14.05.2019 - 21:50
No hi ha una única memòria col·lectiva, n’hi ha moltes, de memòries. Però n’hi ha que parteixen amb avantatge, són aquelles memòries que compten amb el poder al seu costat. Són aquestes memòries hegemòniques, les que disposen d’aquest poder no necessàriament salvatge (amb el control de la informació, per exemple, en tenen prou), les que escriuen la història. Una història de la qual es foragita el molest, el perdedor, l’intrús, l’altre; sempre la incomoditat que originen els altres, l’alteritat que no pot ser vigilada com el poder vol.
El poder escriu la història i la col·loca en un lloc inservible per al futur, desposseïda d’ideologia, com si fos un cadàver. Això passa amb l’art de manera contundent: mireu el Guernica de Picasso, un quadre exposat al Pavelló de la República de 1937 a París, una obra que denunciava el feixisme i defensava explícitament el govern legítim republicà. I on és ara, el quadre? En un museu que porta el nom ni més ni menys que de Reina Sofía, és a dir, la legitimació de la monarquia que ens va deixar el dictador Franco. El feixisme perpetuat i legitimat pel museu, i per tots aquells que hi entrem i no alcem la veu per l’ús prevaricador que es fa de l’obra de Picasso. Jo prometo que una altra vegada que vagi a Madrid alçaré el puny davant el quadre i penjaré una foto d’aquest acte de protesta. Serà superflu i estèril, ja ho sé, però serà millor que el silenci. Us convido, des de la més absoluta modèstia, a fer tots aquest gest.
La memòria de la devastació causada pel feixisme europeu d’entreguerres produeix també, com en l’art, tergiversacions i paradoxes; hi ha uns interessos bastards del poder d’ara que volen ocultar algunes realitats del passat. Especialment a Espanya. I l’episodi de fa uns quants dies al camp de concentració i d’extermini nazi de Mauthausen ho explica molt bé. Una funcionària de la Generalitat de Catalunya expressa, davant una placa col·locada al camp per iniciativa de Raül Romeva, que aquell polític és pres; o que és un pres polític, el que és a ulls de qualsevol demòcrata (tant si s’està d’acord amb les seves idees com si no, és clar). Aleshores, una ministra espanyola se’n va de l’acte precipitadament i estentòria. I, tot seguit, el periodisme servil del poder es posa a cridar ben fort que l’esperit dels morts de Mauthausen havia estat vulnerat per aquells catalans que insisteixen a trencar l’harmonia de l’Espanya actual, tan democràtica com és (això de l’harmonia és un sarcasme, per a qui no ho hagi capit).
Aquest conjunt de periodistes a sou dels amos volen fer creure que el passat és mort; que Mauthausen és un de tants cementiris de la història; i que la història –i els morts que la poblen– cal llegir-la d’acord amb els principis del poder que ells s’encarreguen de transmetre cada dia amb els seus reportatges i les seves opinions. El primer principi de tots: que l’Espanya monàrquica és hereva d’aquella república per la qual va morir tanta gent a Mauthausen, entre més llocs. Una mentida de pel·lícula, vaja.
Són uns periodistes (la ràbia de la Riverola a El Periódico en aquest assumpte és digna de subratllar) que no han assenyalat mai que Felipe González no va anar ni una sola vegada a Mauthausen perquè exigia que hi hagués la bandera espanyola actual. La República, la victòria del Front Popular els fa nosa. És una de les coses que el règim actual no suporta: la bandera republicana i tot allò que significa: tots els qui van morir –també a Mauthausen– perquè lluitaven contra el feixisme… Aquest feixisme que es va perpetuar en el règim actual, que no ha volgut mai restituir l’honor de les víctimes (tantes encara en les fosses on van ser executades) i, encara menys, perseguir-ne els botxins.
Això, al periodisme llepaculs tant li fa. Ells surten a cridar contra l’independentisme amb qualsevol excusa: aquí cridaven en favor –se suposa– dels morts perquè prefereixen parlar d’un passat que volen desideologitzat abans que fer enfadar els seus patrons denunciant un present en què la llibertat és conculcada. És més fàcil de parlar des del cementiri que no dels vius d’ara: com Valtònyc; com Abel Azcona, un altre artista que s’ha hagut d’exiliar; com els presos polítics sota el bastó de comandament de Marchena…
A tots aquests periodistes els interessa una merda Mauthausen, no s’han llegit els llibres ni les recerques sobre els qui van anar-hi a parar, sobre les víctimes que van deixar-hi la vida i sobre els supervivents que han explicat el seu compromís amb la llibertat (i amb la República, inexorablement). Tampoc no deuen haver llegit el comunicat que Amical Mauthausen, l’entitat que de fa molts anys preserva la memòria activa dels qui van ser en aquell camp dels horrors, ha fet arran de la seva actuació immoral. El podeu llegir aquí. Podeu comprovar que el comunicat fa recaure tota la responsabilitat en aquests periodistes que falsegen la realitat, que no van informar de totes les coses importants que aquell dia van passar a Mauthausen, sinó que només els interessava abonar el gest mal educat i antidemocràtic de la ministra espanyola.
A manera de principi: deixeu de manipular la memòria dels perdedors de la guerra civil per sacralitzar el pútrid estat repressor en què vivim. Quedeu-vos amb un detall de fa pocs dies que explica que el passat no mor mai, com diu Faulkner en una novel·la. Mentre a Itàlia sonava l’himne espanyol, amb la lletra franquista de José María Pemán, els dos monarques espanyols restaven impassibles. Sabeu per què? La cantarella els agradava.
