Mentir surt de franc

Allò que crida més l’atenció de certes coses que sentim a dir és que el qui les diu sembla que se les cregui. O, si més no, que les digui amb aquell excés de convicció, una convicció impostada que vol fer-nos-les creure a tots els altres. I que encara se sorprengui quan constata allò de les rodes de molí. Que no ens les empassem, vull dir.

Meditava en aquests termes o uns de ben semblants fa només uns dies, després de sentir com la cap de l’oposició, malaguanyada, se sorprenia de la sorpresa indignada que han causat les seves paraules a 13TV. I el que resultava més sorprenent de tot és que insistís una vegada i una altra que ella s’havia limitat a descriure els fets i que la interpretació de les seves paraules era cosa dels altres i que ella, ves, poc que hi podia fer res més sinó queixar-se’n.

El fet: el conseller d’Interior li va oferir escorta i des d’aleshores en du. No va dir que ella ha rebut aquest oferiment en tant que cap de l’oposició. No va dir que és el mateix oferiment que s’ha fet a tots els caps de l’oposició que hi ha hagut d’ençà que es va instituir aquesta figura. Diria que són dos matisos importants, necessaris per donar al fet la dimensió que li correspon. En canvi, sí que va deixar anar que ja se sap què passa a Catalunya. I no cal ser gaire espavilat per a endevinar la intenció d’aquestes paraules.

Però perquè no sigui dit que m’endinso en aquella dimensió interpretativa i que n’abuso, potser que situem les declaracions en el seu context. Primer element de context: 13TV. Segon element: la cap de l’oposició, que no cal recordar quin partit polític representa, dialogava amb el tal Marhuenda, oficialment periodista de professió, prou conegut de tots nosaltres. Tercer element de context: Marhuenda apuntava la necessitat que es produís alguna mena de cop per capgirar la situació catalana.

Digueu si no és evident què es vol insinuar quan es parla, en aquest context, de la necessitat de dur escorta i es relaciona el fet, explícitament, amb una al·lusió prou confusa al que passa a Catalunya. Escandalitzar-se després de l’escàndol i declarar-se’n víctima s’acosta una mica massa al cinisme. Bé, és una arma pròpia del lerrouxisme de tots els temps, també del d’ara mateix. Que n’hi ha.

Calla, que potser algú trobarà que és ofensiu titllar de lerrouxista l’actual cap de l’oposició per aquestes seves intervencions. No se m’acudiria de fer-ho si, posem per cas, en ser preguntada després pel que havia volgut dir en la conversa amb aquell suposat periodista hagués afirmat que no s’havia explicat prou bé o que l’havia arrossegada el clima del diàleg. En suma, si hagués demanat perdó reconeixent que s’havia equivocat lligant l’una cosa amb l’altra com s’entén que ho va fer. Mira que hauria estat fàcil. Però no, es veu que demanar perdó i admetre l’error es considera un signe de feblesa que ai del que s’hi deixi arrossegar. I així va la cosa, que embolica que fa fort.

Sí, el que crida més l’atenció de certes coses que sentim a dir és que el qui les diu sembla que se les cregui. I és que la meditació m’ha tornat a rondar sentint retalls de la simulació de debat d’investidura que ens ha entretingut aquests darrers dies. De tot el que se’n podria comentar si estiguéssim prou avorrits per fer-ho, només en destacaré una frase. Una de les que va deixar anar el qui era candidat a presidir el govern espanyol quan ja tenia coll avall que només faltaven unes hores per obtenir la revàlida, gairebé un any després del primer intent. Va dir, l’home, que ell està obert al diàleg i que encara l’espera, però que, en relació amb la qüestió catalana, no havia pogut dialogar, pobrissó, perquè només se li havien plantejat ultimàtums.

I devia esperar que ens el creguéssim, potser perquè ell mateix es creia les seves grotesques paraules. Ja és curiós que enganyar-se i enganyar –al capdavall, mentir en públic i en veu alta d’una manera o d’una altra– pugui sortir tantes vegades de franc com els surt. O és que hi ha cap fiscal que els hagi començat a encalçar per haver confós malintencionadament els ciutadans i jo no me n’he adonat?