Les notícies sobre amnistiats i no amnistiats se succeeixen a una velocitat tan accelerada que costa de seguir tot això que passa i sobretot costa molt de fer-se una idea exacta d’on som.

Però una cosa és ben evident. Fan i desfan ells.

Amnistien qui volen i quan volen i deneguen l’amnistia, impunement, a qui volen i quan volen. I més o menys ho fan com volen. Són capaços, per exemple, de dir alhora i en la mateixa decisió, en el cas dels activistes dels CDR de l’operació Judes, que el cas entra completament en els pressupòsits de la llei d’amnistia, i que no els amnistien perquè opinen que la llei és mal feta.

Al capdavall la qüestió fonamental, segons que em sembla a mi, és que repetim la pitjor versió de l’anomenada transició democràtica.

En aquell moment, després de la mort de Franco al llit, era una qüestió de febles contra febles. Era feble –afeblit– el franquisme, tot i que conservava la força dura i el nucli de l’estat –això no era pas el preciós Portugal dels capitans d’abril. Però era feble, també, l’oposició democràtica, incapaç d’imposar al franquisme un règim nou, realment democràtic, que netejàs tota la toxina acumulada als despatxos oficials després de quaranta anys de dictadura.

Feblesa contra feblesa, la cosa va acabar amb aquest succedani de democràcia que dècades després veiem amb tota claredat que no ho és, quan se n’intenten tocar els principis substancials. Amb la sagrada unitat d’Espanya per damunt de tot.

I el cas és que quaranta-nou anys després de la mort de Franco i set anys després de la proclamació de la independència de Catalunya, tot indica que tornem a ser al mateix lloc: febles contra febles.

L’estat es troba afeblit, clarament afeblit, perquè ha hagut d’imposar-se amb la violència contra la reivindicació democràtica del poble català en un marc, l’europeu, on això no és normal ni formalment permissible. Les contínues rebolcades de la justícia europea i la persistència política de la població catalana l’han dut a un punt en què, com es veu en l’ebullició madrilenya, tot penja d’un fil.

Però és feble també l’oposició rupturista, l’independentisme català.

A diferència d’allò que va passar durant la transició, acabat el franquisme, l’independentisme català sí que va saber fer la ruptura en aquelles extraordinàries i modèliques jornades parlamentàries del setembre del 2017, quan es van aprovar les lleis que finalment liquidaren les darreres restes del canvi polític instaurat el 1939. Tanmateix, la feina no es va rematar i entre tots es va deixar de manera molt frívola que el monstre es recuperàs.

Fins al punt que avui –com ja va passar el 1975– una part de les forces rupturistes evoluciona acceleradament cap a la reforma i ja està en disposició de deixar-se comprar pel règim, de protagonitzar una nova “traïció dels líders” per fer servir l’expressió contundent de Lluís Maria Xirinacs. El possible vot d’investidura d’ERC a Salvador Illa per a fer-lo president –que aquesta setmana aquest partit ha començat a presentar com a possible– marcarà, si acaba arribant, un abans i un després simbòlic, després d’un lent decantament d’anys.

Tanmateix, ara, com aleshores, tot és una qüestió d’estabilitat. I aquesta clau no la controla ni el PSOE ni Esquerra Republicana. Tot depèn de si és possible que el règim del 78, després de tenir fa set anys la sotragada més gran de la seua vida, troba la manera d’estabilitzar-se i imposar-se, en aquest cas, contra la voluntat democràtica dels catalans. I ací és on ve la bona notícia.

En aquell moment, tant al Principat, com al País Valencià com a les Illes l’oposició a la reforma franquista va ser quantitativament molt minsa. Perquè ens situem, a Girona, al referèndum de la constitució espanyola, el 90,4% hi van votar a favor i a Lleida van faltar pocs vots perquè fos el 92%, la xifra més alta de tots els Països Catalans. I tanmateix avui les demarcacions de Girona i Lleida són, precisament, les més rupturistes del país i les que estan més disposades a no tornar a caure en l’error.

De l’experiència dels anys setanta, n’hem d’extreure, doncs, dues lliçons que jo crec que haurien de guiar l’actuació política del moviment.

La primera és que no podem lliurar la nostra força als partits polítics i prou. Els partits són necessaris, són imprescindibles, els líders són necessaris; però també sabem que són febles per definició, perquè són la part de la cadena més sensible a la repressió. De manera que és el moviment popular que ha de marcar el ritme a la classe política, tal com va passar, amb tant d’èxit, entre el 2012 i el 2017. Per això aquesta reconfiguració de l’ANC que comença a ser visible és tan important, transcendental, i cal que la seguim amb tanta atenció i hi donem suport.

Però la segona encara és més profunda: si no remates la bèstia, la bèstia torna. Una bèstia multiforme que s’adapta als temps, que va de Vox als Comuns –com tan bé va exemplificar aquella espantosa actuació de Joan Coscubiela precisament en el moment en què s’esdevenia la ruptura democràtica al Parlament de Catalunya. De manera que pactar entre febles, al final, sobretot, és deixar temps perquè ells es recuperen, donar ales al règim.

La ruptura, doncs, és, encara ara i segurament més que mai, l’objectiu a perseguir.

PS1. Oriol Bäbler ha entrevistat avui Marta Torrecillas, una de les cares més mediàtiques de la brutalitat policíaca del Primer d’Octubre. Parla, amb una claredat que cal escoltar amb respecte, sobre l’amnistia, sobre la classe política i sobre el fet que els policies, els seus agressors, hagen estat amnistiats: “Han destruït tota una generació”.

PS2. Avui es debat a les Corts Valencianes la proposició de l’anomenada “llei de concòrdia”, impulsada pel PP i Vox, que elimina la llei 14/2017 de memòria democràtica del País Valencià. Àngel González és el president de la Coordinadora d’Associacions per la Memòria Democràtica del País Valencià (CAMDE-PV) i n’ha parlat amb Laura Escartí: “PP i Vox fan una utilització perversa del llenguatge democràtic per a confondre l’opinió pública”

PS3. A Galícia, a Ulloa, la multinacional portuguesa Altri vol instal·lar-hi una enorme fàbrica de cel·lulosa, contra la qual s’ha posat dempeus un gran moviment de protesta en aquell país. Els nostres companys de Nós Diario han fet aquest excel·lent reportatge que us oferim avui: “Altri, un monstre de cel·lulosa al cor de Galícia“.

PS4. Fent-vos subscriptors de VilaWeb no tan sols ajudeu a fer possible aquest diari, sinó que també teniu molts avantatges: descobriu-los en aquesta pàgina.