03.12.2024 - 21:40
|
Actualització: 03.12.2024 - 22:04
Ahir TV3 va emetre el documentari Et faran un home, sobre la violència i els abusos en el servei militar obligatori als anys vuitanta i noranta del segle passat. El podeu trobar al portal 3Cat si no el vau veure en directe.
En el documentari, per primera vegada, un grup de deu persones testimoniem les situacions extremes que vàrem haver de viure en les casernes quan vàrem ser cridats a files. I ho dic en primera persona perquè jo en sóc un. Un dels que parlen.
El programa, dirigit per Mireia Prats i realitzat per Joan Torrents, trenca amb un tema tabú: la violència sistemàtica exercida impunement per l’exèrcit espanyol durant dècades. Una violència que, encara avui, inclou un nombre de morts important que, significativament, és impossible de quantificar per l’ocultació de les autoritats.
No m’ho esperava, però la participació en el programa, el meu testimoniatge, m’ha obligat a pensar molt en un episodi de la meua vida que es veu que jo també havia decidit d’arxivar en algun racó del cervell.
Quan em van oferir de parlar-ne, no en vaig dubtar gens. Vaig pensar, ben al contrari, que tenia l’obligació, com a ciutadà, de contribuir a trencar un silenci espès. Però he de reconèixer que fer-ho m’ha remogut moltes coses i m’ha obligat a pensar en la raó del meu comportament.
Perquè crec que la majoria d’homes que van fer el servei militar saben aquesta violència, en són conscients, m’atrevesc a dir que la van sofrir en un moment o altre. És molt comú, li passa a molta gent, recordar incidents greus que afecten parents, amics o persones conegudes. O recordar actes de violència comesos contra un mateix.
I, tanmateix, sobre aquesta violència a gran escala, viscuda per un percentatge altíssim de la població, per milers i milers de persones, ha caigut durant dècades una capa de silenci espès.
Com a persona –però especialment com a periodista–, mentre enregistràvem el programa, em vaig preguntar moltes vegades com és que jo mateix no havia pensat mai a fer-ne notícia, de tot això, fins que no m’ho van proposar els companys de la televisió pública.
No tinc cap resposta personal decent per a aportar-hi. Però puc aportar-hi algunes respostes polítiques, anàlisis llegides i assumides sobretot en l’obra de Frantz Fanon.
Fanon, per exemple, deixa ben clar que la violència sistemàtica és una eina cabdal de desorganització, de destrucció d’una societat fins als fonaments. I repeteix del dret i del revés que això no es pot fer sense un pla dissenyat i clarament traçat des de dalt. Sense que algú adopte aquesta aplicació en massa de la violència com a projecte polític, amb l’aspiració d’aconseguir el sotmetiment total de la societat.
I una de les mesures d’èxit del projecte és precisament el silenci, quan el silenci esdevé la rutina assumida dels ciutadans, com ens ha passat a nosaltres. Quan els ciutadans assumim tan profundament, tan íntimament, que ells ens poden pegar, ens poden vexar, ens poden humiliar, ens poden, si cal, matar, que ni en parlem. Que ni tan sols ens sembla res d’extraordinari, res fora d’allò que s’ha d’entendre com a vida normal.
I que hagen passat tants anys abans de poder pensar a fer aquest Me too antimilitar que d’una manera tan valenta ens ofereix ara el Sense ficció de 3Cat és un símptoma evident de la violència d’estat que ha interferit les nostres vides i ha condicionat, encara que no en fóssem conscients, el nostre comportament.
L’historiador Villacañas ho va deixar escrit d’una manera magistral quan va explicar que la transició dita democràtica havia consistit a oblidar la guerra civil, però no qui l’havia guanyada. Nosaltres havíem d’oblidar que un dia ens havíem alçat en armes en defensa de la República, de la Generalitat i de les llibertats, havíem d’oblidar que no havíem estat sempre uns sotmesos i que sabíem lluitar. Però no podíem oblidar que havíem perdut, que havien guanyat els franquistes.
I que els franquistes havien imposat un règim de terror del qual les barbaritats sofertes en el servei militar obligatori no han estat sinó una seqüela. La simple continuació del bombardament criminal de l’estació de Xàtiva, dels afusellaments nocturns que Vicent Andrés Estellés sentia a la nit des de sa casa, de la batalla de l’Ebre, de la cremada dels llibres de la casa de Pompeu Fabra, de l’assassinat de Quico Sabaté al mercat de Sant Celoni, del garrot estrenyent el coll de Puig Antich i de tantes i tantes coses més. En la guerra, en el franquisme i en la democràcia aquesta nascuda del franquisme.
Vist d’aquest punt de vista, el documentari Et faran un home espere que siga un pas endavant en la conscienciació de la societat i del país, d’aquest nostre país on l’exèrcit espanyol va entrar l’any 1936 assumint la condició d’exèrcit d’ocupació, on encara va eixir al carrer a intimidar-nos amb tancs l’any 1981.
Diu Fanon que la descolonització no es pot fer si no toca l’interior dels individus, si no se’n transforma la mentalitat, si no es combaten les armes plantades dins seu per l’enemic. Tant de bo que aquest Me too que ahir va començar ajude també en aquesta línia.
PS1. 3Cat ha posat a disposició de la gent que vulga denunciar més casos una bústia segura: bustiadenuncia@3cat.cat
PS2. Andreu Barnils ha parlat amb Mireia Prats i Joan Torrents, els autors del reportatge: “Sospitem que va haver-hi milers de suïcidis al servei militar”.
PS3: Solidaritat Catalana per la Independència ha tornat a registrar al Parlament de Catalunya la mateixa iniciativa legislativa popular (ILP) que el Tribunal Constitucional espanyol va anul·lar. Arnau Lleonart ha entrevistat David Folch, secretari general del partit: “És absolutament irrellevant el que digui el Tribunal Constitucional“.
PS4. La solidaritat dels subscriptors fa sòlida la llibertat de VilaWeb. Voleu ajudar-nos? Cliqueu ací.
