Xavier Melero: “Sempre m’han interessat els assassinats per encàrrec, i aquest cas ho és”

Xavier Melero (1958) ha estat un dels grans advocats del procés, en què ha representat Quim Forn i Meritxell Bundó. Ara gaudeix d’un segon pla, de donar classes a la universitat i d’escriure, una de les seves grans passions. I publica Frágil virtud (Ariel), el seu primer llibre de ficció. Una novel·la de gènere negre situada a Catalunya, on uns burgesos es prenen la justícia pel seu compte, amb el resultat de morts, tortures i empresonats. És un llibre basat en uns fets reals que va conèixer quan exercia d’advocat. Melero ho fa servir per dibuixar burgesos, nou-rics, advocats corruptes i guàrdia civils de Sant Andreu de la Barca amb coneixement de causa. VilaWeb va visitar ahir Melero al seu despatx de la rambla de Catalunya per parlar de la seva novel·la, i també d’actualitat política.

—Escriviu a partir d’un cas real. Quin?
—Sempre m’han interessat els assassinats per encàrrec, i aquest cas ho és. Un cas real d’assassinat per encàrrec, on hi ha una gent amb calés, i en un moment determinat n’hi ha un que creu que pateix una ofensa intolerable, i com que té calés i pot fer-ho, creu que pot passar al món del crim. Quan l’esfera burgesa, benestant, amb la seva pròpia lògica i les seves regles, entra en contacte amb l’esfera criminal, passen coses. Perquè potser tenen punts en comú (la cobdícia és un punt en comú), però després l’operativa és molt diferent.

—Escriviu que el motiu de l’assassinat és la humiliació, i no els milers d’euros d’estafa que rep l’assassí.
—Li roben uns 300.000 euros i ell no té mai la prova ni la certesa que la persona de la qual encarrega l’assassinat sigui la culpable d’aquella humiliació. Ho sospita. Hi ha gent que li ho diu, ell desconfia, i malgrat això, malgrat no tenri-ne cap prova, encarrega l’assassinat.

—I com vau conèixer aquest cas real?
—Jo era una de les acusacions.

—No teniu por que algun dels implicats, llegint el llibre, vulgui venjança?
—Per què, venjança? Queden tots retratats millor del que són, crec.

—Per exemple, en Badia. En teoria, la víctima de l’extorsió. Un empresari de Sabadell. O pagues, o seràs el següent de morir.
—L’única descripció que puc donar d’en Badia és la que surt al lliure. I no era de Sabadell, com surt al llibre. És una persona del cinturó de Barcelona que es veu involucrada d’una manera que ell no espera en una trama criminal. I acaba essent víctima d’aquesta trama criminal.

—En Pascal, el mort.
—Un tipus socialment brillant. Tots aquests burgesos s’hi troben sovint, els agrada estar amb ell, els agrada la seva companyia. En Pascal és un nouvingut, els altres no. Els altres són gent que era al tèxtil, per exemple, i s’ha passat al totxo. Gent de bona família.

—Dieu que els empresaris del totxo no són tous, són gent dura.
—Jo en conec uns quants i són gent dura. Gent acostumada a contractar segons qui perquè els vigili les obres, acostumada a tractar amb determinades autoritats corruptes, i agilitzar algunes transaccions.

—En Pepe.
—En Pepe, encara que pertany a l’entorn dels rics, pels seus hàbits, pels seus vicis i per la seva idiosincràsia, és el que té contactes amb el món criminal. És el qui creu que pot facilitar els contactes necessaris.

—Home de putes i cocaïna.
—I violent.

—N’heu conegut molts, d’aquests?
—Sí, bàsicament, els he conegut com a clients.

—En Gonzalo, el guàrdia civil de la Unitat Central Operativa (UCO). He interpretat que coneixeu bé la comissaria de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca.
—Sí. La descripció que faig dels despatxos i edificis de la comissaria és tal qual. Ells tenen el concepte de “jo i la meva gent”, “només em refio de la meva gent”. I amb els Mossos també comença a passar una mica, a mesura que el cos va consolidant-se. És un nucli com el de la família, per a ells. I la lleialtat màxima és en aquest nivell. M’agraden força.

—Per què us agraden?
—A mi m’agrada el policia investigador, el policia d’homicidis, perquè és gent que procura –no sempre ho aconsegueix– de ser analítica i actuar només sobre la base de proves. Tu li expliques una cosa, i la resposta és: això és el que dius tu, ja ho veurem. Són paios que intenten de fer-se una composició al marge de la subjectivitat de la gent. I en aquest sentit, m’agraden.

—Poseu dues dones clau a la novel·la: una jutgessa i una investigadora.
—Això no és cap llicència literària. Els personatges eren femenins en el cas real. I eren interessants. Evidentment, la descripció… Si alguna d’aquestes persones ho llegeix, no s’hi pot reconèixer. És pura ficció. L’investigador és un associat freqüent de l’advocat. L’advocat és un tipus que no veu l’acció, no veu les proves. Tot li ho expliquen. O li ho explica el client, o ho llegeix al sumari.

—I quin tipus d’investigador hi ha a Catalunya? Ex-policies, advocats?
—N’hi ha que són llicenciats en dret, alguns dels coneguts, però normalment fan dret i criminologia i no han treballat en cossos de seguretat. Això és molt antic. Als anys setanta o així sí que hi havia l’ex-policia, però ara no. L’investigador d’acció és mínim. Sobretot, esperen, fan guàrdies. I és caríssim contractar investigadors privats, perquè van per hores. Per exemple, un investigador privat necessita tres persones per a fer un seguiment en condicions. Llavors, a tant l’hora… Les tasques d’investigació privada són molt cares.

—Expliqueu-me un cas en què us hagi agradat especialment de tenir investigador privat.
—En un cas complex amb unes quantes agressions sexuals, un investigador em va aconseguir proves que, efectivament, es cometien aquelles agressions sexuals. Els investigadors privats tenen un seguit de limitacions. Si un investigador ha obtingut una fotografia sense cometre cap delicte ni cap violació de la intimitat, es pot portar davant d’un jutjat. I, si no, hi ha una alternativa que també és usual. L’investigador privat et dóna la informació, tu no la pots fer servir judicialment, però l’has d’emblanquir per un cantó o per un altre.

—I com l’emblanqueixes?
—Pots dir a la policia, escolta, mira, passa això, en tinc la foto, ara fes tu la foto.

—Hi ha un tema de drogues, a la novel·la, i intueixo que és la policia qui se la queda.
—Això no queda clar, perquè no va quedar mai clar. D’aquests temes, n’hi ha hagut molts, a Barcelona. S’inspira en unes quantes històries d’aquestes, on per sorpresa dels uns i els altres, resulta que la quantitat de droga és inferior a la que s’esperava, o que en alguns paquets de droga hi ha guix i sucre.

—Hi ha un altre personatge que trobo molt interessant: en Martí, l’advocat corrupte. Per què, un advocat corrupte?
—Perquè n’hi ha. Suposar que l’advocacia és l’única professió del món on no hi ha gent corrupta és molt suposar. I va bé per a la trama, i respon força a coses que he vist i a coses que m’han passat. I les utilitzo narrativament.

—Expliqueu-me coses que hàgiu vist.
—He vist advocats que han vingut a vendre el seu client a canvi de diners.

—Teniu una mirada típica de la novel·la negra: aquí vivim en un món de flors i violes, i vosaltres us aixequeu i dieu, això és ple de brutícia.
—Hi ha brutícia, i cada vegada n’hi ha més i és més dura i transnacional. Ara ja no parlem dels quatre xoriços del barri xinès dels quals parlava Vázquez Montalbán. Aquí tenim colombians, mexicans, iranians, turcs, hi ha un mercat de droga fabulós. Barcelona és una de les primeres ciutats del món en consum de cocaïna i de marihuana. Algú ha de moure tot aquest negoci. És una indústria en expansió. Aquest és un negoci en el qual la prohibició concedeix a l’empresari un marge de benefici extraordinari que ha de cuidar, i el cuida pels procediments habituals amb els negocis prohibits, que són la corrupció i la violència.

—Sense tot això, no us guanyaríeu la vida. No hi hauria advocats.
—Jo he tocat la delinqüència dura, sí, però m’he dedicat més als de coll blanc, que és una altra lliga. Gent acusada de delictes econòmics, delictes de corrupció. I tinc un petit negociat de delinqüència política… Però, evidentment, els advocats estan en contacte amb aquest món, hi han d’estar. I n’he vist algun cas.

—Situeu els penalistes com la germaneta pobra dels advocats. Potser no dóna diners, però dóna nom.
—Per això els grans bufets tenen penalistes. Però, en realitat, no són excessivament rendibles. L’advocat mercantilista és un tipus que fa palanca.

—Fa palanca?
—Pot col·locar molta gent perquè vagi treballant en el seu cas. En un cas criminal, el client normalment vol tractar directament amb tu. Amb un i prou. I el dia té les hores que té.

—Per què l’escriviu, aquest llibre?
—A mi m’agrada escriure aquestes coses. Estava fart d’escriure de la família Pujol, del procés i del que ha passat a Catalunya, i volia escriure una altra cosa. De gent desconeguda, però que a mi em semblava interessant.

—I també ho aprofiteu per situar bars de Barcelona. Molts bars de Barcelona. Un no parar. Surt l’Ideal, un que no coneixia, Salsa Empire.
—Aquest no existeix. Aquest és fictici.

—Ah! I els baixos dels billars?
—I tant. A la Gran Via. Fantàstics. Existeixen per la benevolència del senyor Balanyà, que manté el teatre, i als soterranis encara hi ha els billars, que són preciosos, fascinants. Entres en una pel·lícula dels anys quaranta. També he posat un que es diu Elixir, que hi ha al carrer de València, que és nou i fa una cocteleria interessant. Hi he posat el Gimlet de Santaló, amb una escena violenta, i el Boadas, amb una escena romàntica amb una dona trans.

—I em dèieu abans que havíeu inaugurat el Gimlet del Born?
—Sí. El 31 de desembre de 1979. Era un Cap d’Any, i aquell bar va ser la bomba. El va muntar Javier de las Muelas, amb Juanra Falces. Javier Mariscal, el dia que el van rebre al iot britànic de la reina d’Anglaterra, va sortir del iot i va venir al Gimlet, amb un Cobi igual com el que havia donat a la reina. Era molt divertit, aquell lloc. També tens ara el Belvedere, que està molt bé, amb un bàrman de llegenda: el Ginés Pérez.

—I per què us agraden tant, els bars? Perquè us veieu capaç de parlar amb el del costat, encara que no el conegueu de res?
—Dius el mateix que deia Gil de Biedma: els bars són aquests llocs màgics on pots estar sol en companyia, i és la pura veritat, s’hi està bé.

—Hem de parlar d’un tema que no sé si us sona: l’amnistia. Com la valoreu?
—A mi, personalment, m’agradaria que hi hagués amnistia. És una valoració personal, perquè aquestes persones que estan encausades, alguna de les quals conec, no vull que sofreixin cap conseqüència per allò que ha passat aquí aquests anys. M’alegraria que hi hagués amnistia per a ells. Políticament, no hi entenc gaire, i tècnicament, crec que es pot fer, que no planteja problemes.

—Sí?
—Sí. El legislador, la majoria absoluta del congrés dels diputats, pot fer allò que per a mi és el màxim: derogar un delicte. Això té efectes retroactius, i beneficia totes les persones que estaven afectades, i té efectes cap al futur, perquè aquella conducta deixa de ser delictiva. D’aquest punt de vista, en canvi, l’amnistia és menys que això, perquè l’amnistia perdona un seguit de gent, no deroga el delicte, i aquests fets continuen essent delictius en el futur. En el nostre cas, la sedició s’ha derogat, però uns altres delictes (les diverses desobediències), no. I l’amnistia no evita que continuïn essent delictes en el futur.

—Per què creieu Sánchez obre la porta a l’amnistia?
—No li ho retrec. Ha fet de la necessitat virtut. Primer, ho necessita i ho vol fer, i a partir d’aquí, va veient, amb tot el seguit d’arguments que es van posant sobre la taula, que pot ser convenient, que pot tenir efectes beneficiosos, i que té una fonamentació teòrica raonable. Tots voldríem que el procediment hagués estat l’invers: que primer n’hagués tingut la convicció, i després hagués arribat a la presa de decisió. Aquí ha anat al revés, però bé, em sembla bé.

—Trobeu a faltar els dies del procés i aquella intensitat, sortir per la televisió?
—Al contrari. Preferiria no tornar mai a la intensitat d’aquells dies. No en tinc un record agradable. Era un escrutini massa constant. I l’excitació està bé, però ha de portar a algun lloc. No es pot mantenir indefinidament.

—I ara què feu, a banda d’escriure llibres?
—Escric articles, porto alguns casos i dono classes a la universitat. M’hi he reenganxat. Aquest és el segon curs que hi he tornat. La Facultat de Dret de la Universitat Pompeu Fabra la vam obrir pràcticament el catedràtic i jo, l’any 91. I sempre hi he estat vinculat, però ara faig més docència. Faig dret penal general i dret penitenciari, execució de la pena.

—I els qui pugen, com els veieu?
—Tu entres a la classe i al cap de poca estona ja veus deu taurons que s’ho menjaran tot, i quaranta o cinquanta persones que aniran fent.

—I un client, sabeu si us enganya d’entrada?
—Sí, però a mi no m’importa que el client m’enganyi. La sinceritat és una virtut molt sobrevalorada.

—Expliqueu-m’ho.
—Jo em dedico només a donar forma jurídica a la versió del client. Aquesta és la meva funció. Quina és la veritat, això és feina del jutge. Seria intrusisme professional, per part meva. Passa que si el client em diu, “jo no el vaig matar perquè aquell dia estava a Múrcia”, “ah, doncs anem malament, hi ha una càmera de seguretat del carrer que et va filmar a aquella hora”. I llavors em diu, “és que anava molt borratxo i no me’n recordo”, “d’acord, aquesta versió encaixa més que l’altra, continuem”.

—De deu clients, quants us menteixen?
—No ho sé, però m’és igual. La majoria et menteixen. O qui sap, potser són honestos.

—Voleu dir alguna cosa que no hàgiu dit?
—Que m’ha encantat de retrobar-me amb tu, en una d’aquestes trobades periòdiques que tenim, i que ja veurem per a qui té més conseqüències negatives.

—Ha!