Menys ‘liberté’ no és la solució

No puc pas dir que m’haja sorprès la reacció del president Hollande ni de la major part del congrés francès, reunit excepcionalment ahir. I hauria d’afegir ‘lamentablement’. El cap de l’estat ha reaccionat als atemptats de París amb més duresa, traçant una línia que torna a posar sobre la taula, com a opcions incompatibles, la llibertat i la seguretat.

Hollande ahir va substituir el clàssic ‘llibertat, igualtat i fraternitat’ per un ‘seguretat, igualtat i fraternitat’ que no resoldrà el problema i que perilla de crear-ne més. Ahir Hollande va vendre al congrés la seua versió de la Patriot Act americana, implantada el 2001 per Bush i de la qual una dotzena llarga de provisions han hagut de ser retirades pel conflicte que originen amb les lleis ordinàries.

Ho va fer, a més, amb un discurs particularment greu en algunes expressions. La primera de totes, aquest èmfasi a l’hora de parlar ara de ‘guerra’. Sempre he denunciat l’ús malèvol dels termes ‘terrorisme’ i ‘terrorista’. Es posaren de moda per a no anomenar combatents –portadors, per tant, d’una legitimitat– els qui practicaven algunes formes de lluita armada. I per això ara crida molt l’atenció que els mateixos que la van posar en circulació la vulguen retirar i substituir per ‘guerra’, precisament el concepte del qual volien allunyar els seus practicants.

Què ha canviat? Ahir el president va dir dues coses que podrien ser una pista per a entendre-ho, i reconec que em van alarmar molt. De primer, va fer un elogi de l’ús de l’estat d’excepció i, d’alguna manera, del fet que l’estat i l’exèrcit puguen exercir poders excepcionals per ser ‘més eficaços’. I tot seguit va afirmar que en democràcia un estat d’excepció permanent no era justificable. Però, sorprenentment, afegí que per això mateix calia modificar la constitució! Per a permetre l’excepcionalitat sota un altre nom? És això?

L’impacte dels atemptats de París és enorme, evidentment. I és lògic que, com a president, Hollande tinga en compte per damunt de tot la seguretat dels ciutadans. Però, després d’haver vist què ha passat a Amèrica, el preu de tot plegat no pot ser vulnerar les pròpies lleis en nom d’un model de seguretat que atempta contra les llibertats civils i les restringeix constantment. No és aquest el model d’Europa pel qual tanta gent ha lluitat i ha treballat.

Menys encara si tenim en compte que en alguns casos no tan solament s’atempta contra les llibertats civils, sinó també contra el dret internacional i contra la carta de drets i llibertats de la Unió Europea. Per exemple, amb aquesta idea peregrina de retirar la ciutadania francesa als sospitosos de col·laborar amb l’anomenat Estat Islàmic, fins i tot si són nascuts a França. Que al final és una bona manera, això sí, d’amagar i dissimular la base real del conflicte: si França està en guerra, no queda bé estar en guerra contra ciutadans seus, de manera que retirant-los la ciutadania desfàs en aparença l’embolic: són ‘estrangers’! Però qui pot dubtar que amb això no soluciones res?