Mathias Enard: ‘M’interessava reflectir la passió femenina per l’Orient’

Aquesta tardor l’editorial Empúries ha publicat en català Brúixola, de Mathias Enard, premi Goncourt 2015, amb traducció de Jordi Martín Lloret. El Goncourt, el premi més prestigiós de l’estat francès, l’equipara a una estrella del rock, a ulls dels francesos. La gent sap qui és, el felicita i el saluda pel carrer. I compra el llibre. Mathias Enard viu a Barcelona des de l’any 2000. De fa pocs anys, també és soci d’un restaurant libanès al barri de Gràcia. Nascut al municipi de Niort el 1972, va fer estudis d’àrab i persa a París i durant deu anys es va convertir en un orientalista: va fer llargues estades en uns quants països de l’Orient Mitjà per estudiar-los. Brúixola, precisament, gira entorn de les relacions i influències culturals entre Europa i l’Orient Mitjà, per mitjà de la història d’amor de dos personatges europeus fascinats per l’Orient: la Sarah, historiadora, i en Franz, musicòleg nascut a Viena, especialista en les relacions entre les músiques orientals i els compositors i les músiques europees.

—Aquesta relació d’Occident amb l’Orient mitjançant la cultura, i amb un protagonista musicòleg i orientalista, segurament només podia sorgir de Viena.
—És clar, Viena ajunta totes dues coses, per això vaig triar-la.

—Hi heu viscut?
—No. Hi he anat moltes vegades, però no hi he viscut mai.

—Aquest llibre parla de la fascinació d’alguns europeus per la cultura d’Orient de la influència en la cultura europea. D’aquesta relació fructífera. En aquest sentit, el llibre també és una història d’Europa, fa un efecte mirall.
—Sí, és un llibre que parla d’Europa i de la seva relació amb l’altre, amb la diferència. No pas de la realitat del món àrab, l’Iran o Turquia. És més aviat el reflex que tenen a Europa aquests països.

—És un llibre europeu, que mostra una manera de mirar-nos a través de la cultura. I posa de manifest que és imprescindible l’Orient per a llegir Europa. Això, en uns moments tan complicats, no és tan sols d’una gran bellesa, sinó també d’una ètica valuosa.
—El llibre té una dimensió política actual, que és precisament això: no oblidar que Europa mateixa deu molt a aquestes terres més llunyanes. La visió de l’alteritat i de com ens hem enriquit utilitzant també les cultures dels països més a l’est de la Mediterrània. Europa, al capdavall, també s’ha construït en relació amb ells.

—Els protagonistes, en Franz i la Sarah, se’ns acaben presentant com uns aventurers. Tanmateix, hi feu aparèixer la música, que hi pren una dimensió molt potent. I és la música que relliga aquestes grans tradicions culturals.
—La música és un art que no necessita traducció, com la pintura, que és molt directa. Però també hi ha tradicions molt diferents, molt separades, que en el curs del temps han intercanviat instruments, gammes, tons, harmonies… I aquests camins són molt bonics, sobretot perquè són molt desconeguts avui. Al voltant de la Mediterrània i de tota la part orientalista de la música del segle XIX i XX, les relacions i les influències són molt més desconegudes que en uns altres camps, com la pintura.

—On l’heu apresa, tanta música?
—Escrivint el llibre. De fet, no sóc músic ni musicòleg ni toco cap instrument. N’he après per escriure el llibre. M’agrada molt la música, però aquest vessant orientalista el desconeixia fins ara.

—La presència de la música dóna un so al llibre, però la musicalitat del llibre també és influïda per un ritme intern: aquesta novel·la passa durant una nit. Si no ho tinc mal entès, vau calcular que cada pàgina tingués els mateixos segons de durada, perquè no es trenqués precisament aquest pas del temps.
—El temps intern de fet és extern, perquè passa en la novel·la a un ritme molt concret, que és de noranta segons per pàgina. És a dir, el llibre comença a les deu del vespre i s’acaba a les set i escaig del matí. I cada pàgina que passa és un minut i mig (és una decisió arbitrària que vaig prendre). Això em permetia, a mesura que avançava el text, de veure quina hora era. I que el volum de text fos més o menys el mateix entre les dotze i la una, que entre les tres i les quatre. Això fa que tingui un ritme molt precís, però també que sigui el mateix en tot el llibre. Això també ens passa a nosaltres: tenim un ritme intern (hi ha coses que ens passen més de pressa o més a poc a poc), però alhora hi ha un temps còsmic, diguem-ne, que és igual per a tots.

—Us va anar bé aquest ritme a l’hora de llegir tota la novel·la per editar l’audiollibre?
—El problema d’aquest temps (noranta segons per pàgina) és que no es correspon amb el temps real de lectura. És massa ràpid. Perquè nosaltres tardem uns tres minuts a llegir una pàgina en veu alta. L’audiollibre que vaig fer dura molt més d’una nit. Són més de vint hores de lectura.

—La història transcorre a la nit. En Franz es troba en un estat de vigília, si s’adorm o no s’adorm. És un espai on les històries flueixen en el pensament del personatge. Això, és clar, també afecta la forma.
—És clar. Hi ha moments que l’escriptura esdevé molt més contemplativa o més lírica. I les associacions d’idees que fan passar d’un tema a un altre són de caràcter més personal, de la vida d’en Franz… I això correspon a l’estat d’ànim del personatge. També hi ha dos somnis en el llibre. Ell s’adorm uns minuts i es desperta i entra en aquest estat on la veritat es barreja amb els somnis i els records. La història i l’estructura és un reflex d’aquests moments psicològics diferents.

—En Franz, de nit, a casa seva, en un estat a prop del somni, de l’opi…
—És un llibre que es troba entremig del son i el somni, de la realitat i la fantasia, entre un dia i un altre dia, perquè la nit també és aquest espai entremig. És clar, aquí l’escriptura és la que lliga el pas entre aquests mons diferents, que ens fa passar de la reflexió més desperta d’en Franz al món entre els somnis i els records. Perquè els records són també imatges treballades per la ment.

—La metàfora més plàstica de tot allò que conta el llibre trobo que és el vincle que s’estableix entre Pessoa, Khayyam i el vi.
—L’embriaguesa metafòrica entre Khayyam i Pessoa. Aquesta relació és un procés interessant perquè Pessoa va escriure unes quartetes igual que Khayyam, però amb el seu món propi. No són traduccions de les quartetes de Khayyam, perquè l’original no hi és, sinó que més aviat serien traduccions d’un original somniat per Pessoa mateix. I, és clar, aquestes relacions literàries entre dos poetes a qui tot els separa, tant el temps com l’espai, la llengua… són molt interessants. També poètiques.

—Aquest vincle és tan brillant que pot explicar aquest món de relacions culturals entre Orient i Occident que, per una altra banda, és molt plural i divers.
—M’interessava aquesta diversitat d’influències, de continguts, que hi ha precisament a Europa. Un poeta com Pessoa que es veu com l’essència poètica de Portugal al segle XX, també ha tingut influències tan diverses com la poesia anglesa i com Omar Khayyam des de l’Iran.

—A l’endreça final del llibre doneu les gràcies, entre més, al Cercle dels Orientalistes Malenconiosos. Qui són?
—És una manera de parlar d’un grup d’amics que vam estudiar junts. Són persones concretes que vam estudiar orientalisme junts. I també són personatges de la novel·la.

—Té molta malenconia aquesta novel·la. És volguda o és que sou malenconiós?
—Volguda? Sí. Malenconiós? Potser també. En Franz ho és, segur. Però també hi ha una malenconia que ve de la tristor de l’estat actual del món àrab i tot Turquia, l’Iran… Quan una part de la teva vida és vinculada a aquests països, és fàcil que neixi una certa malenconia de pensar en allò que era i que ara ja no existeix, s’ha transformat radicalment o s’ha destruït. Hi ha coses que no retrobaràs mai.

—El Franz és un erudit, però hi ha una part seva que es fa antipàtica. Segurament, aquesta malenconia i l’amor que sent per la Sarah el salven d’aquesta part més odiosa que té.
—Tot tan controlat…

—Sí, de vegades penses com és possible que en Franz pugui tenir aquesta cosa d’orientalista aventurer. Suposo que per això necessitàveu una Sarah.
—De fet, primer va ser la Sarah. La Sarah va arribar molt abans: volia fer el retrat d’una dona com la Sarah. Després vaig trobar la manera de fer aquest retrat d’una manera molt amorosa i de veure-ho a través dels ulls d’en Franz Ritter, un narrador que em permet, a més de la part amorosa, posar coses com la música i moltes altres històries.

—I objectivar la Sarah una mica, potser?
—Al contrari, perquè és un retrat de tot menys objectiu, el que fa ell. En Franz em permet de contar d’una manera molt sincera què va passar, els fets, i introduir la devoció que té (i la seva passió) per ella.

—Al final sempre tria ella.
—Exacte.

—I per què teníeu ganes de construir un personatge com la Sarah?
—M’interessen molt les dones orientalistes. Sobretot ara, en aquest segle XXI, que tenim la sensació que l’Orient Mitjà és completament tancat a les dones, que és un món d’homes. Però hi ha hagut moltes dones que s’han interessat per l’Iran i el món àrab i molts dels orientalistes més importants són dones. I m’interessava això, reflectir aquesta passió femenina per l’Orient. M’interessava fer un retrat d’una dona forta, poderosa, també per sortir dels clixés que es poden tenir de la feminitat.

—Que no té por.
—No!

—I es basa en algun personatge que heu conegut?
—Sí, més d’un. Moltes dones investigadores, historiadores, que conec, especialistes de llengua i literatura, són molt importants per als estudis àrabs i perses.

—En la vostra vida, heu estat un estudiós orientalista durant una desena d’anys. D’on us va venir aquesta passió?
—Va ser una mica casual. Vaig descobrir l’àrab i el persa a la universitat, a París. I em va apassionar. No tenia vincles personals ni familiars ni res amb aquest món. Havia començat estudiant història de l’art i hi havia una assignatura d’art islàmic que m’interessava molt. Arran d’això vaig entrar en l’idioma i al final vaig centrar-me a estudiar àrab i persa i vaig deixar els estudis d’història de l’art. La gran sort que teníem a París amb els estudis orientals era que podíem viatjar de seguida. Hi havia molts intercanvis i beques per a viatjar a l’Iran, Síria, Egipte, el Líban i altres països del món àrab.

—I què ho va fer que l’any 2000 us traslladéssiu a viure a Barcelona i temps després obríssiu un restaurant de cuina libanesa al barri de Gràcia?
—El restaurant és un projecte molt més recent, de fa només uns quatre anys o cinc. Jo vaig arribar aquí per casualitat, perquè la meva dona és de Barcelona. Abans vivíem a Síria. Però ella, per motius laborals, va haver de tornar a Barcelona i jo la vaig seguir.

—I  el restaurant?
—És del 2011 o 2012. El fet és que el meu soci, un amic libanès de fa molts anys, sabia que m’agradava la cuina i aquestes històries de gastronomia i els intercanvis culturals en gastronomia, i em va proposar d’entrar en el projecte quan es va reformar.

—I com viviu aquesta experiència després d’aquests anys?
—Ah, és molt interessant i molt bonica. M’apassiona. De fet, quan sóc a Barcelona passo cada dia pel restaurant. El món de la gastronomia m’apassiona perquè és part d’una cultura. I alhora és tan universal com l’art o la música. Amb tradicions distintes, perquè hi ha hagut molt d’intercanvi i avui encara més, a través de la globalització i la internacionalització dels productes i dels fluxos comercials. I és molt interessant de veure com el nostre món gastronòmic evoluciona amb productes que vénen de l’Orient Mitjà o d’Amèrica. Abans hi havia productes que era impossible de trobar a Barcelona, i ara sí que els hi trobes. I d’això no fa tants anys.

—Escriviu cap al final del llibre: «A vegades em fa la impressió que s’ha fet de nit, que les tenebres occidentals han envaït l’Orient de les llums. Que l’esperit, l’estudi, els plaers de l’esperit i de l’estudi, del vi de Khayyam o de Pessoa, no han resistit al segle XX, que la construcció cosmopolita del món ja no es fa en el marc de l’intercanvi de l’amor i el pensament, sinó en el de l’intercanvi de la violència i els objectes manufacturats.» És un lament i és una mena de resum del que acaba esdevenint en la novel·la i en la realitat.
—És la constatació del que passava. Al final és més una qüestió de violència, de dominació, que no pas d’intercanvi cultural.

—El valor d’aquest llibre és que dóna fermesa a l’intercanvi des de la cultura. I des de la cultura tenim una oportunitat, encara.
—Exacte, sí. És una manera de posar llum a allò que no veiem sempre. Sota aquests intercanvis bèl·lics o violents o només econòmics, també hi ha molts intercanvis culturals. I veure la història del segle XIX i XX des del punt de vista de la cultura, de la literatura, de la música, de l’art… és canviar una mica la mirada i és una manera diferent de mirar cap al futur i de trobar una nova forma d’esperança.

—Aquest llibre, des del punt de vista que s’ha escrit, defensant la cultura, també és una manera de fer política.
—És també una de les coses que m’interessen de la literatura, que tingui una mena de pes polític, potser no d’una manera directa (en relació amb la manera de fer política dels partits), sinó d’una manera més profunda i indirecta d’intentar incidir, mal que sigui mínimament, sobre la nostra manera de veure les coses.

—I això ho feu des de la creació, des de la ficció, que trobo que és una manera d’anar més enllà encara. Des de la ficció parleu de la contemporaneïtat. Segurament, només els creadors ho podeu fer amb aquesta lucidesa.
—No solament els creadors, segurament, però la veritat és que és diferent, sí. La força de la ficció permet d’ajuntar coses que no podries ajuntar en un assaig. Les relacions entre la música oriental i occidental i una història d’amor, per exemple. Són coses que només les pots fer en la ficció. L’àmbit de la novel·la avui és tan obert que pots posar-hi moltes formes de discurs. La novel·la és un esperit tan lliure que pot abraçar de tot: des d’imatges fins a molts tipus de discurs diferent.

—Hi ha escriptors més puristes, que no es permeten tots els recursos.
—Jo no sóc gens purista.

—No, més que purista diria que sou porós…
—Sí, potser sí.