04.04.2025 - 21:40
L’historiador Borja de Riquer ha dirigit el volum La memòria dels catalans (Edicions 62), que dedica un miler de pàgines a explicar els elements que han forjat la constel·lació de símbols històrics del país: dels toros i correbous a la controvertida figura de Joan Prim, passant per la rumba gitana catalana. És un treball de to didàctic, però seriós. Riquer, un dels historiadors més prestigiosos de Catalunya, constatava fa poc a VilaWeb que som “una nació sense estat que no ha tingut polítiques públiques de memòria i de record del passat prou fortes, com tenen les nacions amb estat”. La construcció de l’imaginari català és anòmala perquè, malgrat que s’ha fet a contrapel –resistint els intents sistemàtics d’esborrar la memòria pròpia i, en les hores més tranquil·les, sobrevivint la imposició de l’espanyolisme banal–, ha aguantat amb prou consistència per articular una cultura forta que encara batega.
Hi ha una història que s’explica en passat i que –més o menys tergiversada– ordena en el temps les causes col·lectives. “Hem de tenir els nostres símbols, perquè, si no, ens n’imposaran uns altres i, per tant, tot un discurs històric en què la història de Catalunya pot desaparèixer per donar lloc a una història espanyola on els catalans no hi som”, deia també Riquer. En temps d’un cert negacionisme de la importància de la cultura, que no tan sols és menyspreada per la ignorància ultra sinó per la frivolitat dels tecnòcrates que es pensen que les societats s’arreglen amb inversions i fulls d’Excel, aquesta mena de reivindicacions tenen una càrrega molt més profunda que no sembla. De fet, sempre és impressionant, en aquest país, la quantitat de coses que es consideren obvietats d’un punt de vista acadèmic rigorós i que, en canvi, són percebudes com una font de controvèrsia i de radicalitat quan se’n debat en política.
N’hi ha una altra, d’història, que es construeix en present amb les batalles pel relat. El llibre té quatre pàgines que Josep Maria Muñoz ha dedicat a les causes i les conseqüències del referèndum del Primer d’Octubre, on acaba afirmant que la declaració d’independència, és clar, “no va tenir cap efectivitat i no ha estat reivindicada seriosament per ningú amb posterioritat, però no ha pogut esborrar ni deslluir, en la memòria dels catalans, la transcendència d’aquell dia en què, malgrat la prohibició i la repressió, es va acomplir l’anhel sintetitzat en la divisa ‘volem votar’”. Després, també hi ha un esment en el fragment sobre les manifestacions que han omplert els carrers i una brevíssima referència a això que Enric Ucelay-Da Cal resumeix com el “dualisme nacionalista català i espanyol”. El text es limita a dir: “Fou la contesa del nacionalisme espanyol i el català el que portà l’anomenat ‘Procés’ al seu fracàs el 2017.”
La timidesa d’Ucelay-Da Cal potser té a veure amb la prudència acadèmica de no remenar una ferida oberta, però això mateix ja és un símptoma força eloqüent que el procés, en sentit ampli, no s’ha acabat, mal que es parli de fracàs. Potser semblen òbvies les paraules de Riquer sobre la necessitat d’una narrativa i d’una mitologia pròpies contra la negació de la identitat, però en la Catalunya posterior al 2017, finalment governada pel somnífer president Salvador Illa, s’hi ha anat imposant el silenci sobre el moment de més efervescència nacional en moltes dècades. A cop de retòrica legalista o amb el pretext de l’avorriment que causa, més per repressió que no per extenuació, la conversa sobre el Primer d’Octubre s’ha acabat deixant de banda malgrat que el referèndum “no s’ha pogut esborrar ni deslluir”. A mitjà termini, aquesta cohibició forçada no pot portar res de bo en termes del relat col·lectiu.
En aquesta època de replegament, per pura inèrcia d’adaptació al medi és fàcil de caure en la temptació d’amagar el fet nacional i la conversa sobre la identitat i la cultura. És un parany molt perillós. Les idees de pertinença –per emprar el terme que empra Ucelay-Da Cal– són massa antigues per a poder-les ofegar. En la reculada veloç que van fer després del 27 d’octubre del 2017, els principals partits independentistes van estrafer el record del Primer d’Octubre –blasmant, els uns, la idea mateixa de nacionalisme, o folkloritzant-lo, els altres. Sense discursos desacomplexats que no tinguin por de reobrir la ferida contra corrent, la qüestió nacional té el perill de ser vista d’ací a pocs anys com un patrimoni de l’extrema dreta. Per més còmode que sigui, res d’allò que va passar no es pot amagar sota la catifa: acabarà sortint per l’altra banda.
