Memòries

Com que generalment és l’atzar el que guia l’ordre de les meves lectures, el fat m’ha portat a llegir el segon volum de La meva lluita, de Karl Ove Knausgård, seguit dels Diarios de Rafael Chirbes. A mi el gènere autobiogràfic, o de literatura del jo o com en vulguin dir, sempre m’ha agradat. Si penso en les meves lectures més recents també hi trobo Notas para unas memorias que nunca escribiré, de Juan Marsé, 1969, d’Eduard Márquez, que, encara que sigui un llibre de memòria col·lectiva entraria dins d’aquest grup de gènere preferit en què també puc incloure epistolaris i biografies autoritzades o no. També he llegit o, més aviat, esporgat, El mirall de la vida. Dietari 1956-2015, de Joaquim Molas, una obra d’una extensió prohibitiva pel temps que demana.

Per què ens interessen aquests tipus d’obres? O, més ben dit, per què m’interessen, perquè no podria parlar pels altres. En primer lloc, crec que hi ha l’intent d’identificació amb l’autor. Si l’obra en qüestió és d’un autor pròxim en l’espai i el temps, no és rar veure-hi les teves vivències reflectides. Recordo com em va impactar Una vuelta por el Rialto, de Marcos Ordóñez, quan el vaig llegir. No coneixia de res l’autor, però de seguida vaig poder-hi trobar moltes experiències compartides. En canvi, només vaig poder comentar el llibre amb en Ramon Barnils perquè cap dels meus amics l’havia llegit. Quan portava el club de lectura de Masquefa el vaig proposar com a lectura però va ser impossible trobar-lo i sempre m’ha quedat aquella recança de lectura solitària. Val a dir que, quan Ordóñez va publicar Un jardín abandonado por los pájaros, el vaig fer llegir a prou gent per a poder-ne parlar. Un altre cas d’identificació inesperada, perquè en aquest cas sí que sabia qui era l’autora, va ser el de L’any del mico, de Patti Smith. No se m’hauria acudit mai que pogués compartir tantes experiències amb una dona que em semblava –i em sembla– ben allunyada del que és la meva vida.

A vegades no és tant la identificació com les respostes i això certament no ho esperes. T’ho trobes. Ja he parlat altres vegades de l’editorial Virago de Londres, que em va obrir un món que no m’havien ensenyat a l’escola. No tinc ni idea de per què vaig arribar a l’autora Antonia White si no és perquè Virago li havia publicat els llibres. El primer, Frost in May, és una novel·la sobre la seva experiència a un internat catòlic. Jo m’havia preguntat moltes vegades com era possible que les monges del meu internat, que no eren gran cosa, haguessin aconseguit desenvolupar un sistema repressiu tan elaborat. La resposta era allà. Les monges no havien elaborat res. Era un sistema que funcionava i vés a saber des de quan. Les humiliacions públiques, la confrontació entre internes, el silenci entre el moment que t’havien enxampat –i tu ho sabies– i el càstig. Després d’aquell llibre ja no em cal explicar les meves experiències a l’internat perquè ja ho va fer Antonia White.

També podem llegir obres d’aquest tipus per conèixer millor l’autor o la seva obra, tot i que aquí hi ha grans diferències entre els dietaris, les memòries, l’autoficció, les biografies i fins i tot les biografies i les autobiografies novel·lades. A grans trets, els dietaris són el relat d’un moment potser amb passat però sense futur. L’autor no sap quines seran les conseqüències dels actes que està escrivint. En les memòries gairebé tots els cicles s’han acabat i es poden narrar amb la perspectiva del resultat. L’autoficció en tant que ficció permet tota la llibertat creativa i tant pot tenir com a resultat un retrat fidel dels esdeveniments com una vida inventada, qui sap si desitjada. Les biografies afegeixen la mirada externa i, en aquest sentit, són més un reflex que no un retrat, una història amb el pretext del biografiat. Potser on he tingut més decepcions és en les autobiografies novel·lades. La temptació que el narrador es converteixi en un hagiògraf i adorni el personatge amb virtuts que no se li coneixien pot convertir una vida interessant en una mala novel·la. A mi m’agrada molt el que fa la Marta Orriols, per exemple: fer-te conèixer els personatges per allò que fan i no per allò que en diu el narrador, però aquesta perspectiva deu ser molt difícil en la literatura del jo.

Potser perquè l’interlocutor és una figura imprescindible en la correspondència, els epistolaris tenen el valor afegit de la mirada de l’altre. No sé si és per això que aquest tipus de literatura del jo amb mirada del tu és el que em fa sentir més sovint que accedeixo a un lloc on no hauria d’entrar. En una intimitat creada on tu no has de fer res. Recordo que la lectura de la correspondència entre Mercè Rodoreda i Armand Obiols em provocava aquesta mena d’incomoditat, potser perquè em costava d’acceptar la vulnerabilitat en la creadora d’una obra tan potent. No fa gaire he llegit Et devia una carta, l’epistolari entre Joan Oliver i Miquel Martí i Pol, que és sobretot el testimoni de com es va creant una amistat. En aquest cas, no recordo haver sentit incomoditat, però sí que em va fer rumiar un episodi en què Martí i Pol sol·licita a Oliver un pròleg per a un llibre. De fet, el primer li demana la mirada de l’altre per projectar-la i l’amic tem no poder oferir una imatge prou bona. Això passa més sovint del que ens pensem.

Suposo que tots els escriptors, fins i tot jo que no sóc escriptora, s’han trobat amb persones que s’ofereixen a explicar-los la vida perquè la converteixin en novel·la. Aquest també pot ser un recurs a l’hora d’escriure’n alguna sense que hi hagi cap personatge real (les històries que parteixen d’una troballa d’un dietari, d’unes cartes, d’un suposat conegut del personatge de la novel·la…). Deu ser la fascinació de la lletra impresa (fins i tot els influenciadors de les xarxes escriuen llibres) que arriba fins i tot als que no llegeixen. Ben segur que pensen que la seva vida mereix ser coneguda en forma de llibre. I és cert, totes les vides són interessants, totes són úniques i de totes en podem aprendre, però tot això no serveix de res si no hi ha un bon narrador, si aquella vida remarcable no es converteix en una obra de creació. Per això jo, conscient que el fet d’escriure llibres no em converteix en escriptora, prefereixo escriure pròlegs i no novel·les.