Menteix-ataca-ataca-menteix-menteix-ataca

Eren com dues caricatures del lema trumpista: menteix! Ataca! Aquell somriure altiu, aquella ràbia tenebrosa: María Dolores de Cospedal i Alícia Sánchez-Camacho, cadascuna segons l’estil característic, van complir el seu paper.

És l’agressiu sistema que el constructor de casinos i actual president dels EUA, Donald Trump, practica en els negocis (en els negocis que feia i en els negocis que fa), i que, seguint el rebuf ultradretà, s’escampa i campa per tot el món. Davant qualsevol evidència que et contradigui o que t’incomodi o que t’acusi, nega-la amb tota la barra i, tot seguit, ataca. Com sigui i amb el que sigui, ataca. Que s’hagin de defensar del teu atac sense fonament i que els fets es perdin en aquest magma d’aücs i mossegades.

És la rialleta altiva de Cospedal dient que no recorda res i que la seva veu no és seva i que ja està. És l’exabrupte colèric de Sánchez-Camacho desviant l’acusació a queixalades. És aquest comportament trumpista que crea “fets alternatius” a conveniència, que ensutza l’aire perquè al remat sembli que el món és així, un soroll i un bram i un rebolic, mentides i crits per fer-ho tot incomprensible.

Dilluns passat vam assistir a una tremenda i significativa posada en escena de la descaradura política (de les penques, directament), de la pràctica intencionada de la mentida, del crit i l’insult i l’exabrupte llançats com el fem que tot ho ha d’empudegar fins que tot ho defineixi: les dues ex-dirigents del PP, la que va ser ministra de Defensa del govern espanyol de M. Rajoy i secretària general del seu partit, i la que va presidir-ne la secció que tenen a Catalunya si fa no fa a la mateixa època, compareixien a la comissió d’investigació sobre l’anomenada “operació Catalunya” (aquella trama político-mediàtico-policíaco-judicial que, entre, si fa no fa, els anys 2012 i 2016, es va dedicar a fabricar i escampar proves, evidentment falses, de delictes contra representants polítics i cívics i socials catalans per intentar minar i aturar el procés independentista), i allà van mostrar fins a quin punt saben posar en pràctica, i tan a consciència, la consigna de mentir i d’atacar i de mentir i d’atacar per estrafer la realitat, per desfigurar-la i deixatar-la.

El mateix dia s’havien fet públics uns significatius enregistraments d’una significativa conversa (distesa, com d’amigots que parlen sobrats de tot) entre Cospedal i aquell altre personatge de la trama, l’home del micròfon incorporat, l’ex-comissari Villarejo. I s’hi mostraven alguns dels fils d’aquesta operació que va posar (una altra vegada) els recursos públics al servei de la més bruta política partidista. Hi quedaven cruament exposats. En les formes i en el fons. El menyspreu pels catalans (“catalinos”, en el seu argot), la manera de vantar-se mútuament de canviar resultats electorals amb la seva guerra bruta i la seva “policia patriòtica”, les martingales econòmiques com a pràctica quotidiana, la corrupció en tots els seus vessants imaginables.

Tot és tan de baixa estofa, de borra acumulada sota el llit quan no s’escombra…

El tall en què Villarejo recorda que va avançar 100.000 euros per pagar un confident i que Cospedal li havia dit “compta amb mi” i que es veu que per a ell això va a missa, però que ja comença a ser hora que m’ho torneu, en confiança t’ho etzibo i amb aquesta meva gansoneria verbal, i que fem-ho a la manera habitual, això que passa, trobar “qualsevol empresa d’algun amiguet” que m’encomani algun informe o assessorament que faran passar per bo al preu convingut… qualsevol, sí, aquella, per exemple, com es diu?, la dels residus, que m’aniria bé perquè li ho podria facturar: ENRESA, cony, que té una quantitat de fons de l’hòstia. I ella que li respon que sí, que sí, que sí, que parlaré amb el president de la cosa i que li diré que li telefonaràs.

Diners de l’Empresa Nacional de Residuos Radioactivos SA per al finançament (il·legal) de les clavegueres de l’estat.

Tota una definició.

En fi, que aquest tall n’és tan sols un, i que cada vegada que se’n fa públic qualsevol altre fragment creix la nàusea i l’esgarrifança, i que hom diria que davant d’això tot hauria de trontollar i l’escàndol hauria de depassar el repetit esment de la notícia (que, al remat, per reincidència i redundància, ho deixarà de ser), que hi hauria d’haver investigacions i destitucions i de tot i que, oh, sorpresa, resulta que no.

Perquè, més enllà fins i tot dels individus que ho han perpetrat, Cospedal i Sánchez-Camacho i Fernández Díaz i Villarejo i etcètera, hi ha el fet que han pogut. Que les estructures policíaques de l’estat espanyol (les mateixes que continuen gastant temps i recursos amb infiltracions de control polític als moviments socials) ho permeten. Perquè així són, definides per la continuïtat des del sistema franquista, sense cap depuració. Ni de noms, ni de mètodes, ni de conceptes.