07.12.2021 - 21:50
N’hem de ser conscients: hem construït una història de l’art nobiliària, atenta als qui en el passat (l’església, l’aristocràcia, la burgesia) van tenir prou poder per a fer encàrrecs o comprar allò que en diem bellesa. Els museus d’art –i els carrers de les grans ciutats– són plens d’exemples d’aquesta bellesa que, en realitat, no ens pertanyia quan va néixer, des de l’època medieval fins ben entrat el segle XX, pel cap baix. Un exemple: les edificacions de Gaudí, que al seu temps treballava per al poder, aliè a les necessitats dels més pobres. I que ara el MNAC ens ensenya en una exposició de la qual han eliminat gran part dels descomptes que havia implantat el museu (públic), com volent recordar-nos l’origen elitista d’aquella arquitectura (és un sarcasme).
Sí, hem construït la història d’un art que no ens hauria pertangut a la majoria de nosaltres. I tinc dubtes que ens pugui pertànyer avui dia, si la majoria de museus públics tenen uns patronats plens de persones que, si no fossin allà, podrien ser al consell d’administració de les grans empreses que vigilen que la distància social es mantingui. La mateixa distància que hi havia quan uns encarregaven obres d’art, com les pintures romàniques de les esglésies del Pirineu, i uns altres a penes sobrevivien encara que anessin a missa i observessin a l’altar aquelles figures amenaçadores.
El relat que hem fet de la història de l’art s’ha prostrat davant d’una mena de síndrome d’Estocolm estètica que, entre altres coses, fa que no sàpiga com enfrontar-se a tot un seguit de fets, obres i autories que surten dels consensos amb què treballa. I això en el món rural es fa evidència incontestable.
El cap de setmana passat, a Belltall, es va desplegar la primera edició d’un festival d’arts contemporànies, “Cabanades“, en què la nostra atenció se centrava en unes construccions, les cabanes de volta, que es troben escampades per tot el territori belltallenc. Les cabanes de volta, com les pallisses, com tots els quilòmetres i quilòmetres de marges de pedra seca que delimiten tants paisatges rurals del país, són unes obres humanes que la història de l’art ha abandonat, no sap què fer-ne. I, en conseqüència, com que el relat històric les ha excloses, no formen part d’això que tan pomposament anomenem patrimoni.
I per què les cabanes no són objecte d’estudi, no entren en cap museu i no són patrimonialitzades? Perquè són construccions que no poden ser datades; no hi ha un artista de renom al darrere, sinó que tenen una autoria anònima, probablement col·lectiva (la pagesia); i, sobretot, perquè són obres que no ens arriben avalades per la inducció o la intromissió d’algun ric del passat. Si sabéssim que Gaudí va dissenyar la construcció d’una cabana de volta, la portarien al MNAC i farien pagar per veure-la, però totes aquestes esplèndides construccions que trobes quan t’endinses en els camps i els boscos són deixades a l’atzar del temps; dels temps, el cronològic i el meteorològic.
Per fugir d’aquest oblit, d’aquesta història de l’art seduïda pels –suposats– valors dels encàrrecs del poder, els comissaris de “Cabanades” van acudir a les pràctiques artístiques contemporànies. Van seleccionar deu cabanes de Belltall, les van netejar amb molta cura i van encarregar a deu artistes d’ara que hi fessin intervencions. El conjunt era impressionant, us ho prometo. Tres hores o més de caminada per a visitar unes cabanes reinterpretades i reivindicades a la llum del seu passat i, alhora, d’un futur en què el món rural esdevingui la utopia que la ciutat ha deixat de ser.
En aquella excursió hi trobaves un art munífic, les cabanes de volta, totes diferents, abandonades avui a la seva sort. I hi trobaves, com a suplement, una visió contemporània en què se’n rescatava la memòria, l’elogi implícit d’uns moments en què la pagesia era al centre del món, malgrat la seva precarietat. Quins artistes més atrevits; van acceptar la incomoditat d’enfrontar-se, no a les parets plàcides d’un museu o d’un centre d’art, sinó a un receptacle estrany que els visitants vam visitar amb el fred i el vent que caracteritza la Segarra meridional, avui Conca de Barberà.
Tot el que jo pogués explicar sobre les deu propostes em penso que seria inútil. Si mirés de descriure aquelles intervencions fetes amb ceràmica, el dibuix i la pintura, l’escultura o la instal·lació, hauria de fer servir les eines consensuades per aquella història de l’art que s’encapsula en el museu i en les obres legitimades per la suposada excel·lència social dels seus comitents. No ho vull ni intentar, ben aviat es penjaran a les xarxes imatges d’aquelles intervencions i podreu agafar-ne ni que sigui una lleu –forçosament lleu– sensació.
Acabo. “Cabanades”, com alguns altres esdeveniments culturals que tenen lloc al món rural, ha demostrat una voluntat de no defallir del territori. Ho va dir el cantant segarrenc Xavier Mayora en un concert intens i emocionant per als habitants d’aquestes contrades: encara que es vulgui denigrar la feina del pagès, a pesar que ens col·loquin tots els aerogeneradors i les plaques solars que la ciutat no vol per a preservar la seva integritat (un altre sarcasme), resistirem.
“Cabanades” portava un subtítol intrigant: qui no té memòria ha de tenir cames. És una dita popular que enmig del món rural pren, a parer meu, una nova significació. Si oblidem el valor de les coses arrelades al país, al país pobre i treballador que la història ha marginat, sempre ens queda l’opció de caminar i deixar-nos seduir per un paisatge que és ple de rastres d’esforç i tenacitat. Deia William Faulkner que el paisatge es conquereix amb la sola de les sabates, no sobre les rodes d’un automòbil. I aleshores, afegeixo jo, veus que el territori és ple d’un art que no pots acabar-te si el mires amb una mirada verge, no contaminada per la sumptuositat del poder. I és que, feu-me cas, a pagès l’art és on menys te l’esperes.
