El president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, va comparèixer divendres a les Corts per donar compte de la seua gestió arran de la DANA del 29 d’octubre. Una tragèdia que va deixar morts, desapareguts, inundacions i una profunda indignació entre la ciutadania, que no va dubtar a exigir la dimissió de Mazón en una de les manifestacions més multitudinàries que s’han vist mai a la ciutat de València. Però el que semblava una oportunitat per a l’autocrítica va acabar convertint-se en un discurs farcit de mentides, omissions i justificacions buides. Un relat construït per amagar la seua responsabilitat criminal i que només tenia un objectiu: aferrar-se al càrrec com una paparra.

El president va començar el seu discurs afirmant que venia a “contar la veritat sense adulterar res”. Però el que es va percebre de seguida és que Mazón no només no va dir la veritat, sinó que va construir una narració en què ell mateix eixia net de qualsevol responsabilitat. Una història en què la culpa sempre requeia sobre altres actors, com la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX), l’AEMET o el govern espanyol, mentre ell es mantenia com un mer espectador, sense cap responsabilitat directa.

Les deu mentides de Mazón:

Primera mentida: “L’AEMET afirmava que a les 18.00 s’acabava l’estat d’alarma.”

Mazón va intentar descarregar responsabilitats sobre l’AEMET: va dir que l’alerta roja acabava a les 18.00, amb la qual cosa suggeria que a partir d’aquell moment el perill desapareixia. Tanmateix, l’AEMET va actualitzar les seues previsions, i va allargar l’alerta després de les 17.54. A més, el pas d’una alerta roja a una alerta taronja continuava indicant un “risc important”, una situació que requeriria precaucions. És a dir, Mazón va ocultar el fet que la situació continuava essent greu, malgrat el canvi d’alerta.

Segona mentida: “No em van haver de posar al dia de res.”

El president va afirmar que havia arribat al CECOPI “plenament conscient de la situació” i que no va ser necessari posar-lo al dia. Però la realitat és ben diferent. Mazón va arribar dues hores tard a la reunió i, en arribar-hi, es va haver de dedicar temps a posar-lo al corrent de la situació. Aquest retard va afectar directament la gestió inicial de la crisi.

Tercera mentida: “No va ser fàcil el viatge, el mal temps va causar una gran densitat de trànsit.”

Mazón va justificar la seua tardança dient que el trànsit a causa del mal temps havia estat un obstacle. No obstant això, les dades demostren que la distància entre el restaurant on dinava i el Palau de la Generalitat és de només deu minuts caminant, i el desplaçament fins al CECOPI es fa en mitja hora amb cotxe. Així, el retard va ser més a causa de la falta de prioritat que no pas de la situació meteorològica.

Quarta mentida: “El sistema ES-Alert no s’havia utilitzat mai.”

Mazón va afirmar que el sistema d’alertes massives ES-Alert no s’havia activat mai al País Valencià, la qual cosa és falsa. El sistema era operatiu des del 2024, com ho demostren les circulars de la Generalitat sobre la prevenció d’inundacions. No va ser un problema tècnic, sinó una decisió política de no activar-lo a temps. Quan finalment es va activar, va ser massa tard.

Cinquena mentida: “La Confederació Hidrogràfica del Xúquer no va dir res sobre el barranc del Poio.”

Una de les acusacions més greus va ser que la CHX no va advertir sobre el perill del barranc del Poio. No obstant això, les dades demostren que la CHX va enviar fins a 62 avisos a les autoritats, mentre Mazón dinava, advertint sobre la situació crítica del barranc. La qüestió no era la falta d’informació, sinó la falta d’acció per part del president.

Sisena mentida: “La situació va ser inesperada i els protocols no van funcionar.”

Mazón va afirmar que la situació havia estat “inèdita” i que els protocols de resposta no havien estat suficients. Però va ocultar que ja existien protocols per a aquest tipus de crisis, i diversos municipis afectats per la DANA, com els de la Ribera Baixa, van actuar-hi en conformitat. Així que, més que una qüestió de protocols, la responsabilitat recau en la seua mala gestió i la falta de reacció a temps.

Setena mentida: “El sistema de previsió es va veure superat pel nivell d’aigua.”

Mazón va defensar que els sensors no podien preveure l’extensió de la inundació, però va obviar que, en situacions d’emergència com aquesta, la responsabilitat de gestionar la crisi recau en els responsables polítics i no en les màquines. Els sensors no són l’únic mecanisme d’avís; el seguiment de la situació havia d’estar basat també en una acció coordinada entre les diferents institucions.

Vuitena mentida: “Ningú no va dir res fins a les 18.43.”

Mazón va acusar la Confederació Hidrogràfica del Xúquer d’amagar informació fins a les 18.43. Però va ocultar que la Confederació havia enviat diversos correus i avisos sobre la situació crítica del barranc del Poio a les autoritats a partir de les 14.30. Així, doncs, l’afirmació de Mazón no només és falsa, sinó que desvia l’atenció de la seua pròpia inacció.

Novena mentida: “Es van enviar alertes a les 12.20 als ajuntaments de la Ribera Baixa.”

Mazón va dir que els ajuntaments ja havien estat alertats a les 12.20, però diversos municipis han confirmat que no van tenir constància d’aquests avisos fins molt més tard. Això demostra que la informació va arribar de manera fragmentada i amb un retard considerable, un altre exemple més de la mala gestió.

Desena mentida: “No va ser responsabilitat meua.”

Una de les mentides més greus de Mazón va ser intentar deslligar-se de tota responsabilitat. Va afirmar que la gestió de la crisi havia fallat a causa de factors externs i va desviar la culpa cap a altres organismes, com l’AEMET o la CHX. Però la veritat és que la responsabilitat última recau en el president de la Generalitat, i la seua absència en els moments clau de la crisi va ser un factor decisiu en l’augment de les conseqüències tràgiques.

Quantes vides s’haurien pogut evitar si la gestió de Mazón haguera estat l’adequada? Si Mazón haguera estat present des del principi, si haguera atès les alarmes, si haguera activat el sistema d’alertes a l’hora que tocava, si haguera actuat amb la determinació que la situació exigia, probablement moltes de les morts d’aquell dia s’haurien pogut evitar. L’absència d’una resposta ràpida i eficaç va ser la diferència entre la vida i la mort per a moltes persones.

El més greu és que Mazón, en lloc de reconèixer els seus errors, s’ha dedicat a construir un relat en què sempre són uns altres, els responsables. En moments d’emergència, les decisions que es prenen no poden ser només políticament correctes, sinó ràpides i eficients. La vida de les persones no pot dependre de la voluntat de qui ocupa un càrrec públic.

Les conseqüències d’una mala gestió en un moment tan crític són irreparables. La seua actuació no només ha estat desastrosa, sinó criminal. Si haguera actuat com corresponia, molts podrien ser vius avui. La seua història no és d’autocrítica ni d’assumpció de responsabilitats, sinó un intent de desviar la culpa per continuar aferrat a un càrrec que, després d’aquesta tragèdia, ja no es mereix.

No només ha de dimitir, sinó que Mazón ha de ser responsabilitzat legalment per les vides que s’han perdut. La seua actuació no pot quedar impune. La seua dimissió hauria de ser només el primer pas; després ha de respondre davant la justícia per la negligència criminal que ha posat en risc la vida de tants valencians.