El plor dels nadons: una melodia que canvia segons les emocions i la llengua dels pares

Els ocells canten amb una melodia o una altra segons el seu estat anímic o emocional. Els gats miolen d’una manera diferent segons la necessitat que volen expressar. Els primats no humans, com els ximpanzés o els lèmurs, produeixen vocalitzacions específiques per a interactuar amb els seus iguals. I els nadons humans, abans de parlar amb paraules, vocalitzen i balbucegen de manera diferent per queixar-se o mostrar la seva satisfacció.

Què tenen en comú aquestes situacions? L’eina que produeix aquests actes comunicatius: l’ús de la melodia.

Més que paraules

Igual que alguns animals, els humans fem servir la modulació melòdica de la parla, l’anomenada prosòdia del llenguatge, per comunicar-nos. Solament modificant el to, la durada de les síl·labes o la intensitat de la veu, podem expressar estats emocionals (alegria, enuig, sorpresa…), tipus d’oracions (declarativa, interrogativa o imperativa) o matisos pragmàtics (com ironia, insistència o incredulitat).

El fet que tant els humans com els altres animals siguem capaços de percebre i comprendre els matisos prosòdics quan parlem amb un interlocutor, i que juguem amb aquesta estratègia per expressar el nostre estat emocional o intencional, pot haver emergit com a tret adaptatiu i funcional. El seu objectiu seria cohesionar els grups socials, assegurar la reproducció de l’espècie i sobreviure als perills.

La prosòdia és clau per a explicar l’origen del llenguatge tant en l’àmbit filogenètic (de l’evolució de l’espècie) com ontogenètic (del desenvolupament del llenguatge des de la infància). Tot i que ha estat tradicionalment menys estudiada que alguns altres components del llenguatge humà com la sintaxi o la semàntica, hi ha múltiples demostracions científiques del seu paper fonamental en la nostra comunicació. I molt particularment en el procés de desenvolupament del llenguatge dels nadons.

De fet, juntament amb els gests, és l’eina principal de comunicació fins que la majoria dels nadons són capaços de produir les primeres vint-i-cinc paraules, al voltant dels divuit mesos, com exposàvem en un treball la investigadora Pilar Prieto i jo mateixa. Vegem-ne el perquè.

Plors amb accent alemany o francès

El 2009, la doctora Birgit Mampe, de la Universitat de Würzburg, a Alemanya, va publicar juntament amb tres col·legues més un estudi a la revista Current Biology que va impactar i continua impactant en el camp de l’adquisició del llenguatge. Van descobrir que els nadons, poques hores després d’haver nascut, ja ploren de manera diferent depenent de si els seus pares parlen en alemany o en francès. O sigui, que el plor dels nadons reprodueix les característiques melòdiques de la llengua que han sentit mentre eren dins del ventre de la mare.

Les autores van enregistrar els plors de trenta nounats de famílies monolingües alemanyes i trenta de famílies monolingües franceses. Després d’haver analitzat les seves característiques tonals, van veure que els nadons gals ploraven majoritàriament amb un to ascendent (pujava a poc a poc i arribava al pic cap al final del plor), mentre que els alemanys s’expressaven gairebé sempre amb un to descendent (el pic tonal era a l’inici del plor i després descendia progressivament).

Els dos patrons imiten la prosòdia més característica de cadascuna de les dues llengües. Si bé aquest estudi no ha estat replicat encara per altres col·legues, demostra que el plor conté informació lingüística i que els nadons perceben la melodia de la parla des de la gestació.

Els encanta que els parlem exageradament

La prosòdia exerceix, en definitiva, un paper fonamental en el desenvolupament del llenguatge al principi de la vida. Els nadons de poques setmanes poden percebre els patrons prosòdics de la parla dels adults, especialment el ritme i la distribució de les síl·labes tòniques. Computen estatísticament el ritme per distingir la llengua materna d’altres idiomes.

Els encanta la prosòdia de la “parla adreçada als nens” (“child-directed speech”, en anglès), que es caracteritza per ser molt més melòdica i exagerada. Aquesta manera especial de parlar-los fa que certes paraules siguin més prominents i que, com a conseqüència, els nens es fixin més en l’objecte o esdeveniment al qual es refereixen.

Plors i vocalitzacions amb intenció

Abans d’emetre les primeres paraules, els nadons només es poden expressar mitjançant el plor i les vocalitzacions. A partir dels nou mesos o deu de vida, ambdós comencen a tenir intenció comunicativa; és a dir, s’adonen que mitjançant els sons que produeixen amb la boca poden canviar el món que els envolta.

Fins aquell moment, els adults reaccionem d’acord amb allò que deduïm que els passa, però és cap als nou mesos o deu quan els nadons comencen a plorar i a vocalitzar perquè nosaltres responguem d’una determinada manera.

Com podem saber si un nadó prova de dir-nos alguna cosa? Novament, sembla que les característiques prosòdiques són la clau. Les vocalitzacions intencionals solen ser més curtes i amb més variació melòdica (com una oració exclamativa dels adults), mentre que les no intencionals (també anomenades “accidentals” o “investigatives”) són molt més llargues i monòtones.

Les pistes prosòdiques d’aquestes primeres expressions donen molta informació comunicativa. Poden servir per a distingir una queixa d’una sorpresa o una mostra de satisfacció, o entre una vocalització per a demanar alguna cosa i una altra per a indicar de manera declarativa un estat de coses.

Assenyalo, després em comunico

Una altra manera molt clara de saber que un nadó ja es comunica intencionalment és que comença a assenyalar amb el dit o amb la mà. Aquests primers gests d’assenyalament solen aparèixer entre els deu mesos i els dotze d’edat. A partir d’aquell moment i durant els mesos següents, són una font d’informació molt valuosa per a saber en quin punt es troba el seu desenvolupament lingüístic i cognitiu.

Si un nadó de tretze mesos vocalitza i diu “adda” mentre assenyala la seva joguina preferida, sabem que es comunica amb nosaltres per dir-nos el nom de la joguina o demanar-nos que li la donem. De manera espontània, és molt probable que nosaltres li responguem dient el nom complet de l’objecte (per exemple, “sí, la pilota!”) i segurament li acostarem la pilota.

A partir d’aquest ric intercanvi comunicatiu a tres (nadó, adult, objecte), els nens aprenen que aquesta cosa té un nom i que si vocalitzen d’una manera determinada i l’assenyalen, nosaltres farem el possible perquè hi puguin arribar.

Quan sentim un nadó plorar és important recordar que és la seva manera d’expressar el seu estat físic o emocional, primer, i comunicar-se amb el món que l’envolta, després. A poc a poc, aquests primers sons, plors i balbuceigs reflexos començaran a tenir forma de paraula (les anomenades protoparaules), amb intenció comunicativa. Més tard, apareixen les primeres paraules, però no sense haver passat abans per aquest viatge lingüístic en el qual la melodia de la parla ha tingut un paper fonamental.

Núria Esteve-Gibert és professora agregada i directora del màster en Dificultats de l’Aprenentatge i Trastorns del Llenguatge de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Aquest article va ser publicat originàriament a The Conversation.