23.05.2021 - 21:50
El famós test de Rorschach és una tècnica i un mètode projectius de psicodiagnòstic que conté deu làmines en les quals hi ha impreses taques simètriques de tinta, amb formes molt ambigües que en realitat no representen res. La gràcia del test, que tots deveu haver vist en algun moment, és que les imatges són tan ambigües que el pacient hi veu allò que ell “necessita veure”, és a dir, les seues ansietats, inadaptacions, conflictes; i així el psicoanalista, avisat de quines coses “veu” el pacient en aquelles taques de tinta, pot avaluar els impulsos, els desigs i les aversions de qui se sotmet a la prova.
Ara que ja han passat uns quants dies de l’anunci del pacte de govern a Catalunya, comence a pensar que l’efecte principal, i la gran virtut, si es pot dir així, és que és un gran test de Rorschach polític. Cadascú, segons en quin partit milite, segons el vot o segon la visió que tinga de la situació, en realitat veu en el pacte allò que hi vol veure, perquè el text és d’una tal ambigüitat que ho permet tot. Els uns el podem llegir com una renúncia explícita a continuar avançant cap a la independència i, en canvi, els altres el veuen, o pretenen presentar-nos-el, com una brillant jugada de reagrupament de forces que, a la fi, ens portarà tots junts i abraçats a la independència. De la mateixa manera, hi ha qui el presenta com el súmmum del progressisme local i de la qualitat tècnica dels membres del govern i hi ha qui ens espantem arran de la presència d’un consigliere de La Caixa o d’un conseller que no ha treballat gairebé mai, per no dir mai, fora de l’esfera pública, posat justament al capdavant del Departament de Treball.
Els pactes ambigus, sense cap finalitat clara, tenen aquestes coses. I són fets per a això. Els fan, els vesteixen bé les primeres hores –mireu on, amb qui i davant quines preguntes tan innocents i ensucrades han anat a vendre el pacte als mitjans els màxims protagonistes– i després, com que el període de gràcia és llarg i la memòria curta, ja entomaran allò que passe quan passe, si és que passa mai.
Tanmateix, com en tantes altres coses, a Catalunya després del 2017 ja no és tan clar que això acabe essent així o que siga així sense conseqüències. Més que res, perquè en el primer “embat democràtic”, per dir-ho amb el nou eslògan que han firat, ja vam aprendre moltes coses tots. Ens van dir que treballarien durant divuit mesos per proclamar la independència i que després la farien real. La van fer, si fa no fa en el temps que havien dit, però no la van defensar una volta feta, argumentant, per a justificar-ho, que no podia ser perquè no havien preparat res d’allò que calia preparar. I oblidant, o amagant, que la independència no depèn tant de tenir res preparat com d’estar preparat per a disputar el poder. Tant com calga, durant tant de temps com calga i de la manera que calga. Bé, ara ens diuen que ho tornaran a fer, màxim en dos anys, però em fa l’efecte que davant la taca de tinta de Rorschach cadascú hi veu allò que hi vol veure. I, a partir de l’experiència passada, allò que aparenta ser una promesa té els contorns també d’un intent de nou engany.
Vosaltres mateixos, però jo, rellegint plàcidament Joan Fuster en diumenge, referme més que mai allò de “no tingues més conviccions que les decididament imprescindibles”. Ser rotundament lliure, per exemple.
