14.08.2015 - 06:00
|
Actualització: 14.08.2015 - 08:07
Mawa Ndiaye és secretari general de la Coordinadora d’Associacions Senegaleses de Catalunya i ahir va anar a Salou per saber de primera mà quina era la situació i l’estat d’ànim entre la comunitat senegalesa de la ciutat després de la mort de Mor Sylla quan fugia de la policia. Ndiaye és un mediador habitual entre l’administració i els venedors il·legals de Barcelona. I l’hem entrevistat perquè ens parlés de què havia passat a Salou, i de com vivien (o sobrevivien) els venedors il·legals procedents del Senegal a la ciutat de Barcelona.
—Heu pogut parlar amb la comunitat senegalesa de Salou?
—Ara mateix sóc amb ells. M’he reunit amb els líders de la comunitat i després vull anar a donar el condol a la família. Per sort ja no hi ha tants nervis i estan més calmats. Han acceptat que han de deixar el cas a les mans de la justícia, que ha de decidir quina versió és la real. Tot i així, continuen pensant que l’actuació de la policia va ser desmesurada i no l’entenen. La frustració i la impotència d’ahir ja s’han rebaixat i ara s’ha de pregar per la víctima perquè descansi en pau. Volen recuperar la tranquil·litat i normalitat que es vivia al poble. Que la convivència amb la resta de ciutadans, que sempre ha estat bona, torni.
—Aquest cas ha fet que es tornés a parlar dels venedors il·legals. Qui controla aquests negocis?
—Ho hem hagut de desmentir moltes vegades: no hi ha cap màfia darrere la venda ambulant. Aquesta gent no compra a la Xina ni enlloc, compra a les naus industrials d’aquí. A Badalona i Santa Coloma, on hi ha magatzems que fabriquen bosses de mà. Llavors compren la xapa de la marca i la hi col·loquen. Potser existeix alguna xarxa organitzada o algun italià que té algun magatzem, però no conec cap xarxa organitzada. Que compren a xinesos? Sí, però són xinesos que són a les naus industrials de l’àrea metropolitana.
—Encara que els senegalesos no comprin els productes a màfies, teniu constància que n’hi hagi?
—En poden existir però jo no en conec. I quan parlo amb ells, amb els qui s’hi dediquen, no em diuen que n’hi hagi. Ells arrisquen els seus diners comprant la mercaderia i, si els enxampa la policia, perden diners. Segurament n’hi ha, segurament que hi ha gent que compra a més països, però de la que conec de Barcelona, dels qui s’hi dediquen, no conec ningú que sigui en una xarxa, que tingui un proveïdor fix. Depenent de la quantitat de diners que tenen en un moment determinat, van a comprar. Si vull rellotges, vaig a cercar rellotges, si cerco tal cosa, compro tal cosa. En general no tenen rellotges, ja se sap. Cerquen bosses i coses d’aquestes, o samarretes del Barça. Van a comprar l’etiqueta i la posen. Això sí que ho compren, no em diuen on ho compren, però ja sé que compren la marca per posar-la a bosses i samarretes. Per exemple, compres un polo normal i vas a comprar una etiqueta del cocodril de Lacoste i la hi poses. La cuses i ja està.
—I les etiquetes aquestes d’on surten?
—També les compren allà. Van a les mateixes naus i ho compren allà.
—I els CD i els DVD?
—Això ja ho han deixat. Ja no s’hi dediquen. I els qui tenen papers no es dediquen a vendre coses de falsificació perquè ja saben que és delictiu i que, si els enxampen, els dificulta la renovació del permís de residència. Els qui no tenen papers sí que de vegades en venen perquè poden obtenir més diners ràpidament. Tenen més pressió.
—La situació dels sense papers és més angoixant.
—Sí, és més difícil.
—I aquesta situació els porta a prendre situacions de més risc.
—Sí, exacte. Però els qui ja tenen els papers no s’hi fiquen.
—Per què acaben dedicant-se a la venda il·legal?
—Perquè ja ho feien al Senegal. És un país de serveis i la gent sobretot treballa venent coses. Si repassem la història de la migració senegalesa a Espanya i a Europa, els primers que van arribar s’hi van instal·lar per vendre de forma ambulant al carrer i a les platges. És una activitat tradicional que també es fa al Senegal. Evidentment, també és un recurs per quan no tens papers i no tens feina.
—Així no es poden pas guanyar la vida.
—No poden. Obtenen els diners per pagar l’habitació d’un pis, menjar i viure. No per fer diners, no en guanyen. Sobretot en aquests últims deu anys.
—La Confederació del Comerç de Catalunya estima l’impacte econòmic de la venda il·legal al carrer en uns cent milions d’euros anuals.
—Sí, he llegit aquest estudi i m’agradaria saber d’on treuen aquests cent milions. Aquests joves viuen en una precarietat terrible. Potser no parlen d’aquest cas i parlen d’unes altres coses. M’agradaria saber-ne les fonts i com s’ha fet. És molt estrany.
—Què demaneu a les administracions?
—S’ha de cercar una solució. N’hi ha que no tenen papers i que volen deixar la venda il·legal, però no troben places als mercats. S’han d’oferir més vies perquè puguin obtenir llicències i ser venedors ambulants legals. Si no els donen aquestes llicències als mercats, inciten que continuïn delinquint. S’han de facilitar les coses perquè puguin ser comerciants normals i obrir els seus propis negocis. N’hi ha molts que tenen botigues i són autònoms, que no venen marques falses, que venen productes que han comprat legalment i paguen les quotes de seguretat social. Saben que si venen productes falsificats i els enxampen els dificultarà de renovar la residència. El problema són els que no tenen llicència per anar als mercats.
—Ahir ERC demanava d’integrar aquesta activitat dins del circuit dels mercats ambulants.
—Sí, exacte. Ells cerquen això, una llicència per mercadejar de forma ambulant. Són demandes que fa anys que fem a l’Ajuntament de Barcelona, però al final a nosaltres, com a entitat, només ens en cerquen quan hi ha dificultats. Per a fer de mediadors. Jo crec que la federació de comerciants, l’ajuntament i l’administració han de trobar la manera d’ampliar les places als mercats, no solament de Barcelona, sinó de l’àrea metropolitana, perquè ara mateix és impossible d’aconseguir una plaça.
—Amb l’Ajuntament de Barcelona teniu converses obertes?
—Sí, fa dos mesos que parlem amb ells, per això últimament a Barcelona hi ha menys problemes de venda il·legal. No sé si podrem tancar aquesta qüestió definitivament, però com a mínim hi ha una predisposició de l’administració per a solucionar-ho.
—Sou president de l’Associació de Senegalesos residents a Barcelona. Què feu per ajudar-los?
—Els donem formació, parlem amb ells i sempre mirem de cercar la millor sortida per a ells. Cada persona és un cas i primer esbrinem a què volen dedicar-se. El més complicat és proporcionar-los una alternativa a la venda il·legal que els permeti de viure. Aquesta és la qüestió. Ells han de poder viure. Més ben dit, han de poder sobreviure i pagar el pis perquè ningú no ho farà per ells. I han de menjar, vestir-se i donar menjar a la seva família, si és el cas.
