01.09.2016 - 22:00
Hi ha un excés de memòria històrica parctematitzada, convenientment allunyada en els segles, perquè sigui més entretinguda i ens convenci millor, i més fàcilment, sobre les cuites del present? No ho sé. Cadascú pot pensar el que li doni la gana. Però sí que crec que aquesta càrrega de memòria històrica remota és directament proporcional a la més que evident amnèsia sobre els fets més immediats. Marta Ferrusola n’és un exemple. L’han feta desaparèixer de l’escena pública i si poguessin l’esborrarien del nostre imaginari. Prou bé saben que el desconeixement del passat provoca l’absolució del present.
Les seves darreres aparicions públiques em van deixar un regust d’inquietud i misteri. Les tinc molt presents. Les recordo sense cap mena de respecte. Amb una estranya barreja d’alegria i terror. ‘Game over, lady Macbeth’. Alegria, perquè la farsa esclatava davant dels ulls de tothom. La gran estafa havia arribat massa lluny. S’havien confiat massa. I aquesta és la primera norma que tot delinqüent experimentat sap que no ha d’incomplir mai. I terror, de comprovar –ho duia escrit a la cara– que s’havia cregut mestressa i senyora de les nostres vides i dels nostres destins. El país era el jardí de casa seva. Nosaltres, els geranis. O els hàmsters. I els africans venien a robar les joguines dels seus fills i a destruir la nostra religió i la nostra cultura. Uf, quina por!
En l’odi als immigrants com a elements descatalanitzadors i lladres del futur pa dels seus fills, va coincidir amb un altre gran prohom de les llibertats nacionals, Heribert Barrera, les opinions del qual van merèixer la seva expulsió del comitè d’honor de l’Amical de Mauthausen. Memòria històrica per a joves: Heribert va presidir el parlament, sense la passió de la Forcadell, tot sigui dit. Era d’ERC. I el podríem situar en la història d’aquest grup humà nascut per a guiar les nostres passes cap a la terra promesa, entre l’elefant de l’Hortalà i el Rufián del Tardà.
Doncs bé, d’ençà que el petit emperador Pu-yi va estossegar la gran confessió, l’emperadriu es va començar a marcir, agra de fel i ràbia. L’exposició a la veritat destruïa el seu rostre, com la visió del retrat de Dorian Gray. A poc a poc, la seva cara anava adquirint el rictus d’embogiment lisèrgic de Cruella de Vil. Se li enfonsava el món. Estava a punt de ser llançada a la –ja, a hores d’ara– hiperpoblada paperera de la història. Recordo la rigidesa dels seus llavis, la grisor de la pell, l’esbatanament dels ulls, barreja d’estupefacció i amenaça de plaga bíblica.
El problema no és que ella faci cara de Cruella de Vil. El problema és: per què no la fem tots nosaltres, aquesta cara?
