Mazón té les mans tacades de sang

Dimecres passat, de matí, quan vàrem veure les primeres imatges amb llum de dia dels efectes de la DANA a l’Horta Sud, un familiar va dir: “Açò sembla el Tercer Món.” Teòricament, però, som el primer. Però ací hi ha una primera constatació que, dos dies després, és inapel·lable: es mire com es mire, tot el que ha passat no és propi d’un estat membre de la Unió Europea i amb ínfules de grandesa. Com és possible que a la tercera àrea metropolitana de l’estat muiren centenars de persones per una catàstrofe natural? Com és possible que, els dies següents, els veïns dels pobles afectats continuen depenent de si mateixos per a solucionar-se la vida? Per a trobar menjar i aigua o per a començar a retirar el fang, els cotxes, els enderrocs. Amb cues i files de gent passant el pont que travessa la llera nova del Túria i que divideix els pobles del sud de la ciutat de València. Com és possible?

La resposta té molts rostres, però és única. Té noms i cognoms, per a començar: Carlos Mazón i Guixot, president de la Generalitat; Salomé Pradas Ten, consellera de Justícia i Interior, amb responsabilitat en Emergències; Emilio Argüeso Torres, secretari autonòmic de Seguretat i Emergències i director de l’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències. En són només alguns, els més implicats en la gestió d’una emergència com la que ha provocat la DANA aquesta setmana. Aquesta gent té les mans tacades de sang. Perquè la seua manifesta incompetència ha provocat morts que es podrien haver evitat. Que s’haurien evitat en unes altres circumstàncies i amb uns altres responsables. I això cal dir-ho ben clarament, perquè les evidències són palmàries des del primer moment.

No es podia evitar la catàstrofe natural i, segurament, una gran part dels danys materials no es podrien haver evitat tampoc. Però sí la catàstrofe humana. I ací entra la responsabilitat d’uns governants criminals, perquè la seua incompetència ha costat vides. Carlos Mazón va comparèixer a migdia de dimarts i va afirmar que no hi hauria cap complicació, que no hi havia cap alerta hidrològica i que, fins i tot, cap a les sis, la DANA se n’aniria cap a Conca i quasi que s’acabarien els problemes. Aquesta compareixença de Mazón es contradeia amb el que podíem llegir en els canals d’informació meteorològica; i es contradirà també amb el que Victòria Rosselló, des de l’espai de l’oratge d’À Punt, explicarà al voltant d’una hora més tard (nota al marge: a veure quant tarda la màfia a depurar-la per aquest gest admirable de valentia). És tan evident la mala praxi, que Mazón i el PP varen esborrar aquest vídeo de les seues xarxes. I, de fet, aquest fet, el d’esborrar el vídeo, també retrata de manera evident la incompetència de qui estem parlant, perquè només hi ha una cosa pitjor que un censor: un censor incompetent.

Com cada valencià, tota la vida recordaré aquest dia. Havia previst pujar des d’Elx cap a Torrent després de sopar. No havia estat molt pendent de les notícies. Havia de fer classe a boqueta de nit, però, poc abans, em varen enviar un vídeo en què es veia com l’aigua s’emportava una passarel·la de vianants a Picanya. La imatge era colpidora; ens advertia que passava alguna cosa més enllà d’una gota freda com qualsevol altra. Ara bé, no hi havia alerta oficial per part de les autoritats i la gent havia d’anar a treballar. Mentre feia classe, m’entraven unes altres imatges al mòbil. No havia vist mai el barranc de Torrent igual. En aquells moments, ja hi havia gent que penjava vídeos a les xarxes per demanar ajuda, ja s’havia desbordat el barranc a Paiporta. L’alerta oficial no arribaria fins vora un parell d’hores més tard, quasi a les vuit i mitja. Quan vaig eixir de la classe, la meua parella diguem-ne que em prohibeix agafar el cotxe, perquè ella sí que ha vist el que passa. Telefone a cals pares, a Torrent, i em diuen que ells estan bé, que allà no plou, que el problema és el barranc. Al contrari que Paiporta o Picanya, Torrent no ha patit un desastre generalitzat en tot el nucli urbà, però això encara no ho sabem. Em vaig quedar més tranquil pels pares, però no per una altra gent. Per exemple, un amic que viu a la zona del Pantà. La toponímia quasi mai menteix: Torrent, el Pantà, el Toll, la Marjadella, el camí dels Xarcos Secs, etc. L’endemà no em puc fer amb ningú, perquè la telefonia no funciona a Torrent –ni l’aigua ni la llum. Va i torna. Sé que mos pares estan bé, perquè sa casa és al centre antic i, d’altra banda, he pogut establir-hi comunicació un parell de segons. Ara bé, fins ben entrada la vesprada, no em puc fer realment amb ells ni puc confirmar que tothom que conec a Torrent està sa i estalvi. Hi ha qui ha hagut de passar la nit a la furgoneta, però dins, fora de perill.

Ara bé, ampliem el focus. A l’Horta Sud, no va ser la pluja, la causa del mal que hem patit, sinó la barrancada. Prèviament, aquesta DANA sí que havia causat estralls més amunt, cap a l’interior. Es coneixien els registres d’Utiel, de Xiva, de Torís, de Godelleta. Rècords quasi absoluts. Tota aquella aigua havia de baixar. A més, les imatges de la Foia de Bunyol feien feredat. El govern de la Generalitat no tenia aquesta informació? Quina era la seua prioritat?

Ací cal explicar un altre aspecte per entendre bé el context. La rambla del Poio, que també es coneix com a barranc de Torrent en un curs inferior, està completament seca quasi tots els dies de l’any. De fet, durant la major part del temps, el principal perill que representa per a la població és que no s’hi bote foc, ja que, amb la sequera i l’acumulació de brossa i canyes que no neteja la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, suposa una combinació piròmana mortal. Quan veus que el cabal de la rambla passa de zero a cent en pocs minuts, tal com va passar cap a les cinc de la vesprada de dimarts, si més no, has d’alçar la cella. Quan, a les sis i mitja de la vesprada, resulta que ja arrossega més de dos mil metres cúbics per segon, encara que estigues dormint un son profund en la becadeta, t’has d’alçar d’un bot. El govern de Mazón, tornem-ho a recordar, no va enviar l’alerta a la ciutadania fins vora dues hores més tard. Com ha dit un paiportí en declaracions en televisió, “l’alerta em va arribar al mòbil mentre em refugiava dalt d’un arbre”. Més context: l’alerta és preventiva. Si dónes l’alerta quan ja està passant allò sobre què vols alertar, no és una alerta. Sembla obvi, però no per a gent tan inútil com Mazón i els seus esbirros.

Emilio Argüeso, aquell dimarts, mentre Mazón passava en públic a la història de la ignomínia, secretari autonòmic d’Emergències i guàrdia civil trànsfuga de Ciutadans, recordem-ho, estava reunit amb el cap de Festejos Taurins. No se’n va saber res, d’Argüeso, fins que ahir va reaparèixer a les xarxes, fent-se el milhòmens i teòricament per “tapar boques”, explicant que treballava en l’emergència des de dimecres a les onze del matí. Ja sabeu que matinar és de pobres. Com a mostra d’una incompetència sideral que ha resultat criminal, Argüeso és tan inútil que presumia d’haver-se posat a la faena vint-i-quatre hores després que començassen els pitjors moments de la DANA, que tots aquells de qui tenia la responsabilitat de previndre i salvar la vida, ja havien mort. I repetim: a les onze del matí, que ja sabeu que matinar és de pobres. I tornem a repetir: aquestes dades no les sabem perquè algú les ha investigades –com el dinarot (només dinarot?) amb els boueros–, sinó perquè les ha fetes públiques ell per presumir del seu treball. De què no és capaç algú que presumeix així? Torne a insistir, perquè no puc evitar-ho: no només no es poden fer les coses pitjor, és que, si directament haguéssem posat els llops a cuidar les ovelles, potser no hauríem pres tant de mal. Argüeso explica a la perfecció quina mena de gent ens governa.

Aquestes són algunes de les responsabilitats personals. Només algunes, perquè n’hi ha moltes més. Però una altra cara de la resposta és el sistema, que no ha fallat gens, sinó que ha funcionat a la perfecció. I això ha costat vides. Perquè la condició colonial que tenim els valencians dins del sistema nacional espanyol costa vides. Els valencians no som subjecte d’aquest sistema, sinó que en som objecte. Això implica, per exemple, una gestió del territori que ha tingut molt a veure amb aquesta tragèdia, però, a més, també significa que els valencians, com a tals, no som mai la prioritat del sistema. Ho podem veure il·lustrat a la perfecció amb una anàlisi molt breu de la comunicació mediàtica dels efectes i el context de la DANA a València. De les edicions de dimecres de les quatre capçaleres de premsa que s’editen a Madrid i es reclamen com a nacionals, només El País dedicava la portada als efectes de la DANA, amb una fotografia de Letur, a Albacete. Ara bé, una de les conseqüències del temporal que s’hi destacava era la interrupció del trànsit ferroviari de l’AVE entre València i Madrid. El mateix feien El Mundo i La Razón: un espai breu i amb l’AVE com a coprotagonista. L’ABC, per contra, ni tan sols en parlava. L’espai del canal 24 Horas de TVE no va parlar de la DANA al País Valencià fins a la mitjanit, i llavors, com era d’esperar, va destacar la interrupció de l’AVE amb Madrid i, tot seguit, es va comparar el que passava amb la borrasca Filomena, que va afectar Madrid i que, per descomptat, va ocupar totes les portades de premsa corresponents i obrir i omplir tots els espais mediàtics existents.

L’endemà, la tònica va continuar. El País insistia en la interrupció de l’AVE entre Madrid i València, quasi el monotema obsessiu de la premsa espanyola, amb Eldiario.es, per exemple, sumant-se de manera entusiasta al cor. Óscar Puente, ministre de Transports espanyol, feia el mateix. Per a un observador imparcial, que sap que no news vol dir good news, semblaria que els serveis ferroviaris valencians funcionaven a la perfecció, amb l’excepció de l’AVE amb Madrid. Òbviament, no era –ni és– el cas. De fet, els valencians encara no sabem quan podrem tornar a fer servir els transports del nostre dia a dia, és a dir, el metro i els trens de rodalia, per als quals es parla de mesos de treball per a tornar a posar-los en marxa, però podem seguir al minut el restabliment de l’alta velocitat amb Madrid, que sembla que serà cosa d’un parell de setmanes. L’agència Efe, la principal agència de notícies espanyola, fundada el 1939 a Burgos per Ramón Serrano Suñer, el cuñadísimo, enviava un teletip en què explicava als madrilenys com es podien desplaçar a València mentre no es restablís el servei d’AVE. Òbviament, tots els mitjans de comunicació el varen replicar instantàniament, amb Las Provincias al capdavant. Mentre aquesta informació (?) apareixia en les pantalles, les autoritats demanaven a la ciutadania que no es desplaçàs en l’àmbit València i l’àrea metropolitana. Tanmateix, per a una colònia turística, la prioritat absoluta és l’arribada de madrilenys a la platja durant el pont de Tots Sants.

En definitiva, per què havien de patir els valencians mentre la DANA arruixava la seua terra? En els mitjans de comunicació els explicaven que pràcticament no hi havia més problema que la interrupció de l’AVE amb Madrid. Carlos Mazón els comunicava que a mitjan vesprada la DANA escamparia cap a Conca. Les empreses els feien anar a treballar als polígons, no fos cosa que unes hores d’inactivitat es transformassen en uns cèntims menys de guanys en uns comptes milmilionaris. Per a la posteritat passarà la imatge de la furgoneta de repartiment de Mercadona atrapada en un toll i difosa als mitjans de comunicació amb el rètol de l’empresa esborrat, que ja sabem que Juan Roig no paga publicitat i menys encara de negativa. Per què no havien de tornar cap a casa després d’un dia faener? Per què no havien de baixar a fer la compra? Per què no havien d’anar a traure el cotxe del garatge en previsió de les pluges? Per què havien de creure’s res més que carn de canó, al remat?

Qualsevol diria que una DANA, una gota freda, és un episodi inèdit al País Valencià. Com si no n’haguéssem vist mai cap i no sabéssem com reaccionar-hi. Les institucions que ens governen no són les nostres institucions: poden trobar-se geogràficament ací o no, però la ment i la referència la tenen sempre en un altre lloc. Concretament, al quilòmetre zero de la xarxa radial de les carretes del Regne d’Espanya, a la Puerta del Sol de Madrid, allà on té la vocació i les aspiracions polítiques Carlos Mazón i tota la seua colla, perquè, ací, com el seu mestre Zaplana, només hi són de pas. I no hi ha pitjor combinació que la ineficàcia, la incompetència i la inutilitat juntament amb el menyspreu i la deixadesa del govern de la res publica que se suposa que has d’exercir.

Carlos Mazón, com a responsable últim del Consell que presideix, té les mans tacades de sang. I, tanmateix, no dimitirà ni el faran dimitir. I, si cal jutjar-lo, la fiscalia li ho afinarà. Aquest serà el desenllaç en un sistema polític en què el senyor dels “hilillos de plastilina” va acabar sent president del govern. Som una colònia, i, com a tal, no som subjecte, sinó objecte. L’únic que pot fer caure Mazón és que un fino analista escriga en una tribuna madrilenya, enmig d’un temporal prusiano i explicant-nos que manca finezza, que “Carlos Mazón s’ha convertit en un obstacle en el camí de Núñez Feijóo cap a la Moncloa”. Aquest és l’únic desenllaç possible dins del sistema mentre els valencians no agafem, com toca sempre que ens trobem davant d’un escenari d’alerta, l’eixida d’emergència que ens correspon.