus?
—Quan vaig als museus, sempre m’hi trobo gent. Poca o molta ja és una altra cosa. Si sempre comptem la cultura des del punt de vista quantitatiu, no fem sinó entrar en la tònica que dicta el mercat.

—La relació entre mercat, política i art té el seu clímax amb el cas del MACBA, del qual també us ocupeu.
—Podria resumir-ho dient que el que comença malament no pot fer bé les coses. En aquest cas també és així. Quan es va inaugurar, no hi havia res dins. Cap quadre, ni cap obra d’art. No tenia cap col·lecció. Es va obrir un edifici buit. Això és començar malament. Per altra banda, el patronat està format per una fundació privada, que posseeix, si no tota, bona part de la col·lecció, i les diferents institucions: Generalitat, ajuntament, Ministeri de Cultura espanyol… Per tant, no se sap de qui és la col·lecció, finalment. A vegades he pensat que el MACBA no és un museu, perquè per ser-ho caldria que tingués una col·lecció pròpia. Hi ha la col·lecció privada MACBA, hi ha les donacions que hi han arribat, les cessions d’institucions i artistes, el museu gairebé no compra… Una altra cosa que tampoc no funciona gens del MACBA és la relació amb el Raval i això em sembla particularment greu en un museu.

—Una altra de les crítiques que s’ha fet al MACBA és la seva poca cura cap als artistes catalans.
—La relació del MACBA amb l’escena local d’artistes és fluixa. No es pot dir que el MACBA estigui interconnectat amb l’escena local. Però això és una característica dels museus de l’època contemporània. A partir dels anys vuitanta, comença l’arquitectura de museus i les exposicions d’art internacional. Això de dedicar monografies i exposicions en solitari i retrospectives als artistes hegemònics del moment, mentre no fan cas dels artistes del lloc, no és una característica només del MACBA. També era una manera dels museus de prestar-se obres, de col·laborar, i ha acabat essent una mostra de provincianisme. Això ha marcat molts museus, però el MACBA rectifica molt a poc a poc.

—L’art ha estat la vostra professió, però també l’heu compartida amb el vostre marit, Lluís Pau i Vilà, que va morir aviat farà dos anys.
—El Lluís és una companyia que per a mi continua essent viva. I, d’altra banda, de les tantes coses que compartia amb el Lluís, una era aquesta, anar a veure exposicions. Teníem gustos diferents, sovint contrastats. A ell, per exemple, no li agradava Matisse, i li deia, tu que has estat un noi tan pop, d’on creus que surt l’art pop i els seus colors? Al MNAC, que era on li agrada més anar, ell preferia les sales del barroc, i jo, les d’art modern.