Els encants de la regió més plujosa del món

A l’estat de Meghalaya, a la zona perifèrica del nord-est de l’Índia, hi plou molt. De fet, és on més precipitacions hi ha de tot el món. Les tempestes pinten el paisatge d’un color verd intens a qualsevol lloc on es miri.

El mateix nom, Meghalaya, ja avisa què es trobarà el visitant. En sànscrit vol dir ‘llar dels núvols’. Quan els britànics van colonitzar el país, li van posar el sobrenom de ‘l’Escòcia de l’est’, si bé probablement aquesta comparació peca d’etnocentrista i de narcisista. Cap lloc del món no pot competir amb el verd de les muntanyes de Khasi i de Jaintia.

Ací hi ha dues localitats que tenen unes quants rècords meteorològics. La petita vila de Mawsynram és, segons el llibre Guinness dels rècords, el lloc més humit del món. Hi cauen, de mitjana, 11.873 litres per metre quadrat cada any. Per fer-nos una idea de la magnitud d’aquestes xifres, a Barcelona la mitjana de pluja anual volta els 600 l/m2. A les Western Highlands d’Escòcia, la regió més humida de la nació, n’hi cauen uns 4.600.

La vila més coneguda de Meghalaya és Cherrapunji, que és de fet el segon municipi més plujós del món, només a setze quilòmetres de Mawsynram. Els habitants de Cherrapunji estan molt orgullosos de dues dades que cap altra localitat, ni tan sols la seva veïna plujosa, no ha pogut superar. Enlloc més del món no han acumulat tanta precipitació en un sol mes com a Sohra, com és conegut en l’idioma local. El juliol del 1861 hi van caure 9.300 l/m2. D’aquesta manera es va completar també l’any amb més precipitacions d’ençà que es té registre: 26.461 l/m2 de l’1 d’agost del 1860 al 31 de juliol de l’any següent.

El paradís dels exploradors

A Meghalaya quasi no hi ha turistes estrangers. Segons el departament de turisme de l’estat, el 2017 només es van registrar uns dotze mil visitants que venien d’uns altres països. No obstant això, la regió va agafant popularitat entre els conciutadans de la resta del país. Aquell mateix any gairebé un milió d’indis van anar al nord-est per comprovar si eren certs els encants esbombats de la zona més plujosa del món.

Això fa que algunes parts de l’estat ja hagin sucumbit a les urpes del turisme, cosa que ha fet perdre autenticitat i que ofereix una experiència més aviat digna d’una visita a un decorat de cinema. Algunes d’aquestes zones són Cherrapunji; el poble de Mawlynnong, considerat el més net de tot Àsia; Shnongpdeng, una zona de complexos turístics a la vora del riu Dawki; i les cascades de Krangshuri. De totes maneres, el 99% de la regió continua essent salvatge i exòtica, cosa que la converteix en un dels llocs més interessants del planeta per als viatgers a qui agrada descobrir cultures i paisatges espectaculars encara per explotar.

Natura en estat pur

Sens dubte, un dels principals atractius d’aquesta zona són els ponts d’arrels vivents, una autèntica joia cultural i natural. Són construccions fetes amb les arrels de ficus de cautxú, un arbre abundant per aquests verals. Els veïns els ‘entrenen’ per ensenyar-los per on han de fer créixer les arrels, i amb el pas dels anys s’acaben convertint en ponts capaços de sostenir el pes d’unes quantes persones. L’estructura continuarà funcionant i creixent durant segles.

Els ponts d’arrels vivents són repartits per tot el territori i és relativament senzill d’acabar-se’n trobant un per casualitat. Alguns s’han convertit en grans atraccions turístiques, com el de Nongriat, a prop de Cherrapunji, que té dos nivells i és considerat patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Alguns altres més desconeguts són el de Kudeng Rim i el de Pynursla. Aquest darrer, de més de cinquanta metres de llargària, és el més gran.

Alhora, pràcticament per tota la regió hi ha salts d’aigua. Un dels més majestuosos és el de Phe Phe, al districte dels Turons de Jaintia Occidental. Arribar-hi no és fàcil. No hi ha cap camí establert, perquè les condicions meteorològiques canvien completament el terreny en qüestió d’hores. La manera més fàcil d’arribar-hi és seguint el riu, a vegades fins i tot caminant-hi per dins. Així i tot, val la pena de mullar-se els peus per contemplar la meravellosa cascada.

L’aigua fa una caiguda lliure d’uns setanta metres dins la selva, formant una piscina natural als seus peus. Per baixar-hi hi ha dos camins, un de més llarg però accessible durant tot l’any i un de més ràpid però que en època de pluges pot ser un bitllet directe a una relliscada mortal. El lloc és tan desconegut que ni tan sols molts veïns hi saben.

D’una altra banda, els qui vulguin gaudir del riu Dawki sense haver d’anar a la turística Shnongpdeng, poden arribar a la vila de Darrang, on hi ha un parell de zones d’acampada i on es conserva l’estil de vida autòcton, majoritàriament enfocat a la pesca. No obstant això, el poble comença a atreure turisme i es preveu que els anys vinents hi haurà inversions públiques per potenciar l’arribada de visitants.

Una de les millors opcions per a visitar Meghalaya és anar-hi amb tenda de campanya. A diferència de la resta de l’Índia, la densitat de població no hi és gaire alta. A més a més, el 70% del territori és format per boscos. La resta són prades i camps de conreu. És una zona molt poc urbanitzada i, per tant, és molt fàcil de trobar-hi bons llocs d’acampada, segurs i amb un entorn inigualable.

Malgrat tot, s’ha de tenir en compte que durant l’època del monsó pot ploure molt, i un riu que semblava petit pot esdevenir un veritable torrent que ho arrossegui tot.

Per aquest motiu, el millor moment de l’any per visitar Meghalaya és el setembre i l’octubre, quan s’acaba la temporada de pluja, però els paisatges encara són radiants per la gran abundància d’aigua.

Una Índia diferent

Si algú agafés un avió sense saber on va i aterrés a Meghalaya, probablement no podria endevinar que és a l’Índia. No únicament és diferent l’aspecte dels habitants, sinó que ací no hi ha res que es relacioni amb la resta del país.

N’és una clara demostració l’idioma. Menys d’un 2% dels habitants saben parlar hindi, la llengua principal de l’Índia. Quan els turistes de la resta del país visiten aquest estat, s’han de comunicar amb els autòctons en anglès. Els cartells de publicitat, dels comerços i els senyals de trànsit són també en anglès, perquè són pocs els que comparteixen llengua materna. Els idiomes més parlats són el khasi i el garo.

Una altra singularitat és la religió. A Meghalaya, tres habitants de cada quatre són cristians, i no pas hindús. La majoria segueixen les doctrines del presbiterianisme, l’església baptista i l’església de Déu. Per aquesta raó, a les façanes d’algunes cases hi ha creus pintades, de les parets en pengen calendaris amb Jesús crucificat i el diumenge la gent va a missa. Gairebé a tots els municipis hi ha una església que fa de centre de cohesió social.

Als pobles, tampoc no hi falten camps de futbol, dotats amb una preciosa gespa natural. Tothom hi juga a futbol i segueix amb fanatisme les lligues professionals d’Europa, sobretot l’espanyola (amb el Barça com a equip preferit) i l’anglesa. A l’Índia, en canvi, l’esport per excel·lència és el criquet, que precisament aquest estiu coparà els televisors del país perquè es juga la copa del món a Anglaterra. Bé, tots els televisors tret dels de Meghalaya, on es retransmeten els partits de futbol de les seleccions que volen classificar-se per a l’Eurocopa i les eliminatòries de la Copa Amèrica.

Fins i tot la gastronomia hi és diferent. Difícilment s’hi troba curri en cap plat cuinat ací, per exemple. A més a més, hi ha un ingredient que no agrada gaire a la resta de conciutadans indis. La carn de vaca forma part de molts plats de la cuina de Meghalaya, perquè amb prou feines hi ha seguidors de l’hinduisme, religió que considera sagrat aquest animal. També és famosa la botifarra feta amb sang de porc, molt semblant a la botifarra negra catalana.

L’excepcional Meghalaya

Meghalaya és una excepció en molts sentits. No solament és un lloc que pot presumir de tenir una bellesa incomparable, sinó que disposa d’un microclima social i cultural únic a l’Índia i al món. Políticament, a més, també és un cas molt singular, perquè algunes zones encara són governades per uns líders considerats reis. Per acabar-ho d’adobar, Meghalaya és un lloc fora del radar del turisme de masses, i perdre-s’hi és encara una experiència divertida i didàctica.

Tot plegat fan d’aquest indret un dels que té més potencial viatger d’aquesta part del món, el subcontinent indi, on sembla que tot ja sigui indexat en guies i paquets turístics i hi hagi poc per descobrir. El turisme hi va arribant, però només en punts molt concrets. Mentrestant, l’excepcional Meghalaya continua obsequiant el nouvingut amb ponts d’arrels vives, futbol i pluja. Molta pluja.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’

—(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
—(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
—(8): La Xina de l‘alta tecnologia i el control extrem
—(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos
—(10): L’autèntica religió d’Hong Kong
—(11): Els paradisos naturals d’Hong Kong
—(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d’Hong Kong
—(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
—(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
—(15): Un Nadal a la Cotxinxina
—(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
—(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
—(18): Emboscada entre cocoters
—(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
—(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
—(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
—(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
—(23): S’hauria d’abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l’economia?
—(24): El Vietnam: l’última supervivent de la secta del coco
—(25): Viatjar només caminant és una bogeria
—(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
—(27): ‘Worldschooling’: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
—(28): Checkpoint 17
—(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
—(30): Disparar a policies (amb pistoles d‘aigua) per celebrar l‘arribada de l‘any 2563
—(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
—(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
—(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
—(34): L’oasi urbà més important de l’Àsia, en perill
—(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
—(36): El sopar il·legal i el tercer ull
—(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia
—(38): Naypyidaw, l’estrafolària capital fantasma creada del no-res
—(39): Quan un rei indi et convida al seu palau