‘Matèria de Bretanya’: els anys irrepetibles

‘L’editorial valenciana Tres i Quatre acaba de publicar la reedició d’un títol mític: ‘Matèria de Bretanya’, de Carmelina Sánchez-Cutillas. El llibre, un aplec de records de la infantesa de l’autora a Altea (Marina Baixa) durant els anys immediatament anteriors a la Guerra Civil, va guanyar el premi Andròmina de narrativa de 1975 i es va publicar per Sant Jordi de 1976, ara fa quaranta anys. L’escriptor i crític literari Joan Josep Isern l’ha llegida i ens en fa la següent valoració.’

Acabo de llegir un llibre deliciós. De fet, hauria de dir que l’he rellegit perquè es tracta de la recuperació d’un llibre que es va publicar fa exactament quaranta anys i que vaig llegir aleshores, tot just acabat de sortir del forn. D’aquella lectura em va quedar, per una banda, un record molt agradable i, per l’altra, una petita recança perquè tinc la impressió que aquí (i quan dic ‘aquí’, em refereixo al Principat) va passar una mica desapercebut.

Parlo de ‘Matèria de Bretanya’, el llibre amb el qual Carmelina Sánchez-Cutillas (Madrid 1927-València 2009) va guanyar el premi Andròmina de narrativa en l’edició de 1975 dels Premis Octubre de València. El va publicar Tres i Quatre i ara la mateixa editorial li ha tret la pols i el torna a situar en el mercat amb el format amb què actualment edita els seus volums de narrativa. Un format més gran que el de l’edició original i que és una de les poques coses amb les quals els lectors que ara descobreixin aquesta obra sortiran perdent en relació als de fa quaranta anys.

‘Matèria de Bretanya’ és un llibre singular, m’atreviria a dir que tocat pel dit de l’àngel. És, de fet, l’únic llibre de prosa narrativa que va escriure Carmelina Sánchez-Cutillas ja que en la seva bibliografia la part principal se l’emporta la producció poètica al costat d’uns quants estudis sobre literatura i història medieval.

La infantesa a Altea
El llibre aplega una sèrie de records de la infantesa de l’autora a Altea (Marina Baixa) en una època que, pel rerefons social que s’hi descriu, correspon als anys immediatament anteriors a la Guerra Civil. És a dir, quan l’autora tenia entre sis i nou anys. En total una trentena de capítols breus estructurats al voltant de fets i personatges que, engolits per l’espiral del temps, ara ja no són més que memòria.

La nena Carmelina viu amb els pares a Madrid i passa els estius a Altea on resideix el seu avi Francesc Martínez i Martínez (1865-1946), un eminent historiador i folklorista valencià que va nàixer i morir en aquella vila en la qual exercia una notable autoritat intel·lectual respectada per tothom. Començant per la seva néta que molts anys després evoca amb una admiració molt entranyable les estones que passaven junts i les coses que li ensenyava aquell home savi, ponderat i clarivident que tenia a casa seva un retrat de Felip d’Anjou penjat a l’inrevés ‘per tal que tothom el veiés i li digués, don Francesc, vostè sap que aquest retrat és cap per avall?, i aleshores aprofitava per contar totes les malifetes del Borbó’.

Nostàlgia i poesia
La prosa d’aquesta ‘Matèria de Bretanya’ ens arriba amarada d’una acurada barreja de nostàlgia i de poesia que ens atrapa de seguida. Ho diu l’autora en la introducció: ‘Ja no és un somni enfebrat el record d’aquells dies, però visc tan lligada a tot el que es va fondre, que a vegades un crit que sona en la distància em sembla que és la veu del passat que em reclama.’

És, de fet, un combat desigual contra l’oblit que porta Carmelina Sánchez-Cutillas a admetre que ‘voldria ignorar que els anys morts són irrepetibles, perquè una força sense fronteres m’empenta cor endins un tresor de permanències inalterables’. I és la força d’aquesta empenta la que travessa de punta a punta cada capítol i cada escena de ‘Matèria de Bretanya’ i en fa un llibre tan especial.

L’arc de costa que limiten la Punta de l’Albir i el Morro de Toix, amb Altea al centre de la badia, són els límits del microcosmos per on circulen les vivències de l’autora. El món secret dels contrabandistes, els rituals de la mort i els velatoris, els carrers plens de vida, llum i moviment, el costum de resar el rosari al capvespre a casa, els armaris plens de roba i objectes d’altres temps, el poder de les herbes remeieres, el xivarri del mercat i el color esgrogueït de l’estació cobren nova vida amb la mirada que, de gran, Carmelina projecta cap aquell petit món per on corria i creixia la nena que va ser.

I al costat dels objectes, les persones: les Comandantes, l’avi Francesc sempre proper, el Tio Mut, pregoner del poble, la monja jove que explicava a les noies els misteris de la primera menstruació, el senyor Manolo del Xiulet, el saludador, la mestra Cantarrana que ensenyava costura a les nenes, el quincaller de la pell de color oliva que torbava a les dones el dia de mercat, o el rector que ensenyava la punta dels pantalons sota la sotana quan seia i que a la nena Carmelina li feia nosa ‘perquè sempre m’havia semblat que els capellans no eren ni dona ni home i aquells pantalons em desvetllaren el misteri del seu sexe’.

El descobriment del món
Però no és només un mosaic d’imatges i de records, el que trobem a “Matèria de Bretanya”, sinó la descripció gradual del procés de descobriment del món per part de l’autora. Per això immediatament després de comentar-nos la impressió que li va fer veure el capellà amb pantalons ens diu: ‘I com si se m’hagués trencat una cosa molt lleu per dins, vaig començar a dubtar de moltes coses’. O, per posar un altre exemple, el que passava cada any quan els homes que havien marxat a segar l’arròs a la Ribera tornaven a casa on els esperava la muller: ‘A la nit del dia d’arribada, tot el poble s’omplia de silenci més prompte que mai, els llums de les cases s’apagaven ben aviat, i jo no sabia per què.’

Com hem vist a la introducció, ‘Matèria de Bretanya’ parla d’uns anys irrepetibles, entre altres raons perquè foren el preludi del gran precipici de la Guerra Civil. La nena Carmelina sap que en l’entorn de la seva mare es parla en castellà, es fan dir ‘Derecha Regional’ i es llegeixen diaris com El Debate o Gracia y Justicia. Sap també que el pare era del partit Progressista i que a les cases dels xiquets del poble, els seus companys de joc preferits, es deia Visca Rússia! i llegien La Traca i El Tio Cuc. I el salt a l’altra banda del precipici, a partir de 1939, ens el descriu així: ‘Després va passar molt de temps, molt de silenci… i ara, les poques vegades que torne per allí tot em sembla diferent, com si hagués plogut una cendra molt fina sobre els xiquets i els homes d’aleshores. Sobre totes les coses.’

Fins aquí he fet una selecció de fragments, escenes i personatges d’aquest llibre ple de poesia i de sensibilitat que podem recuperar ara, quaranta anys després de la seva edició i que jo em permeto recomanar a tothom que sàpiga valorar les delícies d’una bona lectura.

Més amunt he dit que ‘Matèria de Bretanya’ va ser un llibre poc reconegut en el Principat en el moment de la seva primera publicació. Parlo de memòria i potser això em fa ser, sense voler-ho, infidel a la veritat. Si és així, ja em dispensaran. El que sí que em consta és que al País Valencià aquest llibre –al costat d’Els cucs de seda, de Joan F. Mira, publicat per la mateixa època i situat en una tessitura similar al de Sánchez-Cutillas– va ser molt utilitzat com a text de lectura a l’aleshores incipient escola valenciana ja que combinava dos factors essencials: la utilització d’una llengua riquíssima i la descripció d’un món ja desaparegut però del qual ningú volia renegar.

Sant Jordi de reedicions
Tenim a tocar un Sant Jordi que es caracteritza per la recuperació de dues obres que no haurien de passar gens desapercebudes. La primera és “Acte de violència”, de Manuel de Pedrolo, reeditada per Sembra Llibres (en vaig parlar aquí mateix dies enrere) i la segona és aquesta petita meravella denominada ‘Matèria de Bretanya’, de Carmelina Sánchez-Cutillas, que ha tornat a posar en circulació Tres i Quatre, la seva editorial de tota la vida, i que faran molt bé de comprar, llegir, recomanar i regalar a la gent a la qual s’estimin de debò.