Mauro Palma: “L’Audiència Nacional de Marlaska no va investigar prou les denúncies de tortures”

Mauro Palma (Roma, 1948) ha visitat presons i centres de detenció en més d’una cinquantena de països. És una eminència internacional de la prevenció de la tortura i de l’estudi del sistema penitenciari. Va fundar l’associació Antígona, dedicada a fiscalitzar les presons a Itàlia, i va col·laborar en la investigació dels desapareguts de la dictadura argentina. El 2007, va ser designat president del Comitè per a la Prevenció de la Tortura (CPT) del Consell d’Europa. Ara és president del Garant Italià dels Drets de les Persones Privades de Llibertat Personal, organisme reconegut per l’ONU.

Hi parlem en la seva visita a Barcelona amb motiu de l’acte de presentació de l’associació Observa –que monitora les presons catalanes– a l’oficina europarlamentària del Born.

—Tot i que pugui semblar una pràctica antiquada, defenseu que avui dia a Europa encara es tortura.
—Efectivament. La tortura encara no ha estat eradicada a Europa. Continua existint, si bé les formes poden ser diferents de les del passat. Ho vam veure a principi dels 2000. Després de l’11-S, es van introduir moltes normes especials als països occidentals sobre les detencions. D’alguna manera, va ressorgir la cultura de la tortura, emparada en el pretext de la lluita antiterrorista. Els Estats Units van determinar que interrogar algú simulant un ofegament no era constitutiu de tortura. Així doncs, la tortura i més situacions de detenció molt greus poden sorgir també en països democràtics.

—En la crítica que feu del sistema penal europeu, sovint reproveu les condicions de detenció dels immigrants.
—La detenció d’immigrants sovint és una qüestió administrativa i no pas penal. Això és un problema. Són privats de llibertat per la seva irregularitat al territori. Estem acostumats que la privació de llibertat sigui per un delicte considerablement greu, però a països europeus com Itàlia, Espanya i França privem els immigrants de llibertat per retornar-los al país d’origen per faltes administratives i no pas perquè hagin comès cap delicte penal. Per això, la pregunta que em faig és: quina justificació té aquesta privació de llibertat? Acaba essent una manera indeguda d’exercir el poder envers unes persones que busquen un nou futur i que sovint són molt vulnerables.

—Com a president del Comitè per a la Prevenció de la Tortura europeu (CPT), vau reprovar l’estat espanyol per no haver investigat prou casos de tortura en detinguts. El jutge de l’Audiència espanyola d’aleshores, Fernando Grande-Marlaska, és actualment ministre d’Interior espanyol.
—Havent format part d’una institució europea, tinc un gran respecte per les institucions estrangeres i no intervinc en problemes polítics actuals. Dit això, he de dir que, a Espanya, l’Audiència Nacional no va investigar prou les denúncies de tortures i en molts casos van ser definides com a insubstancials de manera precipitada, sobretot en règim d’incomunicació. Durant els anys que vaig ser al CPT, vam tenir fortes sospites que, en alguns casos, les denúncies de maltractament dels presos tenien un fonament real. Ara la situació política ha canviat, però encara hi ha pràctiques reprovables que romanen al sistema penitenciari espanyol i català.

—A quines pràctiques us referiu?
—L’ús de la contenció mecànica, per exemple, que es fa servir per motius gairebé disciplinaris. En l’àmbit penitenciari europeu és un aspecte que s’ha censurat de fa anys. En canvi, aquí encara es lluita per abolir-la.

—Actualment, a Catalunya, la contenció mecànica és limitada per un protocol d’immobilització del Departament de Justícia. S’hauria d’abolir?
—Sí, ni s’ha de regular ni restringir. La contenció mecànica ha de ser abolida i s’hauria de castigar els funcionaris que la facin servir. Crec que és un acte de valentia que Catalunya es mereix pel seu perfil democràtic. La contenció mecànica és una herència del passat. De fet, l’ONU fa anys que va recomanar que es prohibís.

—Parlem del règim d’aïllament i del Departament Especial de Règim Tancat (DERT), un dels punts més opacs de les presons catalanes. Allà, els interns són tancats a la cel·la durant vint-i-una hores el dia.
—Penso que Catalunya és un sistema democràtic i com a tal hauria d’abolir el règim d’aïllament. Hi ha dos termes que en l’àmbit penitenciari europeu sovint es confonen: la separació i l’aïllament. La separació és important, hi ha vegades que la situació ho requereix, però l’aïllament és totalment diferent. Aïllar un pres el fa sentir encara més sol i això l’empeny a comportar-se de manera més agressiva i a tenir conducta autolesiva. Pot acabar molt malament, fins i tot en suïcidi. S’ha d’abolir. Les normes actuals estipulen que l’aïllament solament pot durar catorze dies a tot estirar, perquè a partir del catorzè dia pot deixar seqüeles psicològiques greus. Però molts països, Itàlia inclosa, no són del tot transparents amb això i tenen mecanismes per a allargar l’aïllament una mica més. Per mi és un greu error i és una reacció a la incapacitat de fer front a una situació.

—Fins fa uns anys, Catalunya tenia una de les taxes de població reclosa més altes d’Europa. Ara ja no és així.
—Sí. Darrerament, ha disminuït i la població reclosa se situa al voltant de les 7.000 persones. Penso que és una gran passa i que es va en la direcció correcta. S’han engegat iniciatives molt positives, com ara el mòdul de respecte, que millora i accelera molt la reinserció social. Els funcionaris de presons tenen estatus de funcionaris civils, no són policies. També, a diferència d’Itàlia, no es nega la possibilitat de tenir relacions sexuals amb la parella. Tot i això, com ja he dit, també hi ha pràctiques molt antiquades.

—“S’ha de reformar el sistema penitenciari”, heu dit alguna vegada. Però com seria un model de presó compatible amb els drets humans?
—La primera reforma ha de ser reduir la presó. Cal assegurar que tan sols hi ha qui ha de ser-hi, amb el respecte adequat a la comunitat, a la víctima i també a qui ha comès el delicte, que potser necessita adonar-se de la seva responsabilitat. Molta gent és a la presó per qüestions de marginalitat, per problemes de petits delictes perquè no té mitjans per a subsistir. La condició social determina qui acaba a la presó. També hi ha qui hi és perquè és estranger. Una vegada feta la reducció, cal garantir la resocialització i fomentar-la. Cal traçar un camí de tornada a la societat, perquè a tots ens convé que aquesta persona torni a la comunitat.

—Entenc això que dieu, però és difícil de dur-ho a la pràctica.
—És clar, són canvis profunds i complexos. Cal un canvi cultural sobre com entenem les presons. Tenim arrelada la idea social de la presó com un lloc on dipositem algú que ha comès un delicte i ens pensem que ens desfem del problema. Però no és així. No se soluciona res i el problema sempre torna. Cal garantir el retorn a la comunitat, però també és molt important aquest canvi cultural sobre la percepció de les presons.

—Aquestes setmanes els funcionaris de la presó de Brians 2 protesten per les agressions dels presos i la manca de seguretat a la presó. Què en penseu?
—És clar que tothom té dret de tenir seguretat en el seu lloc de feina, sobretot en un lloc tan difícil com la presó. Han de poder interrompre la feina i tornar-hi després perquè et marca molt. Però respondre un clima d’agressivitat amb més agressivitat tan sols pot portar al desastre. Per tant, què vol dir garantir la seguretat? No es garanteix amb instruments que elevin el nivell de violència. Es garanteix amb més personal, més formació, més drets laborals i un ambient de feina que els faci sentir segurs. No pot ser que un treballador hagi de controlar cent persones. És un error que un govern pensi que protegir la seguretat de qui fa una feina difícil és únicament i principalment donar-li eines més fortes per reaccionar, és un error conceptual. No sé com té pensat de resoldre el conflicte el govern català, però si pensa en això, va errat.