22.09.2017 - 06:00
“Si t’hi fixes, els trobaràs a totes bandes”, m’alerta la Mayte Duarte, quan li pregunto abans de l’entrevista sobre la presència dels dracs a Catalunya. I no s’equivoca. La seva presència és omnipresent: en els balcons modernistes, en les mènsules romàniques, en finestrals medievals, i més que enlloc, en les colles d’imatgeria festiva presents a tot el territori de Catalunya… Durant la conversa, la Mayte, autora de la tesi doctoral “El Drac a Catalunya. Presència i evolució del drac en el Bestiari català”, explica el caràcter dual d’una bèstia que, malgrat la persistida persecució a la qual ha estat sotmesa per les autoritats eclesiàstiques, sempre ha sabut guanyar-se l’estima de totes les generacions de catalans.
Quan comencem a tenir referències de dracs a Catalunya?
A Orient, el drac sempre ha estat una bèstia molt ben considerada. S’ha concebut com una força primigènia, creadora, que dóna el foc, íntimament associada a la saviesa, el poder. Aquesta imatge va ser la predominant també a Catalunya des que els fenicis, aproximadament l’any 600 aC, van introduir-lo a les nostres terres. Totes les civilitzacions posteriors (grecs, etruscos, romans, sarraïns) seguiren tenint-ne una imatge molt positiva.
Llegeix l’entrevista sencera en aquest enllaç
