Mensakas, l’antítesi de Glovo que reneix de les cendres

Arribant al número 72 del carrer de València de Barcelona, a prop de la plaça d’Espanya, una ratxa de vent ens fa arribar una flaire forta de plàstic cremat. Això ens indica que fa poc dies ací hi va haver un incendi gran. Ens plantem davant el local i veiem que el foc ho va calcinar pràcticament tot. No hi entrem perquè encara hi ha gasos tòxics, però, de fora, mirant entre la reixa, ens podem fer una idea de la magnitud de la tragèdia.

Som a la seu de Mensakas, una cooperativa que va néixer el 2018 amb l’objectiu de crear una alternativa responsable de repartiment. És caracteritzada per unes relacions laborals justes, per oferir feina digna als repartidors, pel compromís ambiental i tenen una clara col·laboració i cooperació amb la gent i més entitats que comparteixen filosofia. És un clar exemple que hi ha una altra manera d’entendre l’economia. L’antítesi de Glovo que ara es veu obligada a renéixer de les cendres i tornar amb més força que mai.

Onada de solidaritat

L’incendi va ser la nit del primer de desembre i va ser causat pel curtcircuit d’una bateria d’una bicicleta elèctrica, segons els primers informes dels bombers. Han perdut tota mena de materials. Bicicletes mecàniques i elèctriques, cascs, caixes tèrmiques, s’ha danyat la cambra frigorífica i també hi ha danys estructurals. A primer cop d’ull, tot feia pensar que el projecte i la feinada que hi havia darrere s’havia esvaït.

“La situació va ser sorprenent, sobretot per la fragilitat de les coses. Com un projecte que costa tant de construir, en unes hores sembla que desaparegui. Vam arribar i vaig pensar que això s’havia acabat”, explica el soci treballador Roger Bartomeus. Però l’onada de solidaritat va ser tan grossa i venia de tantes bandes que quaranta-vuit hores després de l’incendi, els treballadors ja van poder tornar a pujar damunt una bicicleta i transitar pels carrers de Barcelona repartint paquets ací i allà.

La sòcia treballadora Núria Soto també destaca que la solidaritat ha estat impressionant, sobretot en un projecte que segons ella és fràgil en un ecosistema ben ferotge. “Et veus fràgil, però alhora tens una xarxa tan forta que no te la pots arribar a imaginar. Entre totes fem de tot per no deixar-nos caure. I això s’ha vist amb les entitats que ens han ajudat, amb la gent que ens segueix, els clients… Això ens dóna esperança”, assenyala.

Mensakas forma part de la xarxa de cooperatives Som Ecologística i els van ajudar d’un bon començament amb tot allò que calia. “En el moment que estàs en xoc, de cop i volta comences a rebre trucades de tot arreu i et solucionen un munt de coses, però encara costa de processar-ho”, diu Soto. Mentre el local no sigui operatiu, l’equip de Mensakas s’ha instal·lat a l’espai comunitari i veïnal autogestionant Can Batlló. “El que vam demanar primer va ser material i de seguida va venir gent de les cooperatives a donar bicicletes, caixes tèrmiques, cascs, material de reparació de bicicletes… Aquesta va ser la primera empenta que necessitàvem”, comenta Bartomeus.

Soto abans era repartidora de Deliveroo i coneix molt bé aquest sector. De fet, pràcticament la meitat dels socis treballadors de la cooperativa provenen d’aquestes grans plataformes. Soto és membre de Riders per Drets, el col·lectiu que va acabar negociant el text de l’anomenada llei rider amb el Ministeri de Treball espanyol, Comissions Obreres, la UGT i la CEOE.

La norma protegeix els repartidors, però grans empreses com ara Glovo sempre l’han volguda esquivar. Casualment, l’incendi de Mensakas fou dos dies abans del judici contra el conseller delegat de Glovo, Òscar Pierre, acusat d’un delicte contra els drets dels treballadors. I els socis treballadors no es van pas salvar de mems sobre el tema. “Sí, hem rebut mems de l’Òscar amb un encenedor davant la nostra seu”, riuen Soto i Bartomeus.

Campanya de micromecenatge

Amb Som Ecologística, unes de les primeres accions que van impulsar després de l’incendi fou una campanya de micromecenatge a Goteo. Manquen menys de deu dies i ja han aconseguit gairebé vint mil euros. El resultat òptim seria arribar a trenta mil, atès que els costs derivats de l’incendi que no cobreix l’assegurança superen aquesta xifra.

Soto i Bartomeus expliquen que el suport que reben ara és temporal i que els cal ajut econòmic per a reconstruir el local i reparar i reposar material malmès per a garantir la continuïtat de la cooperativa. Segons Soto, la campanya de micromecenatge és enfocada a cobrir principalment els costs de tot allò que han perdut. “Haurem de mirar si amb tot plegat podem pagar les nòmines. Essent copropietaris del projecte, la idea és haver d’assumir tan poc com sigui possible amb la nostra força de treball. Perquè ja ho fem i ja ho hem fet”, diu Soto.

Una situació delicada

L’equip era format per vint-i-quatre persones, però n’hi ha quatre que, arran de l’incendi, se n’han desvinculat. Són sobretot joves que potser no han tingut prou temps per a arrelar en el projecte i guanyar confiança i l’incendi els ha causat por i incertesa.

“Un dels reptes és que la persona senti que el projecte és seu i que entengui què vol dir ser copropietari. I quan hi insisteixes, això implica que quan hi ha una situació com aquesta, tu també has de tirar endavant el projecte. Això vol dir més esforç, més hores i més implicació, i hi ha gent a qui aquesta situació sobrepassa”, explica Soto.

A Soto i a Bartomeus els han dolgut les formes, perquè han plegat sense ni tan sols donar-los els quinze dies. I ara, enmig del terrabastall de l’incendi, també es veuen obligats a fer entrevistes de feina. De clients, en canvi, no n’han perdut pas. En tenen una cinquantena i depenen molt del comerç local. Això sí, han hagut de suspendre els lliuraments del menjar fred fins que la cambra frigorífica no s’hagi reparat i han canviat les rutes de repartiment. “Abans sortíem de València, ara anem a Horta amb bicicletes mecàniques i hi has de sumar minuts i desgast. Això es va notant”, diu Bartomeus.

L’equip es basa en la governança i les decisions es prenen col·lectivament, i tots dos socis reconeixen que s’ha viscut algun episodi de tensió perquè la situació és complicada de gestionar. “En aquests moments, les cures personals són molt importants. Ens hem de fixar en com resistir, que cap tensió sigui massa explosiva. Hem d’entendre que les tensions formen part del procés”, assenyala Soto.

A Mensakas, les jornades laborals són d’unes vint-i-cinc hores setmanals perquè el repartiment desgasta físicament, però la majoria tenen una segona feina. A la cooperativa, també hi ha tasques administratives, de recursos humans o de preparació logística. I es convida els treballadors a formar part d’alguna de les comissions de treball que hi ha. Això, segons Soto i Bartomeus, ajuda que la gent es cregui el projecte i se’l senti seu.