Mercè Conesa: ‘Crec que no hi ha cap més remei que introduir el referèndum dins el full de ruta’

Mercè Conesa (1968), membre del Partit Demòcrata Català, és batllessa de Sant Cugat del Vallès des de l’any 2010. També és presidenta de la Diputació de Barcelona. Conesa es presenta ara per a presidir el consell nacional del partit. Els seus rival seran Santi Vila, conseller de Cultura i Joan Vila, exalcalde de Bigues i Riells. Conesa va arribar ahir al matí a la redacció de VilaWeb per exposar els motius de la candidatura i la seva opinió sobre els possibles canvis al full de ruta, a més de parlar de Sant Cugat i de la diputació.

—’El nom catalans convergents és masclisme.’ Això vau dir al congrés de refundació.
—Ho vaig dir perquè em semblava que havíem de manifestar amb total llibertat, i també respecte, què opinàvem sobre els noms proposats. I aquest és el que em sobtar més. Vaig trobar que era molt excloent. Em va semblar que en una organització moderna no era el nom que pertocava. Més quan parlem de feminització. Si més no, d’una terminologia que sumi. Jo vaig votar Partit Demòcrata Català. Ho vaig tenir molt clar. D’una banda, perquè vaig parlar amb molta gent, al congrés, i molta gent jove. Per exemple, un nét de Salvador Esteve, històric alcalde convergent de Martorell. I aquest nano, de divuit anys, ho tenia claríssim: Partit Demòcrata. Necessitem una terminologia que sigui molt inclusiva, que sigui molt actual i molt oberta.

—El PDC es defineix ‘independentista i republicà’. Us hi trobeu còmoda?
—M’hi trobo còmoda per motius diversos. Les bases reivindicaven una formació clarament independentista. Hi combrego. M’he declarat independentista. Per mi, cap problema. El terme republicà, en el nostre cas, és sobretot perquè en un futur estat independent bé ha d’haver-hi una organització de l’estat. I, com comprendreu, al segle XXI no té gens de sentit la monarquia. Respectem que hi hagi estats que en vulguin, però per nosaltres té sentit una república, amb un president escollit  pels ciutadans. Potser no bevem de les bases republicanes, com ERC, que té tradició diferent de la nostra, però nosaltres ho enfoquem amb un sentit pragmàtic, i creiem que la forma més democràtica és la republicana.

—Xavier Trias va dir ‘hem de demanar perdó’. Hi esteu d’acord? S’ha de fer catarsi sobre casos de corrupció?
—Crec que Xavier Trias ho va fer molt bé. Era el moment de tancament de Convergència i va dir que havíem estat capaços de fer grans coses, però que també havíem tingut errors. I d’aquests errors se n’ha de demanar perdó. En moments com aquest, has de posar a la balança els encerts i els errors. Cap balanç no pot ser cent per cent positiu, impecable. Sempre hi ha errades. A més, en una organització tant complexa com un partit polític no es té mai el control de les accions de tots els individus. Per tant, respondre per tots és d’una altíssima dificultat. El balanç era: donem valor a tot el fet positiu que hem pogut aportar, i també demanem perdó d’allò que no hem fet bé.

—Quina és la funció del consell nacional?
—El consell nacional és l’òrgan entre congressos que arbitra els processos del partit. Aquest òrgan interpreta el reglament, els estatuts. Per exemple: com escollim els candidats a alcalde? Com interpretem què va dir el congrés sobre això? O les llistes del parlament: el consell nacional hi té l’última veu. El consell són 400 membres que es reuneixin cada dos mesos. L’estat de comptes també s’ha d’aprovar al consell nacional.

—Per què us presenteu al càrrec per presidir el consell, ara?
—Molts volem col·laborar a fer créixer un nou moviment polític a Catalunya. Un moviment que beu de diferents fonts, però que vol articular una centralitat política contraposant-la amb ERC. Directament. I aquí tenim una dificultat perquè, com dèiem, ens definim republicans i independentistes. Per tant hem de buscar allò que ens diferencia d’ERC.

—Si ERC és centre-esquerra, vosaltres sou centre-dreta?
—Nosaltres també ens identifiquem amb el centre-esquerra i la socialdemocràcia nòrdica. Hi ha un corrent ideològic molt important dins el partit. Però també entomem posicions liberals. Per què? Perquè avui la ciutadania se sent de centre-esquerra, però en alguns altres aspectes se sent més liberal, en uns altres moderada, etc. Aquesta confluència d’aspectes ideològics és el que busquem. Definir-nos de centre. I a mi m’agrada. Personalment potser estic més al centre-esquerra, però m’agrada definir-me de centre. A diferència d’ERC, nosaltres considerem que la pressió fiscal, quan siguem econòmicament suficients, l’hauríem de reduir. ERC seria totalment diferent.

—El model nòrdic té una pressió fiscal alta.
—Ho sé, ho sé. Però aquí tenim un país on la pressió fiscal màxima la reben les classes mitjanes que no poden rebre ajuts per excés de renda, però no tenen prou renda per a anar bé. Aquesta classe mitjana és la que tenim ganes de representar i reivindicar. És una classe mitjana on treballen tots, tenen fills, i no poden acollir-se a cap ajut familiar.

—Escoltant-vos, i veient que Junqueras va a missa, penso: acabaran essent el mateix partit. Als pobles em passa: no sé qui és ERC i qui CDC.
—No ho sé. Crec que ens definim de manera diferent. Ja d’origen. En el moment que assolim el país independent volem tenir un espai propi. Per això ja hem pensat en un nom amb el país independent al cap.

—Teniu un problema que es diu gent jove? Us voten, els joves, o sobretot us voten els grans?
—El Partit Demòcrata Català vol encarar precisament aquest buit. Aquesta possible minoració del vot jove. I per tant com ho encarem? Amb un canvi, i que persones molt joves encapçalin la coordinació general del congrés. Al partit hem de pensar més en els nostres fills, sense oblidar els nostres pares. Hem de veure que la gent jove té opinió, té criteri, i per tant els hem de considerar.

—CDC es renova, i la CUP canvia tot el secretariat nacional. Els nous equips sabran trobar-se més que els antics?
—No ho sé. Nosaltres, a Sant Cugat, intentem que amb la CUP hi hagi un clima constructiu. Però estic molt en desacord amb les actituds de la CUP al parlament. Crec que Junts pel Sí no pot estar sotmesa als designis de la CUP. Em preocupa moltíssim que la clau de la volta la tingui la CUP, veient les actituds darreres que els hem vist. Caldrà asseure’s amb tothom. El més important no és només que hi hagi diàleg, sinó que se sigui honest. A vegades la política porta a la desafecció, perquè no s’entenen les contraprestacions. Hem de ser honestos des del començament. I saber el full de ruta: si no, fas passes erràtiques que et menen a un barranc. Perquè si el que et diu que no t’ho hagués dit des del començament, potser no hauries arribat al barranc. Tot és molt complicat. I la vida parlamentària catalana, de les més complexes que hi ha. Han de tenir la capacitat de filar molt prim, i de ser molt curosos en el fons i les formes. Ara tenim una qüestió de confiança que s’ha de salvar. L’altre dia escoltava el Joan Tardà: si no se supera la qüestió de confiança haurem de plegar, etc. Crec que haurem fet el ridícul, tots plegats. Els que consideràvem que podíem caminar cap a un full de ruta, cap a un estat independent, estem dividits entre nosaltres. La gent no ho entén.

—Introduir el referèndum dins el full de ruta us sembla bé, malament, no ho veieu clar?
—Crec que no hi ha cap més remei que introduir el referèndum dins el full de ruta. Hem de veure que tot el procés és molt delicat. Tenim debilitat dels instruments legislatius. Ho veiem quan ens impugnen les lleis del parlament. La debilitat econòmica també és brutal. I tot plegat, amb guerra bruta pertot arreu. Per tant, això serà molt i molt complicat. Com podem avançar: si no podem acabar de complir el full de ruta establert, no ens quedarà cap més remei que introduir-hi el referèndum. El problema és que si fem un referèndum unilateral i no voten els del no, som on érem. La participació s’ha de considerar. És un factor a considerar. I no només aquest. També s’ha de veure què passa amb la qüestió de confiança. Hi haurà una colla de factors que ens diran si podem continuar aquest procés, o no. Això és així. I ho haurem d’encarar. Les decisions són d’una gran transcendència.

—El conseller Comín ha decidit de retirar el concert amb l’hospital privat del Vallès, Hospital General de Catalunya. Com ho veieu?
—L’hospital és privat, i té un contracte amb la Generalitat, que li concerta serveis: hemodinàmica, radioteràpia, etc. Pacients d’hospitals públics hi eren enviats per eixugar llista d’espera. Al pacient no li costava res. A l’administració, sí. La Generalitat, també Junts per Sí, diu que desfaran tots els contractes i convenis amb entitats amb ànim de lucre. Comín prioritza la inversió als hospitals públics. Des de Sant Cugat diem tres coses: si la nova situació garanteix que els pacients del Vallès podran ser atesos al Vallès, res a dir. Dos: això implicar un conflicte laboral a l’Hospital General de Catalunya. Perd llocs de feina. És un problema. I els hem d’acompanyar. També demanem que ho faci la Generalitat. I tres: ens preocupa la pèrdua de competitivitat d’un hospital privat. Perquè potser deixaran de fer aquestes proves no únicament als pacients que venien de la pública, sinó també als mutualistes.

—Què proposeu?
—Ens hauria agradat que l’Hospital General hagués entrat a la xarxa pública d’hospitals.

—Que la Generalitat compri l’Hospital General?
—Per exemple. Efectivament. S’ha intentat unes quantes vegades. I jo entenc que el govern, amb el finançament que hi ha, no pugui del tot. Però s’hi podria trobar alguna fórmula. Parlem de 130.000 habitants que no tenim hospital públic de referència. Bé, sí, tenim la Mútua de Terrassa però no és igual. Aquí a vegades no s’entén gaire, i et qüestionen si demanes alguna cosa al govern. Però jo n’he parlat amb Comín. Crec que ho entén. I tenim un bon clima de diàleg.

—Què us ha sobtat com a presidenta de la Diputació de Barcelona que sou?
—M’ha sorprès el bon nivell financer dels ajuntaments. Molts estan al 0% d’endeutament. Tenim uns ajuntaments molt sanejats. Amb els dits d’una mà es poden comptar els sobreendeutats. En cinc anys, la reconversió ha estat espectacular. Sant Cugat té un endeutament del 37%. Fa cinc anys era del 87%. I això que fa cinc anys ningú no et deixava diners. Ara sí. A la Diputació, a través del Banc de Sabadell fem tota la prestació de crèdits a ens locals al 0% d’interès. Ells analitzen el nivell de risc municipal. I veuen que ara és possible de deixar diners.