Max Castellarnau: “Les furgonetes que sortien de la comissaria anaven carregades d’independentistes”

Max Castellarnau ara viu a les valls d’Àneu, al Pirineu. Treballa de dissenyador i productor digital per a diverses empreses i institucions, com ara el Parlament Europeu. No fa gaire que hi viu. Hi va tornar fa vora un any i mig, en certa manera, per una qüestió de supervivència. Té prohibit d’acostar-se a cap manifestació de la demarcació de Barcelona, però si hi visqués i hi treballés seria difícil de no trobar-se’n cap de fortuïta. És una mesura cautelar que li van imposar l’octubre del 2019, quan el van detenir a les protestes contra la sentència. El van llançar a terra i un agent antiavalots li va prémer el crani contra el paviment descarregant tot el seu pes i la força en un genoll. I, de terra estant, ell pensava que tot plegat era un error, que s’havien confós i que l’havien de deixar marxar. “Després he vist que no, que és habitual detenir persones que són al voltant d’una manifestació i carregar-los delictes que no han comès”, diu.

Demà l’Audiència de Barcelona el jutjarà. L’acusen dels delictes de desordres públics, d’atemptat contra l’autoritat i de lesions. La fiscalia demana una condemna de set anys i mig de presó, i la Generalitat dos anys. Té ganes d’explicar-se i de mostrar un vídeo enregistrat oportunament en què es veu què va passar en realitat el 17 d’octubre de 2019 al carrer de Mallorca de Barcelona.

—Viviu a la vall d’Àneu. Vau baixar expressament a Barcelona per a participar en les manifestacions contra la sentència?
—No, jo llavors vivia a Barcelona. Hi he viscut vora quinze anys, però fa poca més d’un any que he tornat al Pirineu.

—Us vau mobilitzar des del primer moment?
—Vaig anar a tantes manifestacions com vaig poder i algunes me les vaig trobar quan sortia de la feina. El dia que em van detenir, el dijous 17 d’octubre, sí que hi anava voluntàriament. Em van detenir quan hi anava, de fet.

—Què va passar?
—Crec que vaig tenir mala sort. La meva companya de pis i jo volíem participar en la manifestació antifeixista a la plaça d’Artós, òbviament de manera totalment pacífica, però quan vam arribar-hi ja s’havia mogut. Vam caminar cap als Jardinets de Gràcia, però també hi havia poca gent, i vam decidir d’anar-nos-en. Havíem caminat moltíssim i estàvem cansats, de manera que vam dir d’anar fins a la plaça d’Urquinaona per a agafar el metro. Ens vam desviar pel carrer de Mallorca per baixar pel de Pau Claris, i allà ens vam veure atrapats.

—En aquell moment no sabíeu on era la manifestació?
—Ens havíem passat la tarda intentant arribar-hi, però no la trobàvem, sempre arribàvem tard per on havia passat. Baixant pel carrer de Pau Claris ens vam trobar una línia policíaca d’esquena a nosaltres, que contenia la gent que hi havia al carrer de València i que els llançava pedres. A nosaltres, que érem una mica més enrere, també ens en van caure a prop, ens vam espantar i ens vam separar. Ella se’n va anar per on havíem vingut i jo vaig intentar protegir-me amb un casc que duia a la motxilla.

—Un casc?
—Un casc d’escalada. És una herència de mon germà. Era muntanyer i es va morir als Alps escalant. Tenia material d’escalada i vaig heretar el casc. Té un gran valor sentimental i me’l vaig endur una mica com a talismà, però crec que va ser un dels elements que va fer que després fos detingut.

—Per què?
—En el moment que em vaig posar el casc, vaig sortir d’allà. Innocent com era, pretenia passar tranquil·lament pel costat d’una línia policíaca per a tornar per on havia vingut, sense pensar que hi pogués haver cap problema. El sergent que era el cap de l’operatiu –com hem sabut més tard– em va assenyalar i va cridar “Aquell!” i tot l’operatiu em va perseguir. Vaig córrer pel carrer de Mallorca en direcció Besòs i em van disparar una bala de foam que em va passar a un pam de la cara. El que no sabia era que en aquella direcció hi havia la delegació del govern espanyol i que em trobaria una altra línia policíaca, davant el Col·legi d’Advocats.

—Atrapat entre dues bandes.
—Em vaig quedar entre una línia de la policia espanyola i tres furgonetes dels Mossos d’Esquadra que em perseguien. Em vaig aturar, vaig aixecar les mans com a gest de rendició i un mosso em va envestir contra la façana del Col·legi d’Advocats. Hem trobat un vídeo del moment de la detenció en què se sent com el casc impacta contra la paret i fa un soroll brutal. Caiem a terra i em detenen. Aleshores és quan va començar la brutalitat.

—Què us van fer?
—Aprofitant que no hi ha gaires testimonis, em llancen a terra i es tiren a sobre meu. Jo hi coopero en tot moment, no m’hi vaig resistir. El casc me l’havien arrencat trencant la corretja. Dos agents em posen les mans a l’esquena i em col·loquen les manilles, mentre el sergent, que era l’únic que anava amb la cara descoberta, posa el genoll sobre el meu crani pitjant-me amb tot el pes.

—Com responeu en aquell moment?
—Al·lucinava. No m’havien detingut mai ni havia tingut cap problema amb la policia. Tampoc no havia tingut cap xoc físic tan fort com aquell. A més, m’estrenyien les manilles cada vegada més i jo cridava de dolor. Van ajustar-les al màxim i, arribat en aquest punt, van posar el seu pes a sobre per a collar-les encara més. El dolor és indescriptible, era com tenir-hi unes cisalles clavades. En la meva infinita innocència, continuava pensant que s’havien confós de persona i que tot era un malentès. Després he vist que no, que és habitual detenir persones que hi ha al voltant d’una manifestació i carregar-los delictes que no han comès. Vaig preguntar uns quaranta cops per què em detenien i la resposta sempre era “Ja ho saps.” No me’n van arribar a donar mai el motiu, i no ho vaig saber fins l’endemà davant l’advocada que em va assistir.

—De què us acusen?
—De desordres públics, atemptat contra l’autoritat i lesions. El relat dels dos mossos que declaren –que es contradiuen entre ells i amb si mateixos– és que des de la línia policíaca del carrer de Pau Claris els van avisar que tenien manifestants al darrere. Ells van anar-hi per ajudar i, des de la furgoneta, diuen que em van veure llançant un objecte. No se sap quin, no l’han descrit, ni on va topar, ni quins danys va causar, si és que en va causar. Van baixar de la furgoneta i em van donar l’alto, però en veure que no m’aturava va començar la persecució i van detenir-me. És el seu relat.

—La Generalitat és acusació?
—Sí, fiscalia i Generalitat. De la fiscalia no n’espero res, però la Generalitat, si tenen dignitat, s’hauria de retirar. Tot això es negocia. La meva advocada parla amb la Generalitat i jo porto la denúncia mediàtica perquè el cas es conegui i deixin de perseguir la gent que defensem el mandat democràtic. Esperem que la Generalitat retiri l’acusació, però en altres casos ho ha fet sempre a l’últim minut.

—Quines lesions us atribueixen?
—El sergent, la persona que m’aixafava el cap contra el paviment durant la detenció, diu que vaig mostrar molta resistència i que en un moment donat li vaig donar una puntada al genoll i li vaig fer mal. D’aquí ve l’atemptat i les lesions. Hi ha un vídeo de la detenció en què es pot veure com estan situats els mossos. Era impossible, encara que hagués volgut, de clavar-li cap puntada.

—Qui la va enregistrar la detenció?
—Tenir aquest vídeo és un miracle. A més, la manera com l’hem aconseguit és encara més increïble. Els dies següents de la detenció estàvem desesperats buscant imatges. Vam parlar amb tots els negocis de la zona per si tenien càmeres i, fins i tot, vam demanar imatges a la delegació del govern espanyol i al Col·legi d’Advocats, però no vam aconseguir res. Un dia era amb una amiga en un bar i, mentre en parlàvem, el cambrer ens va sentir i ens va dir que a ell també l’havien detingut aquells dies. Ho comentem i diu: “No t’ho creuràs, però crec que el meu advocat va gravar una detenció just allà.” I sí, era jo. No m’ho podia creure, vaig plorar. Al vídeo es veuen els instants previs al començament de la persecució, fins i tot em veuen a mi caminant al costat dels mossos. Se sent al sergent cridar “Aquell!” i comença la persecució. Es veu com arribo davant el Col·legi d’Advocats, l’envestida del mosso, l’impacte al cap amb la paret i com caiem a terra. L’advocat es va acostar corrents a la zona de la detenció i, veient com em tractaven, els va dir que no cal tanta violència perquè jo ja estava quiet. El van fer identificar i el van tenir allà força estona. Va presenciar tota la detenció i com cridava de dolor.

—Ara és el vostre advocat?
—No, però és un testimoni molt valuós.

—Com foren les hores posteriors a la detenció?
—Em van fer seure a la vorera a esperar una patrulla. Els vaig tornar a demanar per què m’havien detingut i no m’ho volien dir. Jo sabia que m’ho havien de dir perquè no s’ho inventessin després, com van fer. Un dels mossos va fer veure que em clavaria una genollada a la cara si no callava i va cridar que ja sabia per què m’havien detingut. Els vaig dir que em feien molt de mal els canells, però se’ls en fotia. Van arribar els dos agents que venien a recollir-me i van fer el traspàs. Dins el cotxe patrulla feia pudor d’humanitat… Els vaig demanar si em poden abaixar una mica la finestra i em van agafar pel coll, em van prémer contra el seient i em van dir que callés. Tot i això, em van obrir la finestra un ditet i vaig poder respirar. Els agents que em van portar a la comissaria de les Corts sí que em van afluixar una mica les manilles, que em feien molt de mal.

—Què va passar quan vau arribar a la comissaria?
—Em van ficar en un calabós que hi havia al soterrani i hi vaig passar dues nits. Em van detenir dijous a la nit. Divendres hi vaig estar tot el dia i dissabte al matí ens van portar a la Ciutat de la Justícia. La majoria de gent que aquells dies eren al calabós eren manifestants independentistes.

—Vau poder-vos comunicar-vos amb el vostre entorn?
—M’havia memoritzat el telèfon dels advocats del Col·lectiu Ronda, però vaig dir que trucava a un familiar. Estava emmanillat, de manera que em van marcar el número i em van aguantar el telèfon. Quan el mosso va adonar-se que parlava amb un advocat i no amb un familiar em va penjar la trucada. Tot allò que vaig poder fer va ser dir a algú que no coneixia de res on era detingut i com em deia. L’endemà al matí va aparèixer una advocada del Col·lectiu Ronda i li vaig donar instruccions perquè contactés amb la meva família.

—Us va visitar el metge?
—Em va veure un metge a dins la comissaria i va fer un informe mèdic dels cops. Ara bé, fan el mal d’una manera que no deixa marca. Al canell encara tinc mal als tendons, tinc problemes cervicals… No em van fer cap ressonància ni radiografia, van prendre notes de les rascades que tenia.

—Què pensàveu els dies que vau ser allà?
—Fa molta por trobar-te tancat allà i veure com la teva presumpció d’innocència s’esquerda. Estava molt concentrat a no deixar-me vèncer mentalment i a no cometre cap error i no dir ni fer res que em pogués incriminar. Veia que allò era un error perquè no havia fet res, de manera que no em podia passar res.

—Vau arribar a pensar que us tancarien a la presó, com alguns altres manifestants?
—D’alguna manera, els qui érem allà ens mentalitzàvem per a la pitjor situació. Pensava que lluitaria, però també que potser no sortiria bé.

—Vau tenir més problemes amb el tracte de la policia?
—A la comissaria de les Corts els agents eren molt amables, fins i tot diria que servicials. Veies qui tenia simpatia o qui podia estar més o menys molest amb tot allò que passava. Em va sorprendre que ens humanitzessin, que no ens tractessin com uns delinqüents. Veien que érem uns xavals tancats perquè els havien dit que havien de tancar xavals. Allò que passava era una aberració, i això un policia ho pot veure.

—Dissabte al matí us van dur a la Ciutat de la Justícia.
—Les furgonetes que sortien de la comissaria cap allà anaven carregades d’independentistes. Era el dia de guàrdia i els jutges que toquen són els que havien de ser.

—El dia abans no n’havien portat tants a declarar?
—En van acumular fins que es van omplir els calabossos i dissabte ens van portar a tots els independentistes. Un cop allà, va començar la gravetat. Es feien les vistes judicials, pujava la gent i veies com tornaven plorant. Tots anaven a presó preventiva. Abans de mi van passar-ne una vintena.

—Devíeu veure força clar que us tancarien.
—Aplicaven una mesura per a evitar la violència o la fugida per a torturar mentalment els joves i desmobilitzar la població.

—Com va anar la vostra declaració judicial?
—Tot i que vaig posar-me en contacte amb el Col·lectiu Ronda, la meva família va contractar una altra advocada. Va baixar al calabós, se’m va presentar i em va explicar la situació. Em va dir que m’havia tocat el jutjat 25 i que era molt mala notícia. Però bé, es va negociar amb la fiscalia que les cautelars que se m’apliquessin fossin diferents. En lloc d’una presó preventiva, que no pogués participar en actes polítics en tota la demarcació de Barcelona. No puc ni participar en una manifestació ni tan sols ser-hi a prop. Tot això, vivint i treballant a Barcelona en una època com aquesta, sota pena d’anar a la presó. Vaig sortir en llibertat i em vaig retrobar amb la família i els amics. Va ser molt emotiu.

—Com heu viscut aquests dos anys i mig amb aquest neguit per les cautelars?
—Una de les raons per les quals he marxat fora de Barcelona ha estat evitar aquest risc. En plena efervescència era massa perillós. He hagut d’anar-me’n de la ciutat on vivia i treballava per no posar-me en perill i acabar a la presó.