Xavier Melero: ‘Jo opto per la via de l’indult’

Xavier Melero (1958) és un dels advocats del procés, concretament del conseller empresonat Joaquim Forn, condemnat a deu anys i mig. Les intervencions de Melero al Tribunal Suprem van ser de les més seguides, i les seves opinions contràries a l’independentisme, també. Ara és un home mediàtic, tertulià de RAC1 i autor del llibre El Encargo. Un abogado en el judico del procés (Ariel). VilaWeb ha visitat el despatx que Xavier Melero estrena a Barcelona per saber com valora la pèrdua del 100.2 i el tercer grau dels presos, les dures condicions a la presó per la covid-19 i la possibilitat d’indult. Indult que Melero defensa com a via possible.

—Veig que sou en un local nou. Per què aquest canvi?
—Perquè em van apujar el lloguer d’una manera tan abusiva i especuladora que ens en vam haver d’anar. Just abans de la pandèmia. al desembre. Passa que amb tot això que ha vingut després, nosaltres hem tingut molta sort d’anar-nos-en i el propietari ara se l’haurà de menjar amb patates, el local, perquè de moment no el lloga. Cosa de la qual em congratulo.

—Ha! I a vós com us afecta la covid-19, al despatx?
—Tinc els casos que tenia, però els clients estan bastant perjudicats. No ha baixat tant la feina com la facturació. La jurisdicció penal encara és molt perjudicada amb la citació de testimonis, i altres. Tot molt aturat.

—Un dels vostres clients és Quim Forn. Els seus familiars, i de més presos, estan desesperats per les condicions dins la presó i la caiguda del 100.2 i el tercer grau. Pitjor que mai, diuen.
—Han passat dues coses. La primera, psicològica. Jo a en Forn ja l’havia avisat, i és devastador: quan veus la llum al final del túnel, comences a sortir, normalitzes el carrer, i això t’ho tallen, tornar al règim tancat estricte és molt fotut. I s’hi han afegit les restriccions de la covid-19. És a dir, fora vis-a-vis, menys contacte personal, restriccions de visites, i règim d’aïllament cada cop que surts o tens contacte amb l’exterior. Això són vint-i-dues hores de cel·la aïllat cada dia. És règim de primer grau, per als presos més perillosos. Ens trobem en la pitjor situació penitenciària possible. Ells i molta altra gent.

—Per què cau el 100.2 i el tercer grau?
—La iniciativa del 100.2 va ser meva, per buscar una via progressiva, i sé què ha passat. Ho sé perquè ho vaig anar a preguntar al Tribunal Suprem. I em van dir que en la via progressiva del 100.2 el tribunal no hi tenia res a dir, encara que no és ben bé així, perquè el Suprem començava a dir alguna cosa sobre el 100.2 de Carme Forcadell. Però en qualsevol cas es produeix un fet: la concessió del tercer grau a tots. I unes declaracions de la consellera de Justícia que van ser seguides pel Tribunal Suprem, en les quals, segons interpretava el Tribunal, la consellera deia que ella era una instància revocadora de l’eficàcia de la sentència del Tribunal Suprem. Allò que són judicis de valor, res a dir, em deien al Suprem. Són opinions. Però que un organisme públic digui que deroga l’eficàcia de les sentències, no. Això, no. I aquesta va ser l’explicació que em van donar. De fet, però, restem a l’espera de la resolució definitiva del Suprem.

—El Suprem pot revocar els graus dels presos a partir d’unes declaracions de la consellera?
—És un element més.

—És denunciable que el Suprem mogui peça a partir d’unes declaracions?
—No…A veure, això m’ho han dit a mi. I ja hi havia hagut el filtratge d’un whatsapp que va sortir del Suprem que feia un advertiment als funcionaris. Posava de manifest que el Suprem feia un seguiment.

—Tesi: el Suprem s’atorga la potestat de revocar graus dels presos, i no ho pot fer. Això és cosa de les presons i la Generalitat. Hi esteu d’acord?
—Tota resolució és susceptible de control judicial. Fins ara, en primera instància, eren els jutjats de vigilància penitenciària, i en segona instància, de les sales de les audiències provincials. El Suprem fa una interpretació de la llei segons la qual el tribunal sentenciador ara és l’última instància en matèria de compliment de pena. Això, que jo sàpiga, és totalment nou. I origina problemes. Hi ha presos als Lledoners sentenciats a Cadis. Fins ara les apel·lacions es feien a l’Audiència de Barcelona. Doncs ara van a Cadis. I a Cadis es posen les mans al cap.

—El Suprem s’ha quedat la potestat de decidir, però encara no ho ha fet.
—Vol tenir tots els expedients de la presó en castellà: els els van enviar en català. Pel que jo sé, van arribar fa dues setmanes. Entenc que és imminent la resolució per part del Suprem. Crec que perdran el tercer grau i el 100.2  tots els presos. També Bassa i Forcadell.

—Per què ho creieu?
—És la impressió que en vaig treure quan vaig anar a preguntar.

—Per tant, adeu permisos. ‘Vam tenir un judici injust. I ara un règim penitenciari injust’, dit pels familiars. Què en creu Melero?
—Crec que hi ha circumstàncies que poden portar a aquesta conclusió. També és veritat que la progressivitat funcionava. I jo, i alguns dels presos, no vam entendre per què es trencava la línia i s’assajava una fórmula que era relativament previsible que portés problemes. Hi ha dues coses que el Suprem creu que no es fan bé: la individualització, cas per cas, del 100.2. I establir un tractament específic pel delicte de sedició. Que diu que no s’ha fet. Això s’haurà de fer. Per això tinc la convicció que els revocaran tots els tercers graus i el 100.2 i s’haurà de tornar a començar per la progressivitat que ja s’havia assajat.

—Això del tractament específic pel delicte de sedició és que els presos facin un curset?
—Sempre són en forma de cursets, sí. Els tribunals diuen que ha d’haver-hi un tractament socialitzador per demostrar que t’has inserit, i per tant vostè me’n fa un. I si això són cursets de dret constitucional sobre els mitjans legítims per canviar la llei, em fa un curset d’això.

—Qui hauria de fer el temari d’aquest curset? Qui faria el curset pels presos?
—Ha de ser una proposta del centre penitenciari aprovada per la Secretaria General de Centres Penitenciaris.

—L’arribarem a veure aquest curset?
—Jo espero que això ja estigui fet. I preparat. Per poder-ho aplicar com més aviat millor. Perquè en la junta de tractament vinent es pugui proposar un 100.2.

—Proposar una altra vegada el 100.2? Encara que ara el rebutgin?
—Sí. Cada vegada que hi ha junta de tractament es pot adoptar una nova resolució.

—Recorrereu contra el fet que el tribunal sentenciador pugui valorar el regim i graus, cosa que no havia passat fins ara?
—Que jo sàpiga, fins ara, no s’havia posat cap mena de problema que fos una secció específica de l’Audiència Provincial que portés els recursos. Que el tribunal sentenciador pugui fer-ho és una discussió que es pot tenir. El problema és que amb el Suprem no s’hi poden proposar qüestions de competència. És prohibit per llei. ‘Qui pot fer més també pot fer menys.’ El Suprem pot assumir la competència de l’audiència provincial i l’òrgan inferior no li ho pot qüestionar.

—El panorama, doncs, és negre.
—El panorama està molt malament. La meva previsió més optimista, que seria de fer un nou recorregut de 100.2, tornar-ho a intentar, la covid-19 la complica. No es pot sortir a treballar, ni fer teletreball. Amb la qual cosa tornem a una situació molt dolenta.

—Forn, condemnat a deu anys i mig de presó. Els farà sencers?
—Deu i mig, no. Però podria arribar a la meitat de la condemna.

—I sense permisos.
—No. Els permisos porten una altra dinàmica. Ell ja pot tenir permisos. Té trenta-sis dies l’any. Règim ordinari. Ara, es podria quedar així fins a la meitat de la condemna.

—Hosti.
—Sí. Ens hem quedat tots molt fotuts.

—El veieu, Forn?
—Pràcticament cada setmana. I ara hem fet amistat.

—Diu que li aneu passant llibres. Un sobre el concepte de culpa.
—El precio de la culpa. D’Ian Buruma. Va ser director de la New York Review of Books. Està molt bé. Analitza el sentiment de culpa dels pobles, els alemanys i els japonesos, respecte dels crims durant la Segona Guerra Mundial. Els alemanys són cultura de la culpa, i el reconeixement. I els japonesos són la cultura de la negació. Aquí no ha passat res. El tema de la culpa, a Forn, li agrada molt.

—I els espanyols amb el franquisme, on els posaríem, en això de la culpa?
—És diferent. Els espanyols van ser víctimes de la tirania de l’altra meitat. No van anar a Polònia a matar jueus. Es van matar entre ells. Va haver-hi espanyols víctimes i espanyols botxins. La culpa, en tot cas, seria d’una part dels espanyols.

—Una part, la franquista, que no ha jutjat ningú, ni ningú no els ha dit que van fer-ho malament.
—A hores d’ara… Els que quedin vius que van cometre algun crim són…. Aquí serà, com sempre, una reparació simbòlica. No tindrà gaire cosa més.

—Com veu el senyor Melero la via de l’indult?
—Jo la via de l’indult la veig bé.

—El govern espanyol pot donar l’indult. Però s’hi pot presentar un recurs. I tornarà a acabar a les mans del Tribunal Suprem. El tombaran.
—El Suprem té una potestat de control sobre els indults, que de primer va ser molt ben rebuda per tots els actors progressistes, per cert. Per evitar una certa ‘barra lliure’. Però té una capacitat d’intervenció mínima.

—El poden tombar per defecte de forma.
—Per defectes de forma i perquè sigui manifestament irracional.

—Si el poden tombar per defecte de forma, o pel fet de ser irracional, ho faran.
—Judici de valor.

—Primer, ens van dir que la sentencia seria curta. Va ser llarga. Després, que arribarien permisos ràpids. Cauen els permisos. I ara, indult. Som en un procés de pastanagues.
—Judici de valors. És la sensació del que va a cal metge, no en té ni idea, i s’ha de refiar una mica dels instruments que té a la mà. Perquè no hi ha més instruments. No en té més. Forn no té cap més instrument que intentar de buscar les vies legals que puguin aconseguir millorar la seva situació. Les vies polítiques, de moment, l’única eficàcia que han tingut, i la reconec, és que hi ha senyors que, després del que ha passat aquí, tenen la voluntat política de modificar el codi penal i concedir un indult. Em sembla un progrés. Crec que Sánchez, amb la pressió dels comuns, tenen la voluntat que es resolgui.

—Pot ser que creem falses expectatives, amb això de l’indult?
—I quina és l’alternativa, a les falses expectatives? Les expectatives funcionaran o no funcionaran, però del moment que poden funcionar, s’han de treballar. No hi ha alternativa. Tornem a allò de sempre: desobediència civil, Urquinaona, això traurà ningú de la presó? Les expectatives, perdona, no eren falses. Quan aquesta gent sortia a treballar sis dies la setmana i tenia permisos, aquesta gent no estava deprimida. Funcionava.

—I això se n’ha anat a l’aigua.
—I això se n’ha anat a l’aigua.

—Quina previsió en feu, de l’indult? Els el donaran, no els el donaran, en quin termini? És simplement una manera que té el PSOE de guanyar suport parlamentari? Com ho veieu?
—Jo crec que els donaran l’indult. Si no, m’imagino que tindran un problema amb Podem. Crec que els donaran un indult parcial pel delicte de malversació i sedició de tal manera que hagin de sortir de la presó. I a la vegada faran una modificació legal de sedició. Pot anar relativament de pressa. Hauria d’anar de pressa. No hi ha cap motiu perquè no hi vagi. L’Asens va dir que podria ser més ràpida una reforma del codi penal que l’expedient d’indult.

—I podrien sortir immediatament? Tots?
—Sí. Però depèn de l’indult.

—Han de demanar perdó, per tenir indult?
—No. No és a la llei, del 1890. I no en diu res. L’indultat és un objecte, no un subjecte. No fa res. Ho demana un tercer. Com s’ha fet sempre. Quan es demanen indults, i jo n’he demanat uns quants, s’utilitza com a argument de reforç el perdó, el penediment, que la dona està malalta, que els fills són petits. Però no és requeriment legal.

—En aquest cas, Melero recomanaríeu de demanar perdó?
—Jo, ara, no. No. El contingut dels expedients penitenciaris és prou eloqüent. Més que suficient.

—No teniu por que s’agafin a això i torni a ser una pastanaga? I falses expectatives?
—Hòstia. Espero que no. No parlem de poder a poder. No hi ha alternatives. La carta que es pot jugar és la de Sánchez, Podem i el Suprem. Són els que estan d’acord a impulsar aquesta solució. I forma part de l’ideari d’una bona part del PSOE, com a resolució del conflicte.

—Com la veu, Melero, l’amnistia?
—L’amnistia, per començar, té un problema tècnic. Molts constitucionalistes creuen que la via de l’amnistia té problemes de constitucionalitat. Per al pres és igual, perquè vol anar-se’n al carrer, sigui per la via de l’indult o per l’amnistia. L’amnistia té una càrrega simbòlica amb uns costos polítics potser més difícils d’assumir per part del govern. L’indult arriba a la consideració que són circumstàncies concretes d’aquella persona. En canvi, amb l’amnistia es posa en qüestió la  condemna i el sistema que va emetre aquella condemna. Trobo que és molt més viable, té menys costos l’una via que l’altra.

—Melero què recomanaria? Indult o amnistia?
—Jo opto per la via de l’indult, i reforma del codi penal, com a via possibilista. L’altra via és amnistia, societat més justa, habitatge per a tothom i fora feines de merda i mal retribuïts. Però quan em poso a treballar no opto per aquestes coses. Em decanto pel possibilisme.

—Possibilisme? La vostra via tampoc no ha funcionat, Melero, perdoneu.
—La meva tampoc no deu haver funcionat. Però ha funcionat tant com les altres. Què faig, una reclamació flamígera a VilaWeb perquè em faci una onada la meitat del país?

—Dir que la vostra via pot quedar malament, però funciona, no ho veig. No teniu resultats, Melero.
—La via possibilista funcionava. És un fet. Anaven sortint. S’ha frustrat. Però funcionava. Perquè tornin a sortir, de moment, només puc treballar amb vies possibilistes. Qui tingui vies de treballar més maximalistes, que ho faci. No seré jo qui hi posi cap entrebanc.

—Melero opta per l’indult i no per l’amnistia. Però les reaccions dels familiars i dels presos és ‘aquesta no és la solució’.
—Jo els entenc. Primer ells tenen el component d’afecció personal pel resultat del judici. Després un component clarament polític, i amb una opció molt determinada. Que jo també respecto. Però, encara que no sigui la solució, els presos estan d’acord –i ho demanen expressament– que no es deixi de treballar en el marc d’allò que és possible.

—Si t’escapes de la presó, quina és la pena? He llegit que només són sis mesos. Complir el que tenien, més sis mesos. És això?
—Si t’escapes de la presó, les vies possibilistes… Ara no em recordo quina és la pena. Però no és una pena excessiva. El problema és que quan et tornen a enganxar, oblida’t dels permisos penitenciaris.

—Tal com estem, recomanaríeu als presos de fugir de la presó, senyor Melero?
—Jo no recomano mai conductes il·lícites.

—Res a afegir, cap idea que vulgueu afegir o subratllar?
—Una idea, com totes les meves, de molt baixa intensitat: la constatació, potser il·lusa, que després d’un període nefand, políticament, sembla que el govern d’Espanya vulgui fer alguna cosa per resoldre això. Farà, no farà. Mentirà, no mentirà, serà eficaç o no. Però per mi és un canvi notable.