The Washington Post ·  Terrence McCoy 

Al nord del Brasil, els rius secs han deixat sense accés a la mar comunitats a què tan sols es pot arribar en vaixell. Al centre-oest, els incendis arrasen allò que abans eren aiguamolls. I al sud-est, densament poblat, el fum de desenes de milers d’incendis asfixien les ciutats.

El Centre de Monitoratge i Alertes de Desastres Naturals del Brasil ha declarat aquest mes que el país passa la pitjor sequera mai registrada, que ha assecat almenys el 59% del país més gran de l’Amèrica Llatina i més de mil quatre-centes localitats. Fins i tot en un país que s’ha anat acostumant als danys causats per la sequera –que aquests darrers anys ha assecat zones extenses de la selva amazònica, ha matat desenes de dofins d’aigua dolça i ha fet que alguns territoris es classifiquessin com a àrids–, les imatges recents de privació i lluita han estat sorprenents.

A la zona del riu Madeira, a l’estat de l’Amàzones, els habitants recorren quilòmetres sobre la sorra calenta de la llera del riu eixut en cerca d’aigua. Al Pantanal, la zona humida tropical més gran del món, els incendis han calcinat uns dos-cents mil quilòmetres quadrats. La vasta regió del Cerrado passa la pitjor sequera en almenys set-cents anys, segons investigadors de la Universitat de São Paulo. I l’aire de l’estat de São Paulo s’ha tornat tan dens amb el fum dels incendis forestals que les autoritats han instat la població a evitar l’activitat física a l’aire lliure.

Els científics diuen que gran part de la crisi es pot explicar pel canvi climàtic, que fa pujar la temperatura i que la pluja sigui més imprevisible. Però ha estat agreujada per la desforestació de la selva amazònica, que té el potencial de desestabilitzar els patrons de precipitació a gran part de l’Amèrica del Sud. “Ens hem de centrar a esbrinar per què passa això,” va dir Philip Fearnside, biòleg de l’Institut d’Investigacions de l’Amazònia brasiler. “És l’escalfament global i la desforestació.”

Fearnside i més científics climàtics han advertit durant anys que els impactes de la destrucció de l’Amazònia es farien sentir molt més enllà de les seves fronteres.

“Aquesta sequera n’és una prova”, diu.

El bioma s’hidrata mitjançant un patró de precipitacions únic conegut com a “rius voladors”. La humitat prové de l’oceà Atlàntic i forma la pluja sobre l’est de l’Amazònia. La densa copa dels arbres absorbeix l’aigua i la retorna a l’atmosfera en forma de vapor, que és transportat a l’oest. El cicle es repeteix fins que els rius voladors topen amb les muntanyes dels Andes, on viren cap al sud, cap al centre del Brasil, el Paraguai, l’Uruguai i l’Argentina.

La conca del riu de la Plata, que va de Bolívia fins a l’Argentina, depèn especialment d’allò que els científics anomenen “reciclatge de la humitat en cascada”. Aquest sistema hidràulic, que depèn dels arbres, es deteriora a causa de la desforestació. La destrucció ha estat més aguda a l’Amazònia sud-oriental, precisament on la humitat de l’Atlàntic es diposita primer. La pèrdua de vegetació redueix el volum d’aigua que arriba al continent.

Aquest efecte és agreujat per la desforestació en uns altres llocs. La regió del Cerrado, que té moltes menys proteccions ambientals que no pas l’Amazònia, ha estat devastada aquests darrers anys per la pèrdua de boscs. Vuit municipis dels deu amb les taxes de desforestació més altes de l’any passat eren d’aquesta regió. En un país en què els guanys agrícoles sovint es produeixen a costa de la pèrdua de l’entorn natural, molts pensen que el bosc és un “malbaratament de la terra”, diu Luciana Gatti, investigadora climàtica de l’Institut d’Investigacions Espacials del Brasil. “És un procés connectat de baix a dalt, en què es debiliten els rius voladors a la part superior i la terra a la inferior, i així s’esborren les fonts naturals i es redueixen els nivells dels rius.”

El 2024 pot ser un any de sequera històrica al Brasil, diu Gatti. Però no esperen que el rècord duri gaire temps. “Es pot posar en majúscules. Empitjorarà. Anem cap a una situació apocalíptica, i malauradament tan sols ens n’adonem a l’últim moment”, rebla.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb