30.11.2017 - 22:00
Dues noies recorren en sengles cotxes llogats l’illa de Fârö, a Suècia, amb les seves famílies. La que va ser la destinació final d’Ingmar Bergman acull les dues adolescents, que tenen setze anys i que en una cafeteria es reconeixen l’una a l’altra exactament com allò que són, germanes bessones d’una sola bossa. El problema és que una és francesa i l’altra americana i això fa de mal explicar. Falten pocs minuts per a les onze del matí i la temperatura és de quinze graus a Barcelona. Per a nosaltres fa fresca, però els habitants de l’illa només tenen aquestes temperatures en ple estiu. I qui explica el començament de Melissa i Nicole és David Nel·lo, que va guanyar amb aquesta obra el premi Prudenci Bertrana i assegura que ‘prefereixo llegir-vos aquest fragment de deu minuts, que sé que és una mica llarg, perquè entreu en el llibre, que no haver de començar a explicar-vos ara tot allò que hi ha’. I ho fa amb una veu profunda i densa que ben aviat et trasllada al paisatge en el qual les dues adolescents es reconeixen i en aquest procés d’identificació amb què esquerden les seves vides. I és que Melissa i Nicole és una novel·la singular que, a la vegada, és una reflexió sobre la paternitat i la maternitat, sobre la identitat i sobre l’ètica en la persecució de l’amor extrem.
Potser va ser aquesta singularitat o potser van ser l’ambició literària de l’autor i la universalitat del tema, les responsables que la novel·la guanyés el premi per unanimitat, ‘un fet que passa molt poques vegades’ segons Xavier Cortadella, portaveu del jurat, i Glòria Gasch, editora de l’obra. ‘Potser, fins i tot, és una novel·la que encara és millor quan pots parlar-ne amb algú i pots reafirmar que és molt bona, que és allò que ens va passar en la reunió del Bertrana’, afirmà Gasch.
Potser també podria ser a causa de la pròpia singularitat de l’autor, nascut a Barcelona el 1959, franctirador dels premis literaris, com demostra el fet que atresori, entre més, el premi Andròmina del 2006, el Ciutat d’Olot del 2007, el Roc Boronat del 2009 o el Fiter i Rosell del 2011, a més de nombrosos guardons infantils i juvenils com ara el Vaixell de Vapor del 1994, el Columna Jove del 2002 i l’EDEBÉ del 2014. Tot això fa que sigui present en el món editorial des del 1995 i que hagi donat a conèixer quinze títols per a infants, una dotzena per a joves i vuit més per a grans, una trajectòria força completa a què ara suma allò que la seva editora qualifica d’autèntic ‘crossover’. És un llibre que agradarà a tothom qui el llegeixi, independentment de la seva edat’.
Així doncs, la Melissa i la Nicole viuran en un paisatge idíl·lic la descomposició de la seva vida familiar. ‘Els escenaris es converteixen en un altre personatge, em van donar el contrapunt, i també la data, en aquest cas la nit del solstici, que és molt especial’, assegura l’autor, que afirma que ‘he viscut la paternitat d’una manera molt plena i m’agrada com a tema. Vaig partir de l’anècdota real de dos bessons idèntics que es retroben, però això és tan sols un punt de partida que no té gaire importància, perquè d’històries com aquestes o amb unes altres truculències n’hi ha a cabassos’.
El jurat de la novel·la en va destacar precisament l’ambientació i la recreació dels espais, especialment el de l’illa, i Nel·lo afirma que ‘hi he estat dues vegades perquè hi ha un centre per a traductors i escriptors. Jo hi he estat dues vegades i he escrit dues novel·les que hi estan ambientades, però sempre ho he fet des de la distància, no em va bé escriure allà mateix, necessito posar-hi un punt de distància’. ‘No tinc tendència a escriure sobre la terreta, ho he fet algunes vegades, però m’agrada escriure sobre fora del territori’, va afegir.
En aquesta universalitat del text ‘hi ha un joc lector perquè, si bé les dues adolescents són les protagonistes de la història, són els grans els qui la desenvolupen. Nosaltres no sabem què ha passat, però hi ha un cara a cara entre les dues mares que ens dóna moltes pistes i ens fa entrar en un dels temes claus del llibre: què és ser pare o ser mare? Hi entra en joc el fet purament biològic o també uns altres significats possibles significats en tots els aspectes?’.
Influència de Bergman
En aquest sentit, els personatges joves de la novel·la funcionen com a element d’esperança, mentre que els dos matrimonis grans tenen, entre ells, unes històries molt fosques i tèrboles, en les quals es veu la influència del cinema de Bergman, ‘tot i que és quelcom que planava per allà i no pas res d’intencionat. Va influir-hi sense que me n’adonés’, assegura Nel·lo, que explica que un altre dels temes claus és ‘l’ètica i allò que faries pels altres que segurament no faries per tu, i el fet que d’aquí a les conseqüències extremes de l’amor tan sols hi ha una passa’.
I si bé Nel·lo havia començat la seva intervenció amb una lectura per evitar d’explicar massa coses sobre el llibre, a poc a poc la conversa n’ha anat desgranant la majoria dels aspectes, fins i tot els que afecten a la mateixa estructura compositiva: ‘hi ha un present narratiu en l’obra que implica que no hi hagi entrades de diàleg, però no ho faig per esnobisme, simplement el deixes més descontrolat. Tampoc no hi ha capítols, que és una cosa que em posa molt nerviós com a lector, però que en aquesta ocasió he emprat per una voluntat de crear un contínuum en el text. A cada part adopto el punt de vista d’un dels sis personatges perquè cal poder posar-se en la pell de cadascú abans de jutjar-los i entendre com han actuat, fins i tot els qui han fet les coses més abjectes. En la meva experiència com a conductor de clubs de lectura, he vist que els lectors cada vegada cerquen més el maniqueisme en la lectura i sovint l’autor incorre en el mateix defecte, quan allò que hem de fer és crear personatges, no titelles. En aquest sentit, Simenon era el mestre’, afirma el guanyador del Prudenci Bertrana.
Del fet que, precisament, ens trobem davant un dels premis Prudenci Bertrana més literaris d’aquests darrers anys, Glòria Gasch ja en va parlar: ‘Espero que el llibre funcioni i que la gent s’encoratgi de l’entusiasme del jurat. És una obra que creix a mesura que la llegeixes, que té moltes capes, que pot agradar a molta gent i que estem segurs que amb el boca-orella pot funcionar perfectament’. Xavier Cortadellas també en va dir unes paraules: ‘Estem davant un llibre que d’aquí a deu anys continuarà funcionant, perquè inquieta, hi ha un enigma i hi ha un sentit de l’aventura que es tanca en un viatge circular que fa que el llibre sigui quelcom molt especial.’
