09.06.2020 - 21:50
Ara ja intuïm que aquella idea que de la pandèmia en sortirien coses noves era un miratge, una petita utopia. Suposo que mai no ha arribat ni a ser-ho. Tots volem córrer a fer les coses que fèiem abans de l’anomalia: ocupar les terrasses dels bars; anar als restaurants; esprémer-nos al tren que va a la costa; banyar-nos a les platges i a les piscines; anar a la segona residència (els qui no han fet ja, oi?)… Quan dic tots em refereixo als qui podem fer aquestes coses, és clar; els qui no podien fer-les abans, sembla que ara ho tindran pitjor, encara. Però aquest matís, de gran calibre, al meu entendre, ens preocupa als mateixos que ens preocupava en la vella normalitat.
I, mentrestant, les institucions volen córrer també cap a la nova, de normalitat, que no serà gaire nova ni normal. Que tornin a jugar a futbol cada dia de la setmana, per exemple, no serà nou. Ja fa molts d’anys que Joan Brossa va escriure un poema que diu:
«Aquesta nit són transmesos tres
partits de futbol per televisió;
de segur que pensareu en la
definitiva ximpleria humana.»
Ara, la ximpleria serà superlativa. No hi haurà ningú al camp veient els partits i diuen que les retransmissions televisives, per pal·liar la buidor i el silenci dels estadis, oferiran la possibilitat de veure un públic virtual i un so de gent basat en un videojoc. Us ho prometo, sóc massa talòs per a poder inventar-me una estupidesa com aquesta. El cineasta José Maria Nunes deia que no hi ha res més alienador que cent mil persones cridant a l’uníson ‘goool’. Però l’amic Nunes no sabia que la cosa podia empitjorar: que aquestes persones no existissin de debò, però les sentíssim cridar en aquest perfeccionament del panem et circenses, és a dir, ‘la pràctica d’un govern que per mantenir tranquil·la la població o per ocultar fets controvertits proveeix les masses d’aliment i entreteniment de baixa qualitat’, tal com defineix la Viquipèdia.
No tot serà futbol. És cert que les institucions culturals també comencen a obrir. I sembla que tothom està content. Tinc la impressió, però, que hem perdut una oportunitat extraordinària de sotraguejar els acords culturals existents. No únicament buscar solucions sanitàries per als visitants, i esperar l’arribada dels turistes per a ingressar doblers, sinó proposar un canvi de paradigma. En la línia, ben mirat, de la declaració de la comissió de cultura de l’Acampada de Barcelona del 15-M, on es feien uns diagnòstics que podrien ser un gran punt de partida. Aquella declaració començava amb dues afirmacions que sembla que hem oblidat: ‘La política cultural no és la cultura’ i ‘Les institucions públiques no fan la cultura’.
Ens dediquem a mirar passivament com administren les institucions els pressupostos públics (els nostres diners), però no hi plantem cara. Fa pocs dies l’artista Mireia Sallarès deia encertadament que potser la solució del món cultural seria tenir uns sindicats potents. Una dada comparativa a propòsit d’aquesta idea combativa: el pressupost de cultura de la Generalitat per al 2020 és de tres-cents milions d’euros; i, per una altra banda, el govern estava disposat a donar cent milions d’euros a Nissan perquè no tanqués la fàbrica a Catalunya. La meva solidaritat amb els treballadors que es quedaran sense feina és absoluta, però –millor sense adversativa– en comptes d’alimentar empreses privades amb diners públics, hi ha més solucions: col·lectivitzar-les, per exemple. I, en comptes d’observar com ens administren els diners, la gent de la cultura també podria pressionar per imposar algunes idees que trenquessin les concòrdies existents, amb l’objectiu del bé comú cultural.
La passivitat del món cultural contrasta amb el debat que hi ha a ensenyament. La USTEC, el sindicat de mestres, ha aconseguit que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya accepti a tràmit el seu recurs contra les instruccions d’obertura de centres educatius dictades pel Departament d’Educació. En el fons, hi ha molts mestres que, davant la inconsistència i les contradiccions que surten de la conselleria, es neguen a convertir les escoles en aparadors i busquen el millor per a la formació dels alumnes. Sempre oblidem que ensenyament és cultura, i viceversa.
A l’altra banda de les denúncies hi tenim el conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, un polític d’aquests que els partits col·loquen on els convé (on els convé a ells, no a nosaltres, no sé si m’explico). El cinisme de Bargalló el coneixem la gent de cultura. Quan era director de l’Institut Ramon Llull, anava a Venècia per fer honors a la pasterada que es gasta la Generalitat en el lloguer d’un palau perquè una part dels Països Catalans sigui present a la Biennal d’art de Venècia. Aquella fira és pensada per glorificar els estats del món (que siguin democràtics o no tant se val) i des de Catalunya va sortir la idea de ser a la Biennal de manera subreptícia. Bargalló, aleshores, deia que el fet important no eren les obres d’art que s’exposaven al pavelló català (o pancatalà), que el més important era que la gent que passés pel carrer veiés la bandera catalana. Aquesta és la seva concepció utilitària de la cultura i, ara, de l’ensenyament a Catalunya.
Ja acabo. Hi ha amics que diuen que els meus diagnòstics no toquen de peus a terra i que, en conseqüència, són poc esperançadors. Això és perquè tenim una mirada viciada pels acords consuetudinaris. Jo sóc més de les consignes poètiques, com la del grup espanyol Democracia, que en una intervenció a Arts Santa Mònica, comissariada el 2015 per Cèlia del Diego, va escampar per la ciutat la frase ‘La millor lluita és la que es fa sense esperança’ com a homenatge al maqui de l’Hospitalet Quico Sabaté. O, encara millor, allò que va dir el poeta alemany Friedrich Grabbe el 1836: ‘Res més que la desesperança no pot salvar-nos.’ No és pessimisme, no. És que quan has tocat fons és quan ja no et queda res més que aixecar-te amb fúria. O també pots veure partits de futbol amb públic i so irreals, és clar.
