Mazón, corredor, no te la deixarem passar

Mazón, tu ets un polític d’aquells que han confiat en el laissez faire, aquella doctrina, sigui econòmica o política, que diu que si no fas res tot s’ordenarà de manera natural. Deixeu fer, deixeu-la passar, marca de la casa de M. Rajoy i tants altres. Et pensaves, per costum, que la millor estratègia era no intervenir, no mirar, no anomenar el que no t’agrada. Si et gires d’esquena, ta-txan, desapareix. Com el canvi climàtic, que per a vosaltres no existeix. La mà invisible sempre ha estat al teu costat, Carlos Mazón. Però això se t’ha acabat. Hi ha una muntanya de fang que no et deixarà passar. Encara que tinguis la barra d’espolsar-te la responsabilitat i carregar els morts als protocols, als tècnics, als qui actuen d’ofici, com dius tu. A la teua biografia de l’Instagram t’identifiques com a runner i com a president de la Generalitat Valenciana. I poses una emoticona d’un coet que s’enlaira i una màxima. Tradueixo: “Si emociona pensar-ho, imagina fer-ho.” Una frase que ens fa deduir que tu, Mazón, ets un home de fer, ets un home d’acció. Has presumit de ser un polític que corre, que es mou. Però en realitat l’única cosa que has fet aquests dies és estar aturat. Deixeu fer, deixeu-la passar, la màxima de què et vantes. Aquest article tracta de tu, però no només de tu. Perquè sabem que això no és cosa només teua, és una escola amb tradició. Tracta de tu i de tots els qui són com tu. La lògica perversa del polític runner que vol córrer sempre endavant.

Mazón, quan dimarts les unitats meteorològiques parlaven de la dana i del risc de pluges torrencials, tu mantenies l’agenda de presentacions i propaganda. I quan van saltar els avisos i les alertes vas fer el que fas sempre: deixeu fer, deixeu-la passar. Que en el cas de l’aigua, seria, clarament, deixem-la caure, deixem-la baixar. La primera compareixença, a les 13.14, la vas utilitzar precisament per dir que la tempesta ja es desplaçava a les muntanyes de Conca. En lloc de començar a gestionar el primer caos als pobles inundats, o senzillament de dir la veritat, el teu titular va ser dir que ja tot anava passant. Deixeu fer, deixeu-la passar. Entorn de la filosofia del “deixar-ho passar” gira bona part d’aquest desastre que cada dia té dimensions més terribles. Però ara, com si la profecia s’hagués invertit, succeeix justament el contrari. Com més es deixa passar, més s’embolica, l’aigua més podrida, el fang més dens, més altes les muntanyes de runa. Una vegada desbordats els barrancs per l’aiguat, vas tornar a fer servir la teua estratègia. Que parlin els bombers i els tècnics de Protecció Civil. Vas fer-los sortir per la pantalla com si no hi tinguessis res a veure. I tu, darrere, com un deixeble obedient. Crec que va ser aquella mateixa nit, ja molt tard, que vas haver de parlar de morts, però vas dir “cossos sense vida”. Les tècniques d’escapisme les vas perpetrar dimecres, dijous, divendres i dissabte. I ja s’acumulaven cinc dies. Un cop enfangats ja no podem fer-hi res, vas pensar. Deixem-ho passar. Obsessionat com estaves a girar full, no vas organitzar les unitats de rescat sobre el terreny, ni la gestió dels cossos a la Fira de València, ni l’atenció als familiars de les víctimes, ni la neteja de les cases o dels carrers. Amb aquesta lògica, d’empassar-t’ho de pressa, en lloc de donar dades i plans d’actuació sobre el terreny per plantar cara a les primeres hores de catàstrofe, vas sortir parlant de diners, dels que rebrien els damnificats, i vas remarcar que serien diners sense burocràcia. Us donarem diners ràpids i ho deixarem passar. Després vas parlar de protocols, per dir que els responsables són ells, que un polític l’única cosa que ha de fer és aplicar-los. Que l’avís “Es-alert” és un avís automàtic establert prèviament, que no depèn de cap decisió humana. I vas començar l’escalada d’intoxicació informativa, començant a escampar el fang, ara cap als de l’AEMET, ara als de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, com vas fer ahir, dilluns. Que qui demana aquesta ajuda són els comandaments operatius, que no depèn dels polítics que vinguin més mitjans, perquè s’actua “d’ofici”. Dissabte al tard, mudat, sense l’armilla roja, com si fossis un líder de veritat, vas parlar de l’èpica del poble valencià, et vas treure la disfressa de les emergències com si, ara sí, ja tot hagués passat, i ja t’haguessis dutxat i pentinat. Vas dir que “per fi” havia arribat l’ajuda. “Per fi”, perquè llavors també volies transmetre que el final de tot ja era a prop, però tampoc no era cert. Vas assegurar que la catàstrofe no era cosa d’una administració o d’una altra, ni local, ni regional, ni autonòmica, ni estatal, ni europea, vas afirmar. Diumenge et vas passejar amb els Borbons pel fang i després ho vas explicar a les xarxes, i vas amenaçar que la llei recauria amb tota la seua força sobre els que saquegen el menjar. I de tu què en vas dir? Quina llei recauria sobre tu? Caminant per Paiporta vas acotar el cap, i vas pensar –mentre les boles de fang et sobrevolaven–: deixeu fer, deixeu-les volar.

L’art de no fer res segurament t’ha funcionat sempre, però ara no. Dimecres a la tarda, l’endemà de la catàstrofe, a l’autopista, a l’altura d’Amposta, uns rètols lluminosos avisaven que la carretera era tallada uns quants quilòmetres més enllà. A menys de 200 quilòmetres de casa meua, l’escenari era dantesc i la gent patia com mai. Aquella carretera interrompuda era la prova que la tragèdia no era un miratge per als veïns i germans de les Terres de l’Ebre. Ja tindrem temps de parlar de tot, i de la força solidària de la gent, com va fer Rebecca Solnit després del Katrina al llibre A Paradise Built in Hell: The Extraordinary Communities That Arise in Disaster, però abans hem de parlar de tu, Mazón. Perquè nosaltres no te la deixarem passar. La tragèdia més gran anirà associada al teu nom. A tu i a tots els qui heu governat com tu, i ara ja son a la presó. Vas començar dimarts corrent cap a una meta que creies pròxima. Deixeu fer, deixeu-la passar. Però ara has vist que per més que corris no hi arribes. La meta se t’allunya. No pots saltar el fang i els morts, veloçment, com pretenies. Perquè volies deixar-ho passar, però no t’ho permetrem. Aquest full no el podràs girar.