Melcior Comes: “La meva ambició seria que tots els editors que admiro volguessin fer un llibre amb mi”

Fa un any que entrevistàvem l’escriptor Melcior Comes (la Pobla, Mallorca, 1980) amb motiu de la publicació de la novel·la Tots els mecanismes (Proa), una obra de sis-centes planes, ambiciosa literàriament i estilística, dura, complexa. Aleshores ja ens va parlar del seu projecte següent, una novel·la més petita i més senzilla. I no s’ha fet esperar. A les llibreries ja es pot trobar El dia de la balena (Univers), que té una lectura més directa i sense tantes filigranes literàries, però que és molt agraïda de llegir: mantenint el segell de l’autor i alguns dels seus temes perennes (l’ambientació al seu paisatge de naixença, Mallorca, la idea de l’herència i la relació entre pares i fills), ens fa transitar per camins més amables, propis de la infantesa. Perquè és la història de dos amics en el moment del pas de la infantesa a l’adolescència, al món dels adults i, especialment, és la història d’un d’aquests amics, en Martí, durant un estiu, a la Mallorca dels anys noranta. Un llibre que també pot ser una bona porta d’entrada a la literatura de Melcior Comes, per alguns lectors que encara no s’hi han aventurat.

—Com va néixer El dia de la balena i com és que la publiqueu al segell Univers, si fins ara havíeu publicat al catàleg de l’editorial Proa?
—Quan escrivia Tots els mecanismes, l’editora Ester Pujol [de l’editorial Univers] em va proposar la idea d’escriure una novel·la d’hivern. Li vaig dir que no la faria, perquè tenia moltes coses dins el cap, però que si escrigués alguna cosa, seria d’estiu, recuperant la imatge dels estius de la meva infantesa i adolescència, que eren molt trepidants. La idea ja la tenia a dins i la vaig començar a desenvolupar. Vaig escriure’n la sinopsi i vaig pensar que si l’Esther m’havia posat la idea al cap, ni que fos la idea inversa, l’havia de publicar ella. També tenia un to més tendre, aquesta novel·la. Els llibres que publico a Proa són més durs, més cínics, més madurs, més d’homes fent putades d’homes. I aquí tenim una altra cosa.

—A Proa no l’ha molestat?
—Sempre fan una mica de mala cara, però tampoc no passa res. Si tothom és franc amb les coses que fa i el perquè les fa, no crec que hi hagi motius per a enfadar-se. Ja farem coses en el futur. La meva ambició seria que tots els editors que admiro volguessin fer un llibre amb mi. M’encantaria que Aniol Rafel de Periscopi o els de Quaderns Crema em diguessin que volen fer un llibre amb mi.

—I quines altres editorials hi entrarien, en aquesta llista?
—No és que volgués fer un llibre amb totes, sinó que m’agradaria saber que aquests editors consideren que sóc prou valuós per a publicar amb ells. Això, com a idea, seria molt afalagador i satisfactori. I l’Esther també és un d’aquests editors.

—Què us va proposar exactament Ester Pujol?
—Volia un llibre breu, amb molta intensitat. Jo aleshores feia l’edició de Tots els mecanismes, un procés complicat. I vaig pensar que m’aniria bé, mentre feia aquesta feina, fer una novel·la que tingués un to que tampoc no havia explorat mai, que és escriure en tercera persona posant-me dins el focus d’algú. Aquesta novel·la són dues-centes paginetes, quaranta mil paraules. A Tots els mecanismes n’hi ha dues-centes mil, de paraules. Al principi no me’n sortia, de posar-me en la pell d’un nen, que té una psicologia molt diferent de tots els personatges dels mecanismes, que són molt turbulents, cínics, ambiciosos, avariciosos… Aquest nen és una altra cosa. I això ho vaig trobar relaxant i refrescant. També havia de crear una mica de trama, de merder, perquè aquest al·lot es fica en un merder.

—Relatar aquest pas de la infantesa a l’adolescència o al món dels adults és un tema molt explorat en la literatura. És un moment important, intens i ple d’obstacles, de descobertes, de primeres vegades, dubtes, dificultats per a entendre certs codis… És un pas literàriament molt fèrtil.
—Molt fèrtil. Tenia referents: pensava en la pel·lícula Els quatre-cents cops de François Truffaut o alguns clàssics nord-americans, com la novel·la breu que es diu El cos de Stephen King, que també es va portar al cinema (Stand By Me). D’històries d’estiu i de nens també n’hi ha bastants. Però jo trobava que ho havia viscut i en aquell moment tampoc tenia la impressió de viure una pel·lícula, sinó que vivies la teva vida i que hi havia moltes coses interessants. Era molt engrescador el món que recorries i jo trobava que era fèrtil i es podia esprémer literàriament.

—A El dia de la balena hi ha també una història d’amistat entre dos amics que tenen tretze anys.
—Són importants aquestes històries, que diria que són històries d’amor. Perquè en les històries d’amor heterosexual pots sentir menys implicació i menys necessitat i menys comunió que la que senties amb aquestes amistats en aquestes edats. Són molt importants per la manera com se forja la personalitat, són molt importants també per a començar a compartir coses fora del cercle familiar, fora del cercle del pare, la mare, els germans. I fora del cercle més íntim, on parles de coses de què no parles a casa.

—En la vostra història aquests nois encara són nens també, amb tot un imaginari de monstres.
—Sí, tenen un peu a cada banda. És un moment en què el personatge encara viu dins l’imaginari de les rondalles, però ja comença a veure coses sexuals que l’inquieten i comença a parlar de masturbar-se i comença a veure que les noies fan una mica de cosa estranya cap a ell, però prefereix anar-se’n amb les seves aventures que no pas anar a la plaça a veure les noies. Així i tot, sap que hi ha alguna cosa que l’atreu. Aquesta edat en què tens un peu a cada banda és interessant.

—Els amics són en Martí i en Bibi [el cognom Bibiloni escurçat], amics inseparables i de caràcter ben diferent. Però sobretot la novel·la se centra en la història d’en Martí.
—En Martí és més reprimit que en Bibi. En Bibi, com la majoria de nens, viu en una exuberància emocional que en Martí ha hagut de soterrar, arran del que ha passat a casa seva els darrers mesos. La separació dels pares l’ha portat a callar. Viu dins una contenció. Hi ha una complexitat psicològica de fons entre tots dos amics, que crec que és una de les coses bones, més riques, de la novel·la.

—L’obra és ambientada en el vostre paisatge d’infantesa i també literari, Mallorca.
—La costa mallorquina, del nord-est de Mallorca. És el paisatge de l’Albufera, Alcúdia, Port de Pollença…, tota aquesta part de Mallorca que ja sortia a Tots els mecanismes. Però ben bé podria ser a qualsevol banda. Qualsevol poble català de l’àrea de Tarragona o Girona, que tingui urbanitzacions i platges, podria assemblar-s’hi molt.

—Torna a haver-hi el tema de l’herència, la pèrdua d’unes possessions, també de la relació pare-fill.
—M’agradava aquesta idea de recuperar casa nostra, perquè ha caigut en mans d’estrangers. La família d’en Martí és una família que quan es va voler enriquir a causa de l’especulació no se’n va sortir i va perdre tot el que tenia. El pare d’en Martí és un arquitecte d’avantguarda, massa avançat al seu temps. Un arquitecte brillant que havia fet unes inversions i per culpa d’això va perdre unes propietats familiars molt estimades. I m’agradava la idea que en Martí tornés a la possessió perduda, però no com a fill de l’amo, sinó com a noi dels encàrrecs.

—I la figura de la balena, que comença la història i la tanca i dóna títol al llibre, és un símbol, un senyal, una metàfora?
—Jo la concebia com un símbol. La balena morta és un símbol de la mort de la infantesa; d’allò que estava amagat i surt, perquè hi ha una tempesta molt gran. La tempesta també és una metàfora del que ha passat. I tot això aflora i és un animal mort i s’ha de gestionar aquest animal mort i s’ha de fer la necròpsia d’aquest animal mort. I tot això em servia per a parlar del que és monstruós, d’allò que es troba reprimit, putrefacte, de la infantesa que s’ha de pair i gestionar. I a partir del dia que troben la balena morta, tot comença a descompondre’s encara més.

—És una narració en què passen moltes coses i hi ha uns quants personatges molt atractius, que no descobrirem, però sí que podem dir que la narració va in crescendo fins al final, que esclata tot i es torna al començament.
—És el moment zero, que de fet és el dia anterior al dia de la troballa de la balena morta. Això permet veure el gran contrast entre el començament de l’estiu i tot el que vindrà després, durant dos mesos, i els inicis de la vida adulta. Sembla que no ha passat res i en aquest temps ha passat la vida. Això també m’interessava explorar-ho.

—El llibre surt ara per Sant Jordi, però sembla una lectura molt adequada per a l’estiu.
—Esperem que encara sigui viu a l’estiu. En literatura catalana cada setmana surten un munt de novetats, però hauríem de donar una mica de recorregut als llibres i esperar que la gent se’ls llegís, els pogués recomanar. Sí que és una lectura d’estiu perfecta, El dia de la balena. És refrescant i fàcil de llegir també, pensant que podria ser una pel·lícula. És lineal, amb un llenguatge senzillet. No té una trama amb catorze punts de vista com tenia els mecanismes. Té un llenguatge assequible, tot i que també és acurat i intenta ser exuberant i alhora precís.

—Creieu que és una novel·la que pot fer de porta d’entrada d’un públic lector cap a la vostra literatura més complexa?
—Sí, seria perfecte. Tot i que no ho he pensat així. Jo sempre  faig el llibre que més em pot atreure, perquè és la millor manera que faci un bon llibre. El llibre que tinc ganes de fer és el llibre que sortirà bé.

—Ja us trobeu en un nou procés de creació?
—Començo a donar voltes a un tema. Tinc esquemes, notes. La nova novel·la no serà gaire llarga, imagino que entorn de tres-centes pàgines. Però ja ho veurem.

—I canviareu de temàtica o de paisatge?
—Sí. Faré una novel·la ambientada a Barcelona, una Barcelona un poc estranya. Ara ja fa més anys que visc a Barcelona que no a Mallorca. Si hagués de parlar de la Mallorca d’ara, hi hauria de tornar, hauria de posar-hi el nas. Hi passo dos mesos l’any i no basta per a entendre-ho tot.

—Ambientareu la nova novel·la en la Barcelona d’ara?
—Sí. La Barcelona del mateix moment que escrigui.

—I com la veieu, aquesta Barcelona?
—Va un poc a la deriva. Ha evolucionat sempre cercant aquest gran focus internacional i això ja no se troba. Hi ha moltes coses pendents. Per exemple, adaptar la ciutat al cotxe elèctric. Això podria fer canviar la fesomia de la ciutat d’una manera brutal. Hi ha coses pendents per fer. També hi ha la idea que la ciutat en els pròxims segles pot ser una cosa decisiva per a salvar el món. Els que vivim a les ciutats consumim menys, l’impacte ecològic a la ciutat és menor. La ciutat és un focus de creativitat. El segle XXI és el segle de les idees, dels conceptes, i això es desenvoluparà a les ciutats.

—Sense voler entrar en la dicotomia camp-ciutat, tenim força mirades literàries i crítiques molt interessants sobre les ciutats. Penso en El senyor Palomar a Barcelona, de Tina Vallès, o molt recentment Profecia del Raül Garrigasait.
—Hi ha un discurs crític sobre la ciutat. S’ha de tenir. Però la ciutat també té coses impressionants: és focus de cultura, de creació, d’innovació. Sense Barcelona, Catalunya seria poca cosa.

—Per tant, serà un cant i reivindicació de la Barcelona d’ara?
—Vull fer aquesta Barcelona d’ara, però també li vull posar elements surrealistes: trobar cavalls o canals d’aigua, com els de Venècia. Tinc aquesta idea, no sé si me’n sortiré. La idea és que es volen treure els canals que té Barcelona per posar això que tenim ara: carrers i cotxes. I la gent s’hi oposa. Fer una Barcelona mig real i mig encantada també pot servir com a celebració i com a denúncia al mateix temps. Dono voltes a aquesta idea i a veure si en un parell d’anys dono forma al llibre.