Xavier Melero: “Pedro Sánchez ha salvat la cara al Tribunal Suprem i a l’estat”

Xavier Melero és l’advocat de Joaquim Forn, l’ex-conseller d’Interior que ahir va sortir de la presó dels Lledoners indultat pel govern espanyol. Hores abans que Forn sortís de la presó, VilaWeb va contactar amb Melero, un dels grans protagonistes del procés, per valorar-ne la importància. Melero s’alegra de l’indult al seu amic i client Joaquim Forn, no creu que el recurs de Vox prosperi, per falta de legitimitat, i explica que ell i Jaume Asens parlen dels indults des de final de l’any 2019.

—Com valoreu els indults?
—Els valoro positivament. Pedro Sánchez ha mogut fitxa, ha apostat, s’ha jugat els seus diners i ha fet alguna cosa. Ha fet molt més del que ha passat els darrers temps.

—Vau anar a l’acte del Liceu on Pedro Sánchez va anunciar-los?
—Jo? Jo no sóc dels tres-cents. Va ser tot una mica cursi. I Sánchez va citar un poeta, Miquel Martí Pol, quan en realitat hauria d’haver citat Josep Maria de Sagarra. Aquells versos tan bonics: “En cas de greu compromís / el govern té atribucions / per passar-se pels collons / totes les lleis del país.”

—Ha! Per la informació que en teniu: com i qui ha cuinat la jugada dels indults?
—Tinc més opinió que informació. Però començo per la informació: jo, dels indults, en parlo amb Jaume Asens des de final de l’any 2019. Al principi semblava que era factible una solució penitenciària satisfactòria. Ens vam equivocar. Vam interpretar malament el que deia el Suprem, quan la fiscalia va demanar que es complís la meitat de la pena abans de concedir el permís penitenciari. El Suprem va dir que no a la fiscalia. I això ens va generar falses expectatives. L’errònia expectativa que el Tribunal Suprem no s’interposaria en els permisos. Això va fracassar. El Tribunal Suprem va canviar de criteri. I per tant, l’única possibilitat passava per una decisió política. I és en aquest moment, quan el govern veu que totes les altres vies estan segades, que opta per la solució definitiva. La que és a les seves mans, que és la de l’indult.

—L’informe del Consell d’Europa ha influït en la decisió de Sánchez?
—En tinc pura opinió, no en tinc informació. Però imagino que Sánchez ha fet una lectura que el Tribunal Suprem no ha fet –per mi, inexplicablement–, que és constatar que cap instància internacional que s’ha mirat aquesta qüestió l’ha entès. El Suprem farà la lectura que vulgui, però Pedro Sánchez ha salvat la cara al Tribunal Suprem i a l’estat. Perquè Sánchez diu, davant totes les institucions europees i internacionals, que, efectivament, hi pot haver hagut a Espanya la desproporció manifesta que diuen, però l’estat espanyol té prou mecanismes per a resoldre-ho. I ho resol.

—Els indults són reversibles. Hi ha precedents?
—No em consten. Tampoc he fet cap estudi acurat. Però em consta que es poden posar condicions als indults.

—I com ho valoreu?
—Forma part de l’estratègia de Sánchez. Ell fa el pas principal i treu les penes privatives, també pensant en els presos i l’entorn independentista (“ho tornarem a fer”, “els indults són una ofensa”, “anirem endavant sigui com sigui”…), i salva la cara davant una part important del país, a Espanya i també a Catalunya, que considera que s’ha d’establir alguna clàusula de garantia.

—I aquesta clàusula de garantia té una durada. La premsa hem accedit als anys que cada pres s’ha de portar bé o cap a dins un altre cop. Els anys depenen de la conducta que s’ha tingut fins ara. Jordi Cuixart, cinc anys. Joaquim Forn, sis anys. Forn, més càstig que Cuixart?
—No ho sabia. No ho sé. I no ho entenc. I tornem al problema del cafè per a tots. Quan Marchena em deia que l’administració catalana els tractava a tots igual sense individualitzar jo li deia, i tu què fas? Quan Cuixart diu una cosa, per què fas extensiu el raonament a tots els altres? Per què ara sis anys? Perquè Forn ha fet aquella entrevista a La Vanguardia? El seu comportament ha estat exemplar. La notícia no la sabia, me la dieu vosaltres ara, i em sembla una burrada. Com que no es pot interpretar en clau penitenciària, només puc interpretar-ho en clau de declaracions de contingut polític als mitjans de comunicació. Una mena de sanció sobrevinguda. I era una entrevista molt light, on deia que ho tornarem a fer però d’una altra manera, perquè ja hem vist què es va fer malament. Una cosa molt conciliadora.

—Com a advocat de Forn, en els sis anys vinents, li aconselleu que eviti segons quines entrevistes i declaracions?
—El conseller Forn ha d’opinar sobre allò que li doni la gana. Només faltaria. Que digui el que vulgui. L’opinió és lliure. Ara, si ocupés un càrrec públic i hagués de donar instruccions a la policia com el 2017, ja veuríem quins consells li donaria.

—Parèntesi: per què creieu que el Suprem va frenar l’article 100.2 o el tercer grau dels presos, en el seu moment?
—És conjectura, però recordeu que el Suprem va argumentar a la fiscalia que aquesta gent ja no era perillosa, i estaven inhabilitats, per tant, ara els graus i permisos quedaven en mans de les presons. Aleshores Marchena va recordar el que ja li havia passat amb la sentència. De ser el personatge més famós de l’opinió madrilenya a convertir-se en un empestat. Sentència massa tova. Sentència massa feble. L’única explicació que entenc és que va reconsiderar la seva posició.

—Heu llegit l’informe del Consell d’Europa?
—N’he llegit les notícies que en parlen. El document sencer, no. Jo ho vaig dient des del primer dia. Ja s’han pronunciat diversos tribunals europeus, organismes internacionals i tots acaben dient el mateix: Espanya és una democràcia, no ho discuteixo, el sistema judicial té alguna disfunció, però tampoc ho discuteixo. Aquests senyors van desobeir i van posar en perill les lleis i l’ordre constitucional. No ho discuteixo. Però la pena és desproporcionada. Pel que va passar, aquesta pena era absolutament desproporcionada. És per la desproporció de la pena que arriba el punt de ruptura, i ningú no entén aquesta sanció. Se’n fotien, de la sentència de Schleswig-Holstein. I al final tothom diu el mateix.

—El Consell d’Europa també diu que no es pot demanar al pres que es retracti de la seva ideologia. Però amb l’indult reversible fan això.
—No crec que sigui retractar-se de la seva ideologia. Ells poden tenir la ideologia que vulguin. Si es reforma el codi penal, o el deixen com ara, arribarà un moment que, segons com vulguin portar a la pràctica la seva ideologia, els pot dur novament a una imputació penal. Tant de bo això no passi. I la reforma deixi clar que aquesta mena de conductes no tenen la qualificació que els han donat fins ara.

—Els poden treure l’indult arran del recurs de Vox, ara?
—No el poden presentar. O sí, però el Suprem l’ha d’inadmetre. No tenen legitimitat per a recórrer-hi en contra. Perquè no són víctimes ni perjudicats pel delicte. Vox és acusació particular, res més. No és part legitimada, perquè no és víctima ni perjudicat pel delicte.

—Qui en podria ser una víctima?
—La víctima seria la col·lectivitat. I el seu representant, el govern, la fiscalia.

—Políticament, com canvia la partida el fet que ara els presos siguin al carrer?
—Penso, amb un cert fonament, que les presons eren una ferida molt sagnant que impedia una reflexió més serena i que es poguessin revisar les posicions d’uns i altres amb un clima menys emotiu. La jugada li pot sortir bé, a Pedro Sánchez, i que hi hagi un ànim més propici a entendre’s.

—L’indult, que és una solució individual, el llegim tots com una solució col·lectiva.
—Sí. Aquest cas grinyola per tot arreu. I se surt de les estructures pròpies d’un cas penal convencional. Ni ho entenen els tribunals de fora, ni ho entenem els professors de dret espanyols. I la solució final de l’indult ha estat estrany, perquè tot ha estat estrany i grinyolava.

—La carpeta Forn es tanca al vostre despatx?
—No. Anirem al Tribunal Europeu igualment. Esperem la sentència del Constitucional. Des del meu punt de vista, Forn té una vulneració que no té ningú més i és molt greu. El condemnen per sedició pel seu paper dirigent de la policia dels Mossos. Però resulta que, segons la sentència a Trapero, els Mossos ho han fet tot de conya.

—Senyor Melero, què creieu, tindrem referèndum?
—Aquesta vegada el referèndum el demanarem els qui no estem per la independència perquè calleu d’una punyetera vegada. Per mi, el gruix del problema no és a Madrid, sinó aquí. L’independentisme ha de convèncer una part més important de la població de Catalunya. I aconseguir que aquesta part no se senti menystinguda i aliena al debat polític català. I això ho dic jo, que si no m’han donat el premi Botifler de l’any, gairebé, però també ho ha dit per escrit Oriol Junqueras.

—Els partits independentistes tenen més d’un 50% del vot.
—És molt respectable. I no sóc dels qui diuen que va votar poca gent. No. El 52% és una xifra molt respectable. Molt. Però qui vol formar un estat amb un 48% en contra?

—A Escòcia es van acceptar els resultats amb un 45% en contra de l’opció guanyadora.
—Sigui com sigui, un 52% és molt. Majoria absoluta. Majoria legítima que no discuteixo. Però aquí hi ha més gent. I s’ha de transaccionar. El tot o res o el blanc o negre no pot ser. A Mas i Puigdemont els va matar posar-se terminis.

—Per últim, personalment, com us trobeu després de l’indult?
—Jo en sóc part, sóc defensor del senyor Forn. He fet el que he pogut al judici, a la via penitenciària i al final, a mi també, l’única cosa que m’ha quedat és l’acte del govern. Em dóna una gran satisfacció i tranquil·litat. Fa anys que ens coneixem, amb Joaquim Forn. Però el locutori de la presó ha fet que la relació sigui més profunda. Som amics. Com no me n’he d’alegrar.