Memòria ofegada

Reprenc aquest espai i escric l’1 d’octubre, tercer aniversari d’un dia impossible de no tenir present, per més coses que s’encavalquin en la memòria i en les reminiscències del cor, del cap i també de l’ull. Les coses que hem vist, i les que veurem. Fa un any naixia a la família la primera criatura que ens feia avis, en el meu cas ‘tieta-àvia’, bestia (sí, així em puc dir, i tots riem per allò de com pot canviar una paraula per un accent de més o de menys). Ho celebrarem sempre, vam pensar, aquesta nena és una bromista: encara la cosa de dret, tant per als uns com per als altres, que de tot es trobarà quan tingui l’edat de saber què se’n diu i que se’n dirà del dia del seu aniversari. Doncs, ves, mira: no, no podem celebrar junts el seu primer any, el virus mana. Això no ens priva gens de l’alegria que sentim gràcies a ella, naturalment, però la perplexitat per com de fugisseres poden ser les coses que donem per segures impera.

No dic pas res de nou, és clar, res que molts de nosaltres no haguem pensat i dit i repetit. Potser només vol dir que som grans, ho diem els majors i els que van camí de ser-ho, els que són a la meitat del camí que deia el poeta, no m’imagino pas una jove, un jove, dient-ho, per ells poques coses hi ha segures fora de casa i a voltes ni això. O sigui que: salut, bonica, i tant: salut!

Lectures lectores, m’empesco. Una redundància que em ve de gust i proposo. Llegir, llegir, llegir tot el que se’ns posi al davant, amb coneixement, amb voluntat i consciència lectores. Avui, un llibre. Un títol fora de circuit, almenys del circuit comercial acostumat. És una publicació de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca i els seus patrocinadors en aquesta ocasió (l’Instituto de Estudios Altoaragoneses, el grup d’investigació Coses del Poble i l’Ajuntament de Mequinensa), una recerca formidable, d’una composició, d’una estructura, original i de gran generositat amb les persones i les històries que rescata. És Memòria ofegada. Reivindicació laboral i repressió política a Mequinensa i la conca minera (1889-1963), de l’historiador Jacinto Bonales Cortés (Tremp, 1969), veí de Mequinensa, que té al darrere una bona colla de rigorosos estudis i investigacions d’història i etnologia local, de la cultura local i la seva història en definitiva.

L’autor se cenyeix a Mequinensa en tant que centre miner, però explica molt bé en la introducció que l’oblit sistemàtic del moviment obrer i de la mateixa consciència i història dels territoris miners de la zona és més ample i afecta moltíssims arxius. Dedica el llibre ‘Als miners de Mequinensa, als quals durant vuitanta anys s’ha negat el passat’. Bonales Cortés s’ha proposat, i aconseguit, ‘recuperar la història dels miners de la conca de Mequinensa – la Granja d’Escarp. Sovint la història local ha estat menystinguda pel món acadèmic […], s’han obviat processos històrics […]. Posem per cas un espai perifèric des del punt de vista de l’Estat: Catalunya o Aragó. I aquí anem a observar la perifèria d’aquests territoris […]. Estem davant d’un problema de perspectiva. Si als set municipis que formen la conca minera de Mequinensa (coneguda abans de la Guerra Civil com a Conca Minera de l’Ebre i Segre, i a la postguerra com a conques mineres diferenciades de Granja d’Escarp i Almatret d’una banda, i de Mequinensa de l’altra) hi sumem els municipis afectats directament per la mineria pel que fa al mercat laboral i de subministrament, obtenim una petita comarca que l’any 1920 assolia els 39.719 habitants, afectant a quatre províncies’: Saragossa, Osca, Lleida i Tarragona. La ciutat de Lleida tenia llavors 38.165 habitants censats i la conca minera en conjunt no era pas petita: 736 km².

I així i tot, tret del que s’hi pot llegir i entreveure en el gran retaule, escrit com un fresc pintat, que és Camí de sirga de Jesús Moncada, novel·la també minera, i tant, res d’aquesta història minera no havia perviscut ni en els llibres d’història ni gairebé en la memòria dels supervivents, ofegada per tanta omissió i amnèsia organitzades, metòdiques, institucionals. Fins ara, fins a aquest llibre. Que arriba, sense vacil·lar, fins que l’ENHER (Empresa Nacional Eléctrica del Ribagorzana) aconsegueix de fer el pantà de Riba-Roja i esfondrar-hi la vella Mequinensa, aquell poble batallador que, convertit en un de nou que no té noms de carrer sinó números, conserva el castell propietat de l’elèctrica: on el dictador passava dies d’estiu tot sovint, sortia al No-Do, me’n recordo.

La composició de Memòria ofegada, deia abans. Molt bona. Imaginativa i generosa: després de l’acurat recull i anàlisi de dades arribem a la segona part, pàgines 223-375, més de 150, de format ample. Va dedicada als protagonistes, en forma de diccionari biogràfic. No els he comptat però són molts, dones i homes, i això que només hi ha els fills i veïns de Mequinensa –centre de l’activitat sociopolítica i laboral de la conca– ‘que van destacar per la seva actuació política o sindical, i els que van patir represàlies durant la Restauració, la dictadura de Primo de Rivera, la Guerra Civil o la Postguerra, i que hem pogut aplegar prou informació’. Petites biografies, algunes prou llargues, documentades, amb foto sempre que s’ha pogut.

Un gran llibre, una història enorme, preciosa, un gavadal de saviesa, que no dubtaria a llegir. S’hi aprèn un munt de coses i assisteixes a la resurrecció de la carn. De la mineria. Un coral romput, diria Estellés, que torna a cantar.