Mercè Comes: “A mi tampoc no m’agradaria anar a una residència”

Després de molts anys allunyada de la televisió, aquest setembre l’actriu Mercè Comes ha tornat a TV3. I s’ha convertit en una de les incorporacions més celebrades de la nova temporada de Com si fos ahir. De moment, la seva història ha captat l’estima dels espectadors, que consideren que té una de les trames més divertides. Aprofitem l’excusa per a parlar amb l’actriu, que no para de treballar; avui estrena un monòleg a la sala Versus de Barcelona, escrit per ella mateixa. Amb Moltes Mercès ens ofereix un dels seus projectes més personals.

—Feia molt que no us vèiem a TV3…
—Sí, he tornat!

—És com tornar a casa?
—Tinc moltes cases, eh? [Riu] No vull semblar creguda, però sí, hi ha molts llocs on em sento a casa. Però, és clar, és molt agradable venir a TV3. M’he retrobat amb molta gent, maquilladores, perruqueres… M’ha fet molta il·lusió. Em cuida molt tothom. Em sento molt estimada. Que més es pots demanar? A més, ric molt amb els companys.

—A les xarxes molta gent ha celebrat el vostre retorn…
—Aquesta és la més gran felicitat que em pot donar la vida. Perquè a nosaltres si no ens veu la gent, si no els agradéssim, no sé què faríem. Per tant, estic molt agraïda a tota aquesta estima mostrada pels espectadors. Al carrer sempre em diuen coses maques. Sobretot em diuen que han rigut molt amb mi. I és el millor que em podrien dir. Tant com m’agrada a mi, riure. És molt important.

—No sou l’única incorporació de la nova temporada de Com si fos ahir. N‘hi ha hagut moltes, però podríem dir que la vostra, de moment, és la que més ens ha fet riure.
—Riurem molt, però també hi ha una part més tendra. Potser fins i tot patirem, en algun moment. Ara, sí que és veritat que el personatge, tal com és, fa molta gràcia.

—Feu de Matilde, una dona gran que de cop té un problema mèdic i ha de començar a ser atesa per la seva neboda, la Gina. En realitat, exigeix que en tingui cura.
—Sí [riu], però les meves nebodes m’han dit tota la vida que quan fos gran em cuidarien, i ara ho han de fer, saps? Aquí és on es crea el drama. Són dues cosines i no saben com repartir-s’ho. Llavors em fan anar amunt i avall com una pilota. I, és clar, la Matilde té molt de caràcter i no li sembla bé això que fan, i els ho fa saber. Ella mana molt i va molt a la seva. Tot plegat acaba creant situacions còmiques.

—D’alguna manera expliqueu una realitat, la d’aquella gent de qui ningú no pot tenir cura…
—Se’n parla molt poc, d’aquests casos, i hi són. La història de les residències és una cosa raríssima. És una cosa fosca. Ja sé que ara se’m tiraran al damunt. De fet, ja em van escriure perquè a la sèrie un dia deia que no volia anar a una residència, ni morta. Em van dir que les residències eren molt bones i que cuidaven molt bé, com si jo hagués dit algun disbarat. Doncs no ho crec. A mi, a la Comes, tampoc no m’agradaria anar a una residència. Penso que s’hauria de mirar de trobar-hi solució, a aquest tema. S’hauria de trobar una manera més normal, menys costosa per a tothom i més alegre. Crec que tots hauríem de ser conscients que la gent gran hem fet moltes coses pels altres. Ara trobo que us toca a vosaltres. Però crec que ara mateix no hi és, aquesta consciència.

—Aquests últims anys moltes actrius heu exclamat que a partir de certa edat costa que us donin papers. Això va canviant? El fet que hi hagi un paper com aquest en una sèrie diària és important?
—Sí, i tant! La gent gran també fa coses, i moltes. I una feina com la nostra, la podem continuar fent perfectament. Per tant, s’ha de reivindicar que podem continuar treballant, que tenim coses a dir. Però és veritat que jo tinc la sort que faig moltes coses. No paro, vinga a estudiar guions, ja sigui de la sèrie com del teatre. Aquest dimarts estreno Moltes Mercès a la sala Versus de Barcelona. És un monòleg que he escrit sobre la meva vida. I a més, faig gira d’una altra obra que vaig escriure. Ja fa cinc anys que amb la Rosa Andreu fem gira amb l’obra La vida de peix.

—Em sembla que a partir de certa edat, com que no us acaben d’escriure papers per a vosaltres, sou vosaltres qui acabeu creant aquests papers.
—Podria ser. Ara que ho dius, crec que tens raó. Perquè si ets gran però tens ganes i ganes per fer coses, llavors no et pots quedar a casa. També és veritat que jo, com deia abans, tinc molta sort. Tinc una productora que sempre em diu que sí als meus projectes. Ara, també podem dir que en general la professió es podria fixar una mica més en nosaltres, pensar que tenim coses a dir. La gent gran té per explicar i per riure molt més que molta gent jove, perquè hem viscut molt!

—Curiosament, dos dels papers vostres més recordats són de gent gran: Les Teresines i l’avià d’en David a Plats bruts…
—Sempre, i per això ara hi ha gent que em veu i em diu: “Si estàs igual.” És clar, com que durant molts anys he fet de persona gran, ara que ho sóc no els estranya… Però m’agrada fer-ho. Sempre m’ha agradat molt la gent gran, perquè té un segell propi, aquella cultura d’abans, parlen amb frases d’abans… Potser d’alguna manera tinc aquest sentiment perquè he tingut uns pares fantàstics, que eren molt rics de vocabulari.

—Encara us recorden per aquests dos papers?
—És curiós, però de vegades em vénen nens petits parlant-me de Les Teresines o de Plats bruts. I penso: però si no havíeu nascut! Potser no havien nascut ni els seus pares! És bonic veure com aquestes sèries passen de generació en generació.

—Potser aquest paper d’ara és diferent. Abans eren certes caricatures. Ara, en canvi, expliqueu molts dels problemes que té avui dia la gent gran…
—En aquesta sèrie faig un personatge que podria ser jo. Una persona gran, sense res estrafolari, com són les persones grans. No totes actuen com ella, però segur que algunes sí que s’hi veuen reflectides.

—Precisament parleu d’un dels temes que afecten tota la gent gran, oi? No deu ser fàcil fer-se gran i aprendre que t’has de deixar cuidar.
—Però això ja ho saps. El que és fotut és que vagis arribant a gran i et sorprengui el que passa. Però crec que la majoria ja sabem que quan et fas gran és així, i ja saps que aquests últims anys són uns anys que ens van regalant a partir de certa edat. Ara, no has de perdre les ganes de fer coses, sent gran. No es pot perdre el sentit de l’humor, que és el millor que hi ha a la vida. És important tenir amics, i continuar fent coses, dins les limitacions de cadascú. Però sempre es poden fer coses.

—Vós heu sigut cuidadora…
—Sí, jo vaig estar catorze anys cuidant el meu marit a casa, després d’un ictus. El va tenir a cinquanta-un anys, i durant catorze anys l’he cuidat. Encara que, com que no vaig deixar de treballar, també tenia una persona que m’ajudava. Però no em vaig queixar mai. Jo n’estava orgullosa. Li vaig comprar un motoret, va aprendre a baixar les escales… Al final, després de molt lluitar, era capaç de sortir tot sol al carrer. Tot el que vam aconseguir va ser un regal. Va valer la pena tot l’esforç. Encara que també és cert que tinc una memòria molt selectiva, i els meus amics em diuen que ja no me’n recordo dels moments complicats, que també van existir. Però també vaig aprendre moltes coses, cuidant-lo. Vaig fer un màster sobre els ictus. No ens podem ni imaginar què és el cervell. Fa unes coses. El meu home, per exemple, no podia dir: “Dóna’m l’ampolla”. En canvi, jo començava a recitar un vers, i el recitava tot perfectament. I una cançó, igual, ell la sabia cantar. Ho tenia arxivat en el cervell; en canvi, era capaç de dir-me res. Ho entenia tot, però no podia expressar-se. Digues tu com funciona el cervell…

—Havent estat cuidadora, penseu què passarà quan us hagin de cuidar?
—Saps què em passa a mi? No hi penso gaire, en el futur. Tampoc no sé si al final hauré de ser cuidada. De moment, tinc una mica de problemes perquè em vaig trencar un fèmur i no me’l van soldar bé, i per tant necessito una persona que m’ajudi. Però no sé què passarà en un futur. Com et deia abans, sempre els dic que a una residència no hi vull anar. No per res, no m’hi veig, allà. Amb els meus amics més íntims sempre diem d’agafar un pis, i una senyora que ens cuidi a tots junts. Ideal!