17.05.2024 - 21:40
|
Actualització: 17.05.2024 - 21:44
The Washington Post · Jada Yuan
Canes. A Megalòpoli –l’esperat film de ciència-ficció de Francis Ford Coppola– el visionari arquitecte César Catalina, representat pel cèlebre Adam Driver, té el poder d’aturar el temps. Per un moment, en la segona jornada del setanta-setè Festival de Canes, ahir, va arribar a semblar que Coppola també tenia aquest poder.
Megalòpoli, el primer film del director que s’estrena al certamen d’ençà d’Apocalypse Now l’any 1979, és una epopeia futurista, gairebé shakespeariana, sobre la caiguda de la societat nord-americana. Segons Coppola, fou concebuda fa més de quatre dècades enmig de la selva, durant la filmació d’Apocalypse Now. Aconseguir-ne entrades ha estat pràcticament impossible, i els periodistes han hagut de buidar les agendes per assegurar-se d’assistir a les projeccions de premsa.
Dijous, durant l’estrena, una multitud va començar a fer cua de matinada a l’exterior de la sala Canes amb l’esperança d’aconseguir un seient d’última hora per a la projecció. Molts dels qui feien cua eren estudiants de cinema que ja havien assistit l’any passat a l’estrena al festival de Killers of the Flower Moon, de Martin Scorsese.
La crítica no ha estat especialment comprensiva amb el film. Paradoxalment, això l’ha convertida en imprescindible per a molts d’aquests joves espectadors.
“Sóc un gran seguidor dels films extravagants sobre catàstrofes, i això és exactament el que sembla Megalòpolis. Crec que serà molt bona”, diu Juno Glover, de 23 anys, una dissenyadora originària d’Edimburg.
“Tothom parlava d’Apocalypse Now de la mateixa manera. Deien que seria un desastre, i al final mira que bé que va anar”, diu Daven Murphy, de 22 anys, estudiant de cinema de la Universitat de Geòrgia. Murphy explica que ha vingut a Canes amb l’objectiu principal de veure aquest film, després d’haver sentit el director parlar-ne a Atlanta fa un mes. “Estava tan emocionat”, diu, en al·lusió a Coppola.
Coppola va finançar Megalòpoli amb 120 milions de dòlars provinents del seu propi patrimoni, fins al punt que va posar a la venda part del seu celler per aconseguir els diners. Dimarts, el diari The Guardian va publicar un article incriminatori que relatava el suposat drama que havia estat la filmació, amb el testimoni de la desastrosa filmació d’Apocalypse Now ara fa quatre dècades.
Les fonts de l’article –totes anònimes– denunciaven que el director havia refusat d’escoltar l’opinió de ningú que no fos ell, que va malgastar bona part del pressupost del film canviant d’opinió constantment, que va tenir l’audàcia de voler fer els efectes a l’antiga en compte de fer-ho tot digitalment, i que tot sovint desapareixia del plató per anar a fumar marihuana a la seva caravana. També deien que Coppola havia arribat a comprar un motel clausurat a Atlanta i que l’havia renovat durant la filmació perquè la seva família hi pogués viure, cosa que va endarrerir encara més una filmació que ja havia començat extremadament tard. “Era com un xoc de trens que es repetia cada dia, cada setmana, tot i que la resta de l’equip havia fet tot allò que podia per evitar-lo”, deia un membre de l’equip.
Fins ací, la història podria semblar poca cosa més que les peripècies típiques d’una filmació amb un director milionari i excèntric. El problema és aquestes mateixes fonts també han acusat Coppola de fer petons i abraçar-se impròpiament amb extres en topless per “fer-les entrar en l’esperit” del film. De moment, Coppola no ha respost a cap d’aquestes acusacions.
Sigui com sigui, els distribuïdors francesos s’han mostrat entusiastes amb el film de bon començament, i la distribuïdora Le Pacte va anunciar que n’havia adquirit els drets just abans que comencés el festival. Els distribuïdors del Regne Unit, Itàlia i l’estat espanyol també hi han mostrat molt d’interès.
Del film en si, el públic en pot esperar coses com ara veure Aubrey Plaza fent d’una periodista financera caçafortunes anomenada Wow Platinum, i també un nivell de desbocament que faria posar vermell un títol com ara El llop de Wall Street.
Però el moment més impactant és quan el film trenca la quarta paret i mostra un actor de carn i os que salta a l’escenari per interactuar amb Driver a través de la pantalla. Caldrà veure com es recrearà aquesta escena als cinemes de tot el món.
Les reaccions del públic a l’estrena de dijous van ser entre positives, negatives i extremadament confuses. Pràcticament totes, això sí, van ser molt sentides: Megalòpoli sembla que és un d’aquells films que o s’estima o s’odia, sense posicions intermèdies.
“Crec que necessitaré veure el film un altra vegada, perquè a vegades sembla una genialitat i unes altres et desorienta”, diu Ognjen Belić, un estudiant d’història de l’art de vint anys de Belgrad (Sèrbia). “És molt potent. No sé si és el meu film preferit, però sí que és la millor experiència cinematogràfica que he tingut mai i, sens dubte, la més interessant”, afegeix.
Un estudiant de cinema, que parla de manera anònima per no denigrar públicament el seu ídol, explica que no tornaria a veure el film per res del món. “No m’ha agradat gens, la detesto; em sembla un disbarat. No l’he entès en absolut”, diu. La seva amiga Rosalie Satisfer també es mostra “desconcertada”, però explica que li ha agradat una mica més. “Crec que no l’he entès gens, però no la detesto”, diu.
“De cap manera ha estat el millor film que he vist”, diu una dona que treballa a la indústria cinematogràfica sueca, i que accedeix a parlar de manera anònima per por de represàlies al seu sector. “No vull ser dolenta, però no la recomanaria ni al meu marit ni als meus fills. Si els la recomanés, segurament em matarien”, ironitza.
“Fa molt de temps que vinc [a Canes], i ha estat una experiència increïble”, assegura Camille Deleau, una productora francesa de 42 anys. I afegeix: “Serà molt divisiva i a alguns no els agradarà, però per mi és increïble.” Deleau explica que, fins i tot, aquells espectadors que en llegeixin les crítiques que la presenten com el pitjor film del món l’haurien d’anar a veure. “Has d’abstreure’t de la teva vida i endinsar-te en l’experiència cinematogràfica. És molt sorprenent, i molt estranya”, diu.
I què en pensen, els seguidors que han esperat més de dotze hores per veure’l?
“Déu meu, ha estat una bogeria”, diu Murphy, que diu que li ha acabat agradant. “Estèticament parlant, és al·lucinant”, assegura Tayssier. Però matisa: “També ha estat mica difícil de seguir”. I es demana: “Tornaria a fer cua per veure’l? No ho tinc clar.”
Ariela Ortiz Barrantes i Sara Komatsu han contribuït en aquest article.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
