Mediacions

Avui vull parlar del senyor Linh. Es tracta del personatge central de la novel·la La neta del senyor Linh, de Philippe Claudel, una novel·la d’èxit traduïda a diverses llengües, editada en català per la Magrana amb traducció de Lourdes Bigorra i duta a l’escena en català fa poques setmanes al Teatre Lliure sota la direcció de Guy Cassiers i interpretada per Lluís Homar. Però… qui és el senyor Linh? El senyor Linh és un refugiat arribat a una nació occidental per mar des d’un vague país asiàtic en guerra, destrossat. El senyor Linh ho ha perdut tot i s’ha endut tan sols amb ell la seva ‘néta’, salvada enmig del trauma de la destrucció total. Linh està sol, ningú més al món no sap que es diu Linh (nom que en vietnamita significa ‘ànima’). No coneix ni reconeix res del nou país, fred i hostil, tampoc la llengua.

Linh és la memòria vivent dels arrossars, de les olors i els perfums del coriandre i la broida; és la visió del bambú; el sentiment de la pluja càlida, de la boira blava; la imatge de les fogueres a la nit per allunyar els búfals; el record del seu poble com una gran família on tothom es coneixia i se saludava, on tot era previsible; la nostàlgia per les llegendes i per les cançons populars ancestrals. El senyor Linh ja és gran, però no sap quants anys té, només que va néixer ‘l’any que el tornado va devastar el poble’ (p. 70). I ha arribat en estat de xoc, trastornat, al nou país, un país ‘estrany i estranger que per a ell ho serà sempre’ (p. 10). Perquè l’experiència que li ha tocat viure ‘és com arribar al món per segona vegada’ (p. 15). El senyor Linh, un desplaçat per força, necessita una mediació per a tornar a néixer, les mans delicades d’una llevadora. Veurem si algú li pot oferir una mediació efectiva. El reprendrem més avall.

La mediació és una activitat complexa i diversa que es troba en primer pla en diversos àmbits de la nostra societat. S’ha de valorar, en aquest sentit, que el Consell d’Europa hagi desenvolupat i aprofundit els aspectes de mediació en el volum que revisa, amplia i complementa el Marc europeu comú de referència per a les llengües del 2001, el Companion Volume with New Descriptors (2018). Si la mediació tradicional (canviar el gènere o la varietat lingüística d’un text, resumir-lo, parafrasejar-lo, etc.), ja fa anys que s’ensenya i s’avalua, la ‘mediació comunicativa’, en terminologia del document citat, no sembla pas senzilla d’abordar en l’ensenyament, l’aprenentatge i l’avaluació de les llengües. S’entén per mediació comunicativa la facilitació de la comprensió i l’assoliment d’una comunicació reeixida entre usuaris amb bagatges i punts de partida socioculturals, sociolingüístics, o fins i tot diferències intel·lectuals, diversos. Tot i la dificultat de l’operació, ens sembla indubtable que educar en la mediació és una necessitat de primer ordre en el món divers actual, un fràgil aiguabarreig de llengües, cultures i identitats en contacte.

Pel que fa a la mediació comunicativa, el volum esmentat es refereix a tres aspectes en què els individus (que ja no són concebuts com a ‘aprenents’ de llengua, sinó com a ‘agents socials’) han de ser competents: han de poder a) ‘facilitar un espai pluricultural’; b) ‘actuar com a intermediaris en situacions informals’; i c) ‘facilitar la comunicació en situacions delicades i en desacords’. Davant qüestions com aquestes és ben evident que les competències lingüístiques s’imbriquen de manera gairebé indestriable amb altres competències profundes de l’ésser humà: competències generals (‘sabers’ com el coneixement del món, el coneixement sociocultural, la consciència intercultural; i diversos ‘saber fer’ i ‘saber ser’) o competències específiques (com la competència intercultural). El repte del Consell d’Europa d’aprofundir en la mediació, fins al punt de proposar-ne escales de nivells i descriptors (de l’A1 al C2) és majúscul. I no gens senzill: si hi ha unanimitat a considerar convenient i possible establir els nivells d’expressió i comprensió oral o escrita en una llengua (què és un B1 i què és un B2, per posar un exemple), sistematitzar i graduar la mediació dins l’ensenyament i l’avaluació de les llengües és un projecte ambiciós, arriscat i de resultat incert.

Tornem, però, al nostre refugiat, el senyor Linh, i a la seva necessitat de mediació per a poder renéixer a un nou espai cultural. La neta del senyor Linh ens fa veure que l’art (la literatura, el teatre) té el poder de reflectir la realitat amb tanta o més eficàcia que els descriptors i les rúbriques acadèmics i, encara més important, que no està obligat a encotillar-se en les línies divisòries que fal·laçment separen les disciplines (on s’acabaria exactament la mediació lingüística i en començaria una altra d’una altra mena, amb uns descriptors diferents?). I que pot parlar dels fenòmens del món, per aquest mateix motiu, sense sacrificar ni un bri de complexitat ni de subtilitat. És així que l’obra de Claudel ens posa davant els ulls tres interessants mediacions.

La primera mediació la duu a terme la noia que fa d’intèrpret del senyor Linh, que sap la seva llengua i alhora la del país d’acollida. Els seus pares es van establir al país anys enrere procedents del mateix país del senyor Linh i ella ja va néixer en el lloc d’arribada (Linh afirma que ‘per a ell, néixer aquí no té cap sentit’, p. 37). Ella coneix els costums del poble del senyor Linh (l’anomena ‘oncle’, per exemple, seguint la tradició d’adreçar-se així a la gent gran), encara que altres fets culturals ja li resulten més allunyats: es diu Sara, que és un nom que, per a astorament del senyor Linh, no significa res: ell ‘pensa que un país en què els noms no signifiquen res és un país ben estrany’ (p. 37). En contrast, el nom de la ‘néta’ del senyor Linh, Sang Diû, significa ‘matí suau’ en vietnamita. La mediació de Sara és superficial: s’atura en la mecànica d’una traducció, podríem dir que és poc més que una mediadora ‘textual’. Tradueix, informa, proporciona l’expressió ‘bon dia’ en la llengua autòctona al senyor Linh, per satisfer el seu desig d’aprendre-la… però és incapaç d’entendre el xoc cultural, el trasbals, la devastació interior del refugiat. És des d’aquesta manca de comprensió que adreça el senyor Linh a un hospital de persones que han perdut el seny.

La segona mediació la duu a terme una família de refugiats originaris del mateix país que el senyor Linh, arribats anteriorment, amb qui comparteix pis d’acollida els primers dies. Tenen la mateixa llengua i costums (les dones l’han d’alimentar perquè és més vell, encara que ell ‘sap molt bé que no actuen així ni per bondat ni per amor’, sinó pel costum, p. 22; per tradició li diuen també ‘oncle’), però no tenen cap voluntat de penetrar l’altre, de conèixer-ne les necessitats, ni d’ajudar-lo a desenvolupar-se en la societat d’acollida; no entenen el senyor Linh, aferrat a la seva ‘néta’, se’n riuen, li giren l’esquena, no li proporcionen afecte, el miren amb fàstic i amb ‘mirades mortes’, el consideren poc menys que un boig. Tan sols li aporten, inconscientment, el plaer de sentir la música de la seva llengua.

La tercera mediació és la del senyor Bark, l’home gras autòcton que el senyor Linh troba al banc del parc, amb el qual compartirà afecte, companyia, complicitat. Bark i Linh no saben l’un la llengua de l’altre, però això no és cap obstacle per a la mediació i l’acollida. No comparteixen el verb, però sí un poderós llenguatge no verbal al servei del confort emocional: Linh interpreta el sentit profund dels gestos, nota l’escalf de la mà quan el senyor Bark li prem càlidament l’espatlla, intercanvien somriures plens de sentit (Linh ‘s’esforça per posar moltes coses en aquest somriure, més coses de les que cap paraula podrà contenir mai’, p. 64). S’entenen sense entendre les paraules (Linh no entén el senyor Bark, però ‘sent que les paraules no són hostils’, p. 17), s’entenen fins i tot dins la deliciosa absurditat lingüística: el senyor Bark, per exemple, interpreta que l’expressió tao-laï, forma de cortesia per dir ‘bon dia’ en la llengua del senyor Linh, és el nom del senyor Linh… i l’anomenarà contínuament, doncs, ‘senyor bon dia’…

El senyor Bark és un mediador sense límits, l’agent social generador d’un nou espai on el renaixement del refugiat és possible: ‘Gràcies al senyor Bark, el nou país té un rostre, una manera de caminar, un pes, un cansament i un somriure, i també un perfum…’ (p. 54). El senyor Bark representa la comprensió: és l’únic que entén, per exemple, que la ‘néta’ que duu i cuida amorosament el senyor Linh és molt més que no és… una nina. Des d’una profunda empatia basada en la seva pròpia experiència del dolor, el senyor Bark entén que la néta-nina representa la il·lusió irrenunciable del senyor Linh que no tot s’hagi estroncat encara (la néta-nina és ‘l’últim plançó del brancam’ de l’arbre que és l’origen, p. 29), la il·lusió que el seu poble pugui prolongar-se en algú, que la seva llengua, la llengua del senyor Linh, que ell tant estima i usa com a bàlsam quan canta cançons a Sang Diû, pugui ser transmesa a una altra generació: ‘les paraules i la cançó es befen del temps, del lloc i de l’edat’ (p. 25).

La néta del senyor Linh, doncs, ens mostra per la via de la ficció literària diverses formes de mediació en un cas dramàtic i proper, el d’un refugiat. La darrera mediació que hem vist, la del senyor Bark, la que aporta benestar, va embolcallada d’una profunda humanitat que es resisteix a ser descomposta en competències analitzables i que esbotza totes les rúbriques d’avaluació i les escales d’assoliment acadèmiques. El factor llengua, curiosament, no és en el seu cas la garantia de l’ajut ni de la comprensió. El senyor Linh gaudeix d’escoltar les paraules incomprensibles del senyor Bark: ‘Potser […] li agrada sentir aquesta veu perquè no pot entendre les paraules que pronuncia, i així està segur que no el feriran, que no li diran el que no vol sentir, que no faran preguntes doloroses, que no aniran al passat per exhumar-lo amb violència i llançar-lo als seus peus com una despulla sagnant’ (p. 19). Hi ha molt espai per a la mediació, doncs, enllà de la comunicació verbal.

Necessitem mediacions útils per a donar resposta als esvorancs vitals que viuen els senyors Linh del nostre entorn. Benvingut sigui l’esforç rigorós de categoritzar i descriure la competència de mediació en ensenyar llengües i fins i tot la temptativa arriscada de provar d’avaluar-la. Ens cal, però, la força il·luminadora de la literatura i de totes les arts per ajudar-nos a comprendre les realitats més complexes per mitjà de la irradiació fulgurant de l’emoció.

Enric Serra és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)