16.06.2020 - 21:50
L’obligació d’un moviment independentista és fer la independència; se’n podrà dir com vulgui: moviment sobiranista, front patriòtic, aliança nacional, república i llibertat…, però, si és conseqüent, ha de lluitar per assolir la independència de la seva nació o, si s’escau, d’una de les seves parts. També pot triar distintes vies, segons ho recomanin la situació interna i externa, però tots els seus actes, més enllà de clams i declaracions, hauran de significar-se per una aposta clara i decidida per la independència. Les qüestions que se’n deriven –tàctiques, aliances, organitzacions– poden generar moltes giragonses dialèctiques, moltes anàlisis i moltes justificacions, però, si no es fan amb rigor els passos necessaris per a arribar a l’objectiu proclamat, no es podran anomenar independentistes. Ara com ara, no es pot dir que el grup dirigent que ocupava i continua ocupant el govern de la Generalitat des del Primer d’Octubre de 2017 hagi estat, ni ho estigui, de debò per fer la independència. Si mirem enrere, no es pot dir el mateix del moviment generat al carrer des del febrer del 2006, quan la Plataforma pel Dret de Decidir va moure 80.000 persones posant en fora de joc les estratègies estatutàries, prolixament elaborades en les sales de màquines autonòmiques i durament disputades entre els aparells dels partits creadors de la sociovergència. Però, igualment, hem comprovat que el moviment, amb la direcció voluntariosa i l’ajuda logística d’entitats i plataformes socials i culturals, no ha estat capaç per si sol de fer la independència: més de dos milions de persones mobilitzades, conscients del que volien i fermament decidides a dur-ho a terme a partir de l’1-O, s’han quedat no ja a meitat del camí, sinó amb un regust amarg de retrocés per la pèrdua d’iniciativa i d’unitat, covat entre sentiments contradictoris: convicció en la pròpia força i certesa d’una profunda debilitat. La seva força haurà estat la capacitat de generar un poder als carrers i una hegemonia en la societat civil que han determinat el curs dels últims catorze anys de la política catalana; la seva debilitat haurà estat la incapacitat per a crear una politja de transmissió entre aquell poder al carrer i un poder constituent nou de trinca, desjunyit de la constitució espanyola.
Cal dir-ho tot, és clar: la politja de transmissió l’havien d’ajudar a fabricar els partits autonomistes, convertits formalment a la causa de la independència quan el xoc entre les masses mobilitzades i la posició negativa del govern espanyol els van posar entre l’espasa i la paret. Però els fets d’octubre del 2017 ja van deixar ben clar que els partits procedents de l’autonomisme no estaven acostumats a manegar un poder directe com el que emanava del carrer des de la manifestació d’Òmnium del 2010 i la Diada de l’ANC del 2012; i encara estaven menys preparats per a imaginar de quina manera podien utilitzar-lo per fer la independència i creant un poder propi, estable i decisiu que convencés el gruix de la població catalana que la cosa anava de debò –no oblidem Ada Colau cridant a defensar les institucions el setembre del 2017. És clar, de totes maneres, que el moviment tampoc contribuïa per si mateix a fabricar aquella politja; de fet, era capaç de crear desfilades monumentals i enginyoses per a exhibir un moviment de sol·licitació, però no pas per fer-ne un moviment de poder. Demanava, exigia, s’exposava, però no s’imposava a l’interior, enfront del govern i el parlament propis, ni a l’exterior, enfront d’un estat espanyol que es limitava a ignorar, negar i reprimir qualsevol alternativa que no fos mantenir a qualsevol preu l’ordre constitucional. Aquesta feblesa del moviment independentista, que li impedia crear una tàctica pròpia, enfront tant de la incapacitat del poder autonòmic per a defensar la independència com de la negativa del poder espanyol a negociar una sortida política a la crisi, es pot seguir en filigrana entre setembre i desembre del 2017.
El mes de setembre, la defensa de la seu de la CUP i el setge i la defensa de la Conselleria d’Economia constitueixen dues fites d’una envergadura simbòlica i material que haurien d’haver servit d’exemple i pedra de toc a qualsevol dirigent que es proclamés independentista. (Que van servir de pedra de toc a l’estat, ho provarien les detencions dels líders socials.) I, entre l’1 i el 3 d’octubre, es pot dir que el país estava en mans de la gent mobilitzada, la força disruptiva de la qual tant podia haver fet caure, si s’ho proposava, el govern de Puigdemont, acompanyat d’una insurrecció civil democràtica, tan pacífica com es vulgui, però insurrecció, al cap i a la fi, contra l’autoritarisme espanyol. Cap de les dues coses no es van saber dur a terme: el temor de l’enfrontament civil –el pes dels possibles morts que l’independentisme, significativament, ja carregava per endavant a l’esquena, en cas que hagués prosperat la insurrecció– ho va paralitzar tot i va deixar el poder del carrer orfe d’objectius i, en última instància, de continguts. Però, entretant, el bàndol espanyol-unionista –significativament, també– imposava el seu poder sense aturar-se en consideracions ètiques, tot deixant de costat qualsevol premissa democràtica a l’hora de conservar el seu domini: detenció i empresonament de líders socials, assalt i ocupació d’empreses i conselleries per a evitar el referèndum de l’1-O, brutalitat policial de l’1-O, manifestació ultranacionalista espanyola del 8-O, i etcètera. El moviment independentista s’abstenia d’atiar la confrontació civil, que l’altre bàndol practicava, mentrestant, sense complexos, a plena llum del dia, i que va continuar durant mesos i mesos contra gent civil indefensa (patrulles contra els llaços grocs, exhibició impúdica de feixistes al carrer, piolines campant al seu aire), amb la cobertura expressa dels aparells d’estat espanyols. Així, el moviment independentista va anar perdent força, es va quedar sense resposta tàctica i, en comptes d’organitzar una vaga general contra el decret del 155 i, posteriorment, contra les eleccions fraudulentes del 21-D, s’hi va tirar de cap amb aquell zel democràtic que ocultava la pèrdua d’iniciativa al carrer: ‘Sempre els guanyem a les urnes.’ Però la situació ja estava ‘normalitzada’, d’acord amb els paràmetres del poder espanyol, que, a la vista del temor independentista de l’enfrontament civil, va anar imposant, una rere una altra, totes les mesures que li convenien, molt més violentes, en la seva arrel estructural i en la seva aplicació temporal, que una insurrecció civil i pacífica del costat independentista: des de la repressió directa, que obligava a l’exili el mateix president de la Generalitat, a l’ús prevaricador dels tribunals per a evitar l’elecció successiva, contra la voluntat sobirana del parlament, de tres candidats a la presidència. Des del costat espanyol, hi havia, obertament, una lluita dels seus poders per a ofegar uns poders oposats als seus, però el moviment independentista no va respondre al repte directament i va deixar aquella lluita en estat latent, perquè havia fet figa a l’hora de plantejar la presa del poder, l’ocupació de l’espai públic, la defensa d’aquesta part de la nació: d’aquí, l’ofensiva autoritària de l’estat sense pal·liatius, frenada, en part, per tribunals alemanys. La falsa distinció entre actitud cívica i insubordinació civil (o, si es vol, submissió de la cruesa del fet polític a la tebior de les consideracions morals) va frenar i desviar el poder real del moviment independentista al carrer en ignorar, manifestament, que una insubordinació civil massiva, pacífica i organitzada –la gran manifestació de novembre del 2017 al carrer de la Marina de Barcelona la va tornar a treure a la llum– és l’acte cívic per excel·lència i, si ho voleu, obligat, de qualsevol moviment que es vulgui desempallegar de la dominació exterior. El moviment independentista no va considerar –i no ho considera encara– que a la violència estructural, civil, policial, mediàtica i judicial espanyola –l’enemic– només se li podrà oposar –li haurà d’oposar, si vol persistir– la creació i defensa d’un poder basat en la insurrecció civil pacífica, massiva i organitzada, però insurrecció, al cap i a la fi. Haurà de fer el pas d’ex-posar a im-posar.
Entretant, de manera inconscient, ha triat de continuar, simbòlicament, dins la mort autonòmica abans que anar a totes per una vida en llibertat: quan, enmig d’una convulsió històrica, generada per milions de persones amb una voluntat ferma, democràtica i decidida, hom tem que hi hagi morts, és senyal que tampoc vol viure en llibertat i prefereix restar, paradoxalment, en el reialme dels morts en vida. Ara bé: aquesta posició no cau del cel, té unes profundes arrels històriques, que caldrà revisar, Deo mediante, en un altre article (pensem, només, en la manera de liquidar o de malmetre CDR, tsunamis, marxes i urquinaones). De passada, podem avançar que tant el cas Laura Borràs com el cas dels Mossos racistes no expulsats del cos porten la marca d’aquestes mancances. En el primer cas, s’ha tornat a deixar la iniciativa en mans de l’estat, amb una baralla mesquina de malfiats entorn d’un suplicatori que anticipa, si n’hi ha que ho dubtaven, una sentència condemnatòria del Supremo (recordeu el judici-farsa de l’any passat?); en aquest sentit, no és de menor importància la dificultat d’aliar la defensa d’un cas de persecució individual, però carregat d’intenció general –dividir un cop més l’independentisme i intervenir, indirectament, en els equilibris de poder al Principat–, amb l’interès comú de l’independentisme, un fet ‘natural’, en les baralles partidistes, si no ens obligués a preguntar-nos, a la vista de l’atonia del moviment al carrer: que n’hi ha cap, ara mateix, d’interès independentista comú? O potser creiem que la lluita contra la repressió no demana una política unitària en tots els altres camps, quan n’hi ha que tot ho fien a una ‘taula de negociació’ amb un govern del mateix partit que el senyor X dels GAL i protector d’un ex-rei i notori delinqüent? Si el moviment independentista no és capaç d’imposar la unitat des del carrer, la seva lluita contra la repressió, afecti qui afecti, sempre toparà amb la divisió del poder institucional al parlament i al govern, que, ara més que mai, actuen com un fre. Mentrestant, en l’anomenada societat civil, el sector de la cultura, al qual pertany la senyora Borràs, l’atonia del moviment independentista ha impedit de produir un manifest de suport a la seva figura, indiscutiblement perseguida pel que representa, en una maniobra més de l’estat per apartar de la política qui posi una ombra sobre el seu domini. En el segon cas, el conseller de Mossos –que clamarà, lògicament, contra la persecució de la senyora Borràs– es demostra incapaç d’expulsar del cos, tot esperant l’auditoria més grossa de la història, uns policies racistes, alhora que resta mut davant l’exaltació d’un altre condemnat per la seva tendència irreprimible a reprimir violentament qualsevol obstacle democràtic que se li posi pel mig.
Les derrotes polítiques sempre creen morals acomodatícies.
