29.01.2025 - 21:40
De vegades passa, que el món tot se’t fa espès i t’encalles i enlloc no trobes el desllorigador de res. Diuen que Henri Matisse, el gran artista i màxim exponent del fauvisme (“inventor” no seria en aquest cas un terme gaire exacte, i hauríem d’afegir-hi André Derain i el temps i la llum de Cotlliure i etcètera, però per a entendre’ns) va tenir una crisi (personal o existencial o de creació o qui sap com delimitar aquí la barreja) a final dels anys vint. Que tenia èxit i que les seves obres tenien preu i que tot, però que això no era prou. Que no era res. I pràcticament va deixar de pintar. I se’n va anar a Oceania, i als Estats Units d’Amèrica, i cercava, i encara no sabia com però pensava que havia de “reiniciar la pintura”.
En aquell seu camí (seu: personalíssim), l’observació (directa, reflexiva, immersiva) de l’obra d’un artista que transitava sendes ben diferents hi va tenir un pes important. Potser “definitiu” esdevindria aquí una expressió massa agosarada, i els absoluts, en art, solen ser temeraris i inexactes. Posem-hi un “cabdal”? Millor, segurament: un pes cabdal.
Joan Miró.
Vint-i-dos anys més jove que ell.
El 1930, quan Henri Matisse i la seva angoixa viatgen a Tahití i als EUA i a les Antilles, un dels fills, Pierre, marxant d’art, coneix Joan Miró. A final d’any li organitza la primera exposició nord-americana. A Nova York. El 1934, signen contracte per a la distribució de les obres de Miró als EUA. Matisse pare veu les obres que Miró exposa a París; Matisse fill les escampa oceà enllà. En aquell temps, quan el pintor francès escriu a Pierre, li diu que continua amb ansietat, amb pànic. Cerca solució i no en troba. “Desgasto el meu esperit lluitant com un ofegat, i no em veig capaç de treballar així.”
Parlen d’art, de diners, de coses de família. I de Miró. Henri Matisse té dubtes. Demana a Pierre que mostri a Joan Miró els seus treballs. El seu criteri li importa. Més que això, li demana, tot seguit: que li deixi dos quadres de Miró. Que els hi faci arribar. “Jo pagaré l’embalatge i les despeses d’enviament, per descomptat.” Ni vint dies no han transcorregut, que escriu una altra carta per a insistir-hi, impacient. Els necessita: “Estic esperant els teus Miró que deus haver oblidat.” I quan, passats vint dies més, per fi els té, una altra: “A la teva mare li han semblat molt excessius. M’han interessat molt des del punt de vista del color i de les relacions –matèria–; estic molt content de tenir-los per poder-hi tornar de tant en tant.” Molts molts, aquí.
I allò, anar-hi tornant, ho va poder fer durant anys, perquè se sap que Matisse va retenir fins el 1945 aquelles “Tres dones” mironianes sobre fons blau (ah, el color! Ah, els blaus de l’un i de l’altre amb tants de matisos sempre!). Per “poder-hi tornar de tant en tant”: la necessitat. Com la de rellegir un clàssic. Potser a fragments. Un tast. Un aire. Respirar-lo. Només que, en aquest cas, és l’artista de més edat, l’artista consagrat, qui se submergeix en l’obra del jove: “Perquè el que fa m’interessa com a manifestació d’una generació posterior a la meva.”
Joan Miró, és clar, ja seguia amb atenció Henri Matisse. Des dels primers contactes amb la seva obra, a cavall dels anys vint, fins a l’obsessió escrita als quaderns d’esbossos i d’apunts i d’estímuls on deixava constància, a començament dels quaranta trasbalsats de guerra pertot, que volia crear obres “que recordin les teles de Matisse, però més brutals”. Miró saluda l’esperit fauve i vol sumar-hi fúria, Matisse observa la peculiar força surreal.
I hi ha aquest reconeixement mutu. Que no és còpia ni seguiment, sinó això altre: reconeixement. D’anada i tornada i viceversa. Sense prejudicis generacionals (dels anteriors cap als nous o dels nous cap als anteriors). Sense edatisme, que en diríem ara. Dos artistes tan diferents i moguts alhora per una mateixa pruïja indescriptible. Creen en aquell moment esclatant en què es qüestiona la pintura, diguem-ne, tradicional, des de les mil línies que sorgeixen de l’anomenat postimpressionisme: Matisse reinventa la pintura; Miró, més radical, diu que l’assassina.
Creen i creen i creen, i fins i tot quan no poden pensen a crear. Creen de manera diferent, són diferents, d’espais diferents i de temps diferents, però es coneixen i, sobretot, es reconeixen i es tornen estímul l’un per a l’altre. Que no nega la discrepància o, fins i tot, la crítica, aquest reconeixement (i ara penso en Joan Miró referint-se a les “empipadores odalisques tan cotitzades en el mercat” que produïa Matisse després de la Primera Guerra Mundial i que després van formar part de la seva crisi creativa), però que és, per sobre de tot, reconeixement. En el fons i en la pruïja i en la cerca, també. “Feia exactament el que deia Matisse, i de manera més profunda que els surrealistes: deixar-se guiar per la mà”, explicava Miró a Lluís Permanyer, el 1978, en parlar del dibuix, per exemple. Aquesta connexió per sobre de la mera influència.
No puc dir que, per a mi, és la millor exposició del 2025 perquè amb prou feines hem començat l’any i perquè jo què sé què passarà, però, per a mi, és la millor exposició del 2025 (“MiróMatisse. Més enllà de les imatges”, a Barcelona, a la Fundació Miró, encara durarà cosa d’una setmana més). Per les obres que conté, és clar (el colpidor davallament de la creu traçat en negre sobre rajols blancs per Matisse, el cap, magnètic de textures, i el punt vermell, que pinta Miró: si les hagués d’anar enunciant, ni que fos de memòria, no acabaríem), però també per la relació (humana, artística) que ens explica. Perquè una exposició també és la petjada que deixa, i la d’aquesta és fonda.
Heus aquí un vell i un jove reconeixent-se. Que això de vegades passa. De vegades, però no sovint.
De vegades, com un senyal de grandesa.