22.06.2021 - 21:50
|
Actualització: 22.06.2021 - 23:04
L’octubre del 2017, la Comissió Europea va fer costat al govern de Mariano Rajoy. Públicament, si més no. Al ple del parlament europeu que va debatre la situació a Catalunya, el 4 d’octubre, el vice-president de la Comissió Europea, Frans Timmermans, va dir que el referèndum havia estat il·legal i que calia respectar la llei espanyola. I aquesta va ser la posició oficial. Però el suport no va ser compacte ni incondicional, aquells dies, i el fet cert és que la Unió Europea va tenir a veure amb el desenllaç dels fets d’octubre. A final de setembre del 2017 Merkel i més dirigents europeus ja van comunicar a Rajoy que estaven preocupats per la seva actuació a Catalunya, que era a punt de fer el referèndum. I només era una declaració preventiva: no estaven còmodes.
Entre l’endemà del referèndum, el 2 d’octubre, i el 27 d’octubre, dia de la declaració d’independència, la incomoditat es va fer més palesa, i la possibilitat d’una mediació de la Unió Europea va sobrevolar les decisions del govern català. El 10 d’octubre el president Carles Puigdemont va rebre una trucada del president del Consell Europeu, Donald Tusk, en què li va demanar que no fes cap pas irreversible, i Puigdemont va decidir deixar sense efectes la declaració d’independència. Els dies anteriors, la cancellera alemanya, Angela Merkel, i el president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, havien mantingut converses sobre la situació a Catalunya. La conclusió de les converses va ser pressionar Rajoy perquè cerqués vies de diàleg amb Catalunya.
Les crides al diàleg van continuar els dies següents, però es van anar aigualint a mesura que el govern català dubtava. Però les setmanes següents al referèndum la qüestió va continuar sens dubte damunt la taula. En la cimera del Consell d’Europa que es va fer a Brussel·les el 19 i el 20 d’octubre, Alemanya va confirmar públicament que Rajoy no havia aconseguit que la situació a Catalunya quedés fora de l’ordre del dia. Però ja en plena reunió, Rajoy es va negar a parlar-ne, adduint que era una qüestió interna, tot i les peticions explícites de Merkel i Tusk. Amb la declaració del 27 d’octubre i l’aplicació de l’article 155, la Unió Europea va acabar fent pinya del tot amb Espanya. Però la mediació va arribar a ser en cap moment damunt la taula?
El PP va evitar que la Comissió s’oferís a mitjançar?
Tot i que després les tensions van continuar, el 4 d’octubre fou quan la Comissió es va tancar d’una manera pública, amb la compareixença de Frans Timmermans, que fou molt dur amb l’independentisme. Tanmateix, ara, els cercles de la dreta espanyola més afins al PP comencen a fer circular un relat que atribueix al govern de Mariano Rajoy la perícia diplomàtica d’haver contingut la posició de la Unió Europea. El missatge implícit d’aquesta història és la crítica a la feblesa diplomàtica espanyola, que el president del PP espanyol, Pablo Casado, ha atribuït públicament a Pedro Sánchez. “El caos del seu govern és la nostra debilitat més gran a fora“, va dir-li fa poc.
El diari La Razón, editorialment pròxim al Partit Popular, va publicar ahir una notícia imprecisa i curiosa en què assegurava que el 4 d’octubre de 2017 era previst que Timmermans fes oficial l’oferta de la Comissió Europea d’exercir de mediadora en el conflicte català, i que va ser el govern de Rajoy que ho va evitar in extremis. Segons el diari, el 2 d’octubre hi hagué “una crisi de primera magnitud” perquè el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, havia deixat escrit que “allargava la mà per a la mediació”. La notícia diu que Juncker va haver d’anar-se’n d’improvís a l’Índia, tot i que, en realitat, el viatge era previst abans del referèndum. I que Timmermans estava disposat a llegir el discurs.
El text de La Razón, del qual s’han fet ressò diputats de Vox, diu: “Jorge Toledo, secretari d’Estat de Relacions amb la Unió Europea, es va desplaçar de manera urgent a Brussel·les, alertat per González Pons de la jugada que s’havia engegat, i van aconseguir de convèncer Timmermans que no llegís el discurs.” En canvi, el vice-president europeu va llegir-ne un de molt contundent en què deia que el govern de Catalunya havia de complir la llei i que Europa volia una Espanya unida. La Razón en dóna tot el mèrit al PP: “Si aquesta oferta de mediació s’hagués produït, la història s’hauria escrit de manera totalment diferent.” I ho contrasta amb una opinió difusa que torna a acusar la feblesa diplomàtica dels socialistes: “Ara a Europa no consideren pas cap sacrilegi reprendre aquesta oferta de mediació per ajudar que evolucioni la taula de diàleg.” D’on ho treuen? No se sap. “No hi ha cap decisió oficial sobre aquesta qüestió, és tan sols en el clima d’opinió de la diplomàcia europea“, diuen. Però amb el PP, diu entre línies, això no hauria passat.
Sigui com vulgui, responsabilitzen els socialistes del risc suposat que Europa intervingui ara en el conflicte català. “La diplomàcia europea –diuen– es mou en l’ombra per agitar la separació d’Escòcia del Regne Unit.” I afegeixen que necessita que “Espanya pugui deixar de vetar el referèndum a Escòcia”. Segons aquest relat, Brussel·les pretén aprofitar-se que el govern de Pedro Sánchez hagi reconegut que el conflicte català és un conflicte polític. Pilotar una suposada mediació a Catalunya, insinuen, podria permetre a la Comissió una bona posició internacional per a forçar un segon referèndum a Escòcia.
L’afebliment de la influència diplomàtica espanyola
Aquests dies, la dreta espanyola ha tornat a posar la qüestió d’Europa i Catalunya damunt la taula, atribolada per la concessió dels indults als presoners polítics independentistes. El govern de PSOE i Unides Podem ha tingut tres relliscades diplomàtiques seguides, i el PP, Vox i la premsa espanyolista fa setmanes que hi suquen pa. Primer, amb la crisi migratòria al Marroc, amb què el govern marroquí va recordar que fàcilment pot fer miques l’equilibri que protegeix la fràgil frontera de Ceuta i Melilla. Segon, amb la no-trobada amb el president dels Estats Units, Joe Biden, que tan sols va concedir mig minut a Sánchez en la trobada de l’OTAN, que l’oposició va atribuir a la insignificança internacional d’Espanya originada pels socialistes. I tercer, l’informe del Consell d’Europa, demolidor amb la repressió de l’estat espanyol contra els independentistes.
Totes tres crisis s’adscriuen en un procés d’afebliment de la influència de la diplomàcia espanyola a Europa i al món. El govern de Sánchez se n’ha ressentit especialment. Els principals noms de confiança de l’estat espanyol a Europa han perdut poder amb l’arribada d’Ursula von der Leyen a la presidència de la Comissió Europea: el pinyol d’influència espanyola s’havia afermat molt a l’entorn de la figura de Juncker i ara s’han hagut de redistribuir en llocs més secundaris. El càrrec de cap de la diplomàcia europea, que ostenta Josep Borrell, va ser ben rebaixat respecte de les seves funcions durant el mandat de Federica Mogherini, la seva antecessora. I Sánchez no ha reeixit a situar gent de la seva confiança en organismes internacionals. Va fracassar en l’intent que el ministre Pedro Duque ocupés la presidència de l’Agència Espacial Europea i en l’intent que la vice-presidenta Nadia Calviño fos presidenta de l’Eurogrup.
En la qüestió catalana, a més, les coses han esdevingut ben magres per a Espanya en la batalla judicial europea. No és tan sols que el Consell d’Europa hagi exigit la llibertat dels presoners, el retorn dels exiliats i la fi de la repressió, sinó que la duresa amb què Bèlgica i Alemanya han resolt algunes de les euroordres dictades pel jutge Pablo Llarena han qüestionat la solidesa democràtica de la justícia espanyola. La justícia belga va confirmar a l’estat espanyol la denegació de l’extradició del conseller Lluís Puig pel risc de vulneració de drets fonamentals, i Alemanya va ensorrar l’acusació per rebel·lió contra el president Carles Puigdemont.
