Mercè Ibarz: “Busqueu-vos un tema que no us cansi mai”

Mercè Ibarz (1954) rebrà el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català avui a dos quarts de vuit del vespre. Aquesta periodista i escriptora, nascuda a Saidí (Baix Cinca) té més de quaranta anys de carrera com a escriptora i periodista amb un estil que barreja ficció i no-ficció. En el reconegut Tríptic de la Terra, obra a cavall de gèneres , hi apareixen escenes i personatges de la seva infantesa. I en el seu darrer estudi sobre Mercè Rodoreda (n’és especialista) hi aplica tècniques narratives de ficció. Actualment, en actiu, Ibarz escriu a VilaWeb i ens rep al seu pis del Guinardó, a Barcelona, la ciutat on va arribar a disset anys, per explicar-nos la seva trajectòria creativa i vital.

—Qui era la vostra mare?
—La meva mare era una pagesa i mestressa de casa. Amb unes grans aficions per la costura, la moda. Una dona sempre ben vestida. La mare era una dona moderna. Volia ser-ho. I estava més o menys al dia de les coses, gràcies a les revistes de moda que tenia i al cine. Ella em va comprar una màquina d’escriure i tenia unes cal·ligrafies estupendes, de l’Escola de la República. A Labor inacabada hi ha un retrat de la mare, Quima Ibarz.

—Ibarz, com el pare?
—Tinc dos Ibarz. Pel pare i per la mare. No eren família, però podríem ser una tribu, antigament. No ho sé.

—A casa eren pagesos. Què conreaven?
—Aleshores, cereal, alfals i olives. El pare, Pepe (pronunciat com a la italiana) era un bon pagès, crec, i un home, diguéssim, d’un caràcter fort i complicat. Era complex. Sempre ho ha relacionat amb la guerra. Va anar a la guerra a disset anys i en va tornar a vint-i-quatre. “Quan va tornar no el coneixíem pas. No sabíem qui era”, deia la mare.

—Li va tocar el bàndol republicà?
—No, el franquista. El tio Jaume, germà gran del pare, en canvi, estava a l’exèrcit republicà. Quan cau Lleida, al pare li toca ja el bàndol franquista. Hi ha aquella escena, que he explicat en un dels meus relats, de dos xavals que se’n fotien de tot. Al principi de la FAI, la CNT, la UGT. I quan van entrar els franquistes, algú al cafè els va dir, ja us arriscàveu abans, però ara vigileu. A tots els van prometre el mateix, que no tocarien armes, i tots, gairebé tots, en van tocar. Fa vint anys, quan es va morir, li va agafar un petit infart, i aquest encara era el malson: la guerra.

—Per què creieu que us dediqueu a la cosa més intel·lectual? Per la mare? Per l’escriptura?
—A casa tothom llegia: la mare llegia, la iaia llegia novel·letes del cor, el pare i el tio Julio, que és una figura important per a mi, es van apuntar primer al Reader Digest i després a la revista Mundo; el meu germà llegia novel·les de l’oest i d’espionatge. Tothom llegia. És a dir, a casa hi havia llibres, recordo els de Blasco Ibáñez o Curzio Malaparte.

—Per què és important, Julio?
—Figura molt propera a mi, amb la qual vaig tenir sempre una boníssima relació. És la importància de la família ampla, i en aquest cas, doncs, els tios. I a més era un apassionat del cine.

—El cinema, una de les vostres grans dedicacions. La primera pel·lícula que us va impactar?
—Cleòpatra, de Mankiewicz, amb Liz Taylor.

—A catorze anys passeu de Saidí a Lleida.
—Sí. I em quedo dos anys interna a les dominiques. Unes monges de les quals també he escrit perquè eren fabuloses. Surto l’any 68 de Saidí i ens trobem que les monges també estan fent el seu maig del 68. Vaig deixar d’anar a missa gràcies a elles. Perquè em van dir: “Ah, no, nena, si no vols anar a missa no hi vagis.” La més jove ens deia: “No em digueu sor Anna, digueu-me Anna.” Després arribo a Barcelona a disset anys. El 1971. Sóc primera promoció de periodisme. Al mateix curs hi havia Ramon Colom, Juanjo Caballero, Laura Palmés, i el que serà el meu home, Lluís Pau. Ens vam casar el 77. Ho saps, que s’ha mort? El desembre va morir. En Lluís va ser un bon periodista, que ho va deixar de forma radical quan va tancar el Grup Mundo. Ell estava a Mundo Diario. Ho dic sovint: dels diaris a Barcelona que van donar la mort de Franco, només en queda un, La Vanguardia. Tota la resta han caigut. I després de deixar el diari, ell va passar a Catalunya Ràdio, a la fonoteca, l’Arxiu Musical, amb Mingus B. Formentor, un personatge molt interessant. I van muntar la discoteca. El fons tan extraordinari que tenen a la ràdio en bona part el fan en Domènec i en Lluís. En Lluís va fer una tesina molt interessant que ara vull mirar si es pot publicar, “Les cançons dels nois dels cabells llargs”. Feia la història del rock català. Fins als vuitanta.

—I com ho encaixava això de “ser el marit de”?
—No en tinc cap queixa, al contrari. Sempre ha estat el meu primer lector, sobretot dels llibres més creatius. Ell també era artista, poeta i músic. Era un gran company. I m’aguantava les dèries. En el cas de la Rodoreda, l’últim estiu ja li dèiem la innominable. “No en vull sentir a parlar més!”

—He llegit la peça de Julià Guillamon que us descriu amb molt de geni al diari Avui. Us hi sentiu reflectida?
—A mi les redaccions no m’anaven bé, perquè sóc de treballar sola. Després de l’Avui, vaig al Diari de Barcelona, on vaig ser cap de la secció d’Espanya, i vaig comprovar que no sóc una bona cap. I mira que em vaig poder muntar el meu equip, vaig fer venir en Vicent Partal de València, però és que, quan s’havia de tancar, i engegar la rotativa, em convertia en un sergent. I al final ho acabava jo. I això no pot ser.

—Breu història d’ETA, el vostre primer llibre.
—Declaradament periodístic. Vaig pujar al País Basc. Hi havia hagut una amnistia, que va durar poc, i hi havia tots els que ja havien tornat. I tenien unes ganes de parlar tremendes. Vaig parlar amb un dels fundadors d’ETA, Txillardegi, Mario Onaindia, etc. En aquelles entrevistes pràcticament no vaig dir res. I això, a les entrevistes, és molt útil. Mantenir el silenci. L’entrevistat es posa nerviós i diu: “Hòstia, no estic dient res interessant.” Era quasi com una teràpia lacaniana. En Xavier Vinader em va dir: “És molt útil el teu llibre.”

—Aquest llibre és el que us obre les portes?
—No. Va ser Terra retirada. Primera part d’un tríptic, que completen La palmera de blat i Labor inacabada. Ara han sortit en un sol volum. Aquí parlo de les transformacions rurals contemporànies en una agricultura activa devastada. No parlo dels pobles de muntanya abandonats. Parlo dels pobles actius, i com es transformen. Vaig molt a Saidí, que la meva família no es va moure mai d’allí. Mon germà, de setanta-dos anys, ha fet de pagès i són ells els que fan els sindicats, es mouen, fan cooperatives. I és quan dius: això és una reconversió. A mi m’interessen molt les formes de treball i els canvis. Al tríptic surt la mare, hi surt el pare, mon germà, la iaia Dolores, la iaia Júlia, el meu tio Julio. A Labor inacabada hi surt la mare, hi surt donya Pepita, que era la terratinent que teníem davant de casa, una dona molt tractable, el meu cosí Fernando, a qui es dedica la Terra retirada, perquè es va matar amb el tractor, a vint-i-tres anys.

—I els anarquistes.
—A la primera pàgina ja se’n parla. Moltes vegades hi anava jo sola, i una de les voltes que feia era la Ribera del Cinca. I així vaig descobrir Santa Maria de Xalamera.

—El paisatge com a personatge.
—Sí, això. El paisatge t’informa de moltes coses. La literatura té aquest do.

—Passem a Rodoreda. Sereu recordada com l’estudiosa de Rodoreda?
—Mmm… no crec. Crec que serà el Tríptic de la terra.

—Amb Rodoreda tinc la sensació que heu contribuït al canvi de mirada sobre una dona que era vista com a conservadora, i ara és vista com Rodoreda la punk.
—Sí, sí. El bon lector de Rodoreda sempre ha sabut que és molt dura. Molt dura en el sentit que aquesta és una obra literària que s’enfonsa molt endintre de les vides, de les persones, i de la ciutat, i de la història, i del país. És com si llegissis Faulkner. O McCarthy. El bon lector de Rodoreda això ho ha sabut sempre. Rodoreda és per als valents, per a lectors valents. I ara s’hi han afegit els lectors més joves, que tot això ja forma part del seu imaginari. Ara, sort que no m’ho ha llegit mai, la Rodoreda, que digués que ella fos punk. A mi no em cansa la Rodoreda, com no em cansa Buñuel, de qui vaig fer la tesi. Era un consell que donava als estudiants: quan aneu a fer una tesi, busqueu-vos un tema que no us cansi mai, i que no pugueu dir: “No en vull saber mai més res.”

—La vau conèixer mai, la Rodoreda?
—No. Mai vaig fer llibres, als diaris. Però crec que per ser amiga de la Rodoreda, ella havia de notar que tu estaves interessada en la seva obra. I que, per tant, l’havies llegit. I que no eres allà per fer tafaneries. Tenia moltes prevencions. La Saludes, que ja la vau conèixer, ja et va dir que divertida podia ser la Rodoreda. Diuen que tenia mal caràcter… Jo estic acostumada als mals caràcters des que vaig néixer. Caràcters durs. El món n’és ple. No sé per què a la gent això li sembla que és un defecte. És veritat que a vegades et pots trobar amb persones que no tenen filtres. A mi mateixa em pot passar. Però en general, diguéssim, som un tros de pa. Sincers, diem el que pensem.

—Molts anys fent periodisme cultural. Per què?
—Feia la secció d’Espanya, i mentre vaig poder fer reportatges –que si a les Canàries, que si Astúries, amb la reconversió minera– molt bé, però quan entrava la política… els deia: “Però escolta, jo no què és un parlament.” Amb el cop d’estat de 1981,  vaig veure moltes coses clares.

—Per exemple?
—Que no hi hauria més llibre polític. Això es va clausurar. Les editorials feien llibres com Què és la democràcia?, Què és un parlament?. Van parar de cop. I també vaig veure que tard o d’hora hi hauria un judici de tot el cop d’estat. I vaig dir, com més aviat te’n vagis d’aquí, millor. El periodisme és un gran ofici, en aquest sentit. T’ha preparat molt per veure per on van les coses. I vaig passar a fer periodisme cultural. On també vaig poder veure a venir les coses.

—Per exemple?
—Diguem que em vaig inventar la informació sobre exposicions. Fins aleshores les exposicions eren crítiques i prou. I pràcticament només de galeries. Els museus tot just començaven a fer grans exposicions. Això ho va engegar el Centre Pompidou de París. I, llegint premsa estrangera, Le Monde, Libération, la Repubblica, vaig veure que les exposicions no només tenien crítica. Tenien informació. Qui és l’autor, obres escollides, etc. I vaig començar a fer-ho aquí.

—I ho continueu fent, això de llegir premsa en paper?
—No. Però veig el PDF. Perquè a mi m’ha continuat interessant la jerarquia de la pàgina impresa. Les decisions que es prenen per posar les coses a dalt, a baix, a portada. Tot això.

—Consell per als periodistes que volen fer periodisme cultural.
—Que li interessi la cultura, i la practiqui. Que els llibres, la música, el teatre, el cinema formi part de tu.

—Us donen el premi Trajectòria per més de quaranta anys de carrera. Algun lector que us hagi seguit, que hi hàgiu tingut una certa relació?
—En Julià Guillamón, em segueix des de Terra retirada, de la primera edició, que es va fer a Fraga. En Guillamon és també un crític literari i jo sóc fan dels seus llibres. Aquest últim escrit que ha fet sobre el meu treball m’ajuda, veu coses que suposo que sé, però que no devia localitzar. La bona crítica, encara que et facin una crítica dolenta, és la que col·labora amb l’autor. La que serveix a l’autor. També ens hem llegit mútuament amb Imma Monsó, Tina Vallès, Julià de Jòdar.

—Ara, què escriviu?
—Articles. I em reediten la tesi sobre Buñuel. I tard o d’hora m’arribarà i hauré de revisar les galerades de la traducció al castellà de Retrat de Mercè Rodoreda. I que ara es dirà Abeja furiosa de su miel. Traducció d’un vers seu.

—Professora més de vint-i-cinc anys. Us ho heu passat bé, fent de professora?
—No sóc una professora vocacional. El que està molt bé d’ensenyar és que aprens molt. Saps que ets professora perquè tens ex-alumnes. Per exemple, Jordi Muñoz i Burzon, molt implicat en l’objecció, els insubmisos, l’independentisme des dels moviments socials. El vaig conèixer quan feia de professora per a adults. O Ramon Erra, que és escriptor. Vaig transformar la classe de redacció periodística en classe de saber llegir els diaris. I els va encantar. Per exemple: dia d’eleccions, els diaris han de tancar, no hi ha un resultat clar, encara, i els editorials de l’endemà són els que has de guardar per fer la classe, perquè s’expressen sense gat amagat. Diuen el que volen, el que els agradaria que fos.

—Voleu dir res que no hagi preguntat?
—No et diré que ja estigui tot dit, sinó que ja he dit prou.