Menjar carn de gos: i per què no?

Corea del Sud té previst de prohibir la cria, matança i venda de gos per al consum humà de cara al 2027, seguint les passes de Tailàndia i Taiwan. El canvi social arriba després de molts anys de lluita dels animalistes locals i també visitants, aquesta colla de fleumes dedicats a blasmar els usos i costums del rei de la creació a l’hora de sotmetre la resta de criatures del món. Uns usos i costums que varien d’una cultura a una altra, també d’una mentalitat a una altra, insuflant aires de superioritat de la pròpia sobre l’estranya; és allò que a mi ningú no m’ha de dir quantes copes de vi he de beure, ni quin tall m’he de posar entre llengua i paladar.

El mercat de la carn canina és un desori difícil de delimitar i quantificar. Segons els càlculs semioficials, entre la Xina, Indonèsia i el Vietnam se sacrifiquen cada any 30 milions de gossos per a tal fi, i l’abast fora dels registres podria duplicar i triplicar la xifra. L’ànima sensible que n’ensopega la imatge no se la pot esborrar del cap: ja sigui en un mercat, a llom d’un camàlic o en un carro motoritzat, aquelles gàbies atapeïdes de gossos d’ulls tristois, bestiar immobilitzat a l’espera del sacrifici o del comprador, el que arribi primer dels dos. El turista acomodat, amb la seua dieta superior basada en animals que no borden ni els posen nom, va ser el primer a posar el crit al cel: quina bestialitat.

Les prohibicions recents de menjar carn de gos són erràtiques i van per barris. Mentre a països com Corea del Nord s’hi han posat fort, a Indonèsia i al Vietnam el consum hi és cada vegada més popular, i no n’he trobat les raons. A la Xina no va ser fins al 2020, amb la por del coronavirus i de les transmissions zoonòtiques, que el govern va classificar els gossos com a animals de companyia –fins fa quinze anys es consideraven bestiar– i en va vetar el consum, però malgrat tot encara tenim notícia de noves edicions del festival del gos de Yulin, creat tan cap aquí com el 2009, on se’n maten a centenars i milers amb l’alegria d’una fira del caragol.

Tot i això, la tendència general és dràsticament a la baixa, empesa per les noves generacions i per una realitat global: que els gossos ara entren a les llars familiars per a formar-ne part. Això mateix ha passat a cal president sud-coreà Yoon Suk-yeol, un dels promotors de la mesura animalista que ha estat aprovada finalment per la pràctica totalitat del parlament. I dic finalment perquè abans n’hi havia hagut diversos intents, frenats entre altres motius per la pressió del sector. Entre el món nou i el vell, ara els criadors tenen la intenció d’impugnar el projecte de llei al seu Tribunal Constitucional, i amb al·legacions que segurament també ens sonaran: la dificultat de reconvertir els seus llocs de feina, l’atac a la llibertat individual, la vulneració dels seus drets i els dels consumidors.

L’empresari caní, si se’n pot dir així, com a molt estaria obert a acollir-se a sistemes de ramaderia “més benvistos”, i aquí és quan servidora m’he il·luminat. El ram del gos, ben mirat, no hauria de renunciar ni al mercat ni a la seua tradició ancestral. Quin motiu hauria d’impedir, per exemple, de posar al dia el negoci en aquells territoris on hi és arrelat? Per què no hauria de poder adherir-se, la producció de carn de gos, als processos de la indústria càrnia “avançada”? Sotmetre’s a la regulació sobre “benestar animal” pel que fa a l’engreix, el transport i la matança, amb estrictes protocols d’higiene i salut veterinària, amb granges i gàbies condicionades, unes hores de llum determinades, uns metres quadrats mínims d’estabulació, per què no?

Un hom podria dir, si no fos amant de la indústria intensiva, que allò que cal potenciar és la petita ramaderia, amb un nombre reduït de caps canins criats en semillibertat, desmamats com més tard millor –sempre que no hagin de ser de llet–, amb prou espai per a córrer i desenvolupar-se de manera natural, saludable i ètica abans del sacrifici. Sigui quin sigui el model de negoci, la idea és la mateixa que s’esgrimeix per a tantes altres viandes: qui vulgui menjar gos, que pugui menjar-ne, i qui no en vulgui que no en tasti, tanta mania a voler prohibir-ho tot. Als Països Catalans, on s’ha encunyat l’expressió “ser més dolent que la carn de gos”, potser ens costa més d’entendre, però cada cultura per on l’enfila; aquí no forcem pas a menjar conill rostit a cap japonès o un entrecot a cap vegetarià, només demanem que no ens atabalin amb discursets i que cadascú faci el que li sembli amb el seu menú.

Però ai, amic, que no és això. Pretendre fer amb els animals de companyia el mateix que fem amb els de consum és una barbaritat que la nostra societat no admet, és que seria una declaració de guerra. D’espècie a espècie, els gossos ens cauen bé, són juganers i simpàtics, i convenientment ensinistrats ens són fidels, d’utilitat i/o ens fan contents: es mereixen l’indult. Se l’han guanyat, no com altres, que han tingut la desgràcia de no importar un rave a ningú dins d’un sistema cultural determinat. Malgrat que els uns com els altres també tenen sistema nerviós, pateixen igual, s’estressen igual, fugen igualment del dolor i de la mort. Però els reis de la creació només decidim salvar les bèsties que han sabut conquerir els nostres afectes, perquè al final tot tracta del mateix: de nosaltres i del nostre interès.

Ara bé, si la condició humana és la que ens separa de la llei de la selva, som humans en tant que podem encaminar els nostres desitjos primitius amb la racionalitat. No fer patir un ésser viu quan un hom pot, o estar-se’n quan un hom vol, és un veritable superpoder d’éssers civilitzats. D’aquesta manera, allò que ens fa poderosament humans no és pas no menjar-nos un gos o un gat, que no té cap mèrit, sinó un qualsevol vertebrat que no ens deu res i de qui res no sabem, ni si és el més ximple o el més llest de la gàbia, el més simpàtic o el primer que ens buidaria un ull amb el bec. En contrast amb l’impuls dominador que ens ennuvola la ment, la compassió per qui no et deu res és un procés intel·lectual com una casa. El mateix procés que està començant a salvar els gossos per a consum humà, i que no ve de cap canvi de gustos al paladar, sinó d’una evolució cultural i d’abast global. La que algun dia també salvarà els altres animals avui condemnats quan vós i jo ja farem un metre de malves, tot i que des d’aquí espero i desitjo que sigui molt abans.