19.08.2019 - 21:50
En sentir el cognom Levi, a molts ens ve immediatament al cap Primo Levi, autor de Si això és un home, la gran crònica dels camps d’extermini nazis. Altres, segurament no tants, evocaran Carlo Levi, l’escriptor i pintor també torinès (no eren parents) que va escriure una altra crònica gairebé tan devastadora. Resulta que l’any 1934 el govern de Mussolini el va castigar amb el confinament com a represàlia per la seva activitat antifeixista. Que en el seu cas va ser la Basilicata, a l’altra punta del món: per a un torinès, el sud d’Itàlia era pràcticament com l’Àfrica. La Itàlia civilitzada s’acabava a Roma, i encara. Més avall, la selva, un vast territori dominat per les màfies (graciosa deixa del poder borbònic que hi havia regnat fins feia mig segle) i l’endarreriment social i cultural (ídem). I si Nàpols, Sicília, Calàbria o la Pulla ja eren regions ignotes i temudes pels fills de l’imperi austro-hongarès (era l’època en què a les pensions de Milà penjaven el famós cartellet ‘Non si affitta a meridionali’), n’hi havia una d’encara més desconeguda, amagada enmig de les altres. Tan desconeguda que sovint és anomenada amb l’altre nom que té, Lucania (d’on prové, per cert, el nom de la nostra llonganissa). I al bell mig d’aquesta terra ignota, una de les ciutats més extraordinàries del món: Matera. Per la seva conformació, però també per la història.
A Crist s’ha aturat a Èboli (la traducció catalana del 1964 és del mequinensà Edmon Vallès, autor de la Història gràfica de la Catalunya contemporània i gran amic de Jesús Moncada), Levi recrea, novel·ladament, el trasbals de descobrir les miserables condicions de vida dels camperols lucans. Analfabetisme, malalties, superstició, explotació… Per a un intel·lectual piemontès, allò va ser un xoc brutal. I una de les coses que descriu és justament la ciutat de Matera, la capital. Que té un tret que la fa molt especial: no és una vila construïda en altura (quatre cases al cim d’un turonet, com és norma en aquella terra) sinó excavada. Es tracta d’una successió de coves ja habitades al paleolític i disposades en forma de doble embut, davant una altra paret de roca que els fa de mirall (la Murgia, altiplà de roca càrstica), separades per un estimball. Levi mateix escriu que aquesta peculiar disposició li recorda ‘la forma en què a col·legi ens imaginàvem l’infern de Dante’. Aquí trobareu la història in extenso. Amb els segles, les coves originàries es van anar enriquint amb construccions cap a l’exterior, que semblen emergir de la terra mateixa (moltes esglésies i cel·les conventuals, però també cisternes i canals, dos elements bàsics, a més d’horts i jardins penjats) fins a configurar l’aspecte insòlit que veieu. Tan insòlit que directors de cinema com ara Pasolini a L’evangeli segons sant Mateu o Mel Gibson a La passió de Crist la van triar per a representar Jerusalem. Tanmateix, amb el pas dels segles i a causa de les guerres, la misèria i sobretot l’abandó a què la dinastia castellana va sotmetre la regió, va arribar un punt que les condicions de vida als Sassi (‘els rocs’, el nom popular dels dos barris que la formen) eren intolerables. Setze mil persones hi vivien amuntegades, amb ases, cabres i porcs dintre casa, sovint amb goteres i sense cap més ventilació que l’entrada de la cova. I sense clavegueres. Ja us en podeu imaginar les condicions higièniques. Les fotos de l’època ens recorden les dels nostres rebesavis abans d’emigrar a Amèrica.
La pega, i d’aquí tot ve tot el que ha passat després, és que no eren els rebesavis sinó els avis, o els pares i tot. Perquè la novel·la de Levi es va publicar l’any 45, just acabada la segona guerra. I a mesura que el llibre guanyava popularitat, Itàlia va anar descobrint que tenia una pústula a les parts baixes. En aquell país que sortia del conflicte bèl·lic propulsat cap a la modernitat, amb el progrés nord-americà com a model i la FIAT com a combustible, hi malvivia un poblat gal purulent amb un índex de mortalitat quatre vegades superior a la mitjana. Però van reaccionar de pressa: el president De Gasperi, en una famosa visita reproduïda en bucle al museu local a manera de No-Do catàrtic, va prometre el risanamento, antecedent històric de l’estupre que les autoritats socialistes cometrien tres dècades més tard sobre la Barcelona vella amb l’olímpic nom d’esponjament.
Per a desgràcia de De Gasperi, però, les coves no es poden tirar a terra. Per això van optar per la via més ‘democràtica’ (aleshores aplaudida i avui ja no tant) de desallotjar tothom per passar-hi la baieta. Van construir uns quants milers de cases barates als afores i els residents dels Sassi s’hi van traslladar encantats de la vida. Tu diràs: ascensor, aparcament (no tenien cotxe, però el miracle italià ja havia promès un Cinquecento a cada família), finestres… Els fills i néts d’aquells desallotjats coincideixen que els progenitors no hi tornarien per res del món.
Jo tampoc. Però no pels mateixos motius, és clar. I abans que em pengeu la llufa de cínic o de frívol, aviso que parlo en nom dels desnonats del món (en el meu cas com a víctima de la conversió de la Barcelona vella en parc d’atraccions). L’operació de planxa i pintura dels Sassi va ser tan reeixida (l’única cosa que ningú m’ha sabut explicar és què en van fer, del bestiar) que l’any 1993 la ciutat, ja en molt bona part airejada, desbrossada i sanificada, la van declarar Patrimoni de la Humanitat. Un petit pas per a la UNESCO, un gran pas per als tour operadors. Era inevitable que un indret amb una bellesa tan infreqüent (avui molt domesticada, és clar) acabés sota la roda aplanadora del turisme. Sense la qual, no ens enganyem, ni vostè ni jo hauríem tingut mai l’oportunitat de conèixer-lo. Però avui no hem vingut a fer crítica de la vida moderna. Al contrari, agraïm a les autoritats municipals i regionals que tinguessin el detall de donar preferència als residents i descendents de residents a l’hora d’adquirir les antigues coves i construccions superposades. Així, si més no, tindrem la consciència menys culpable quan pagarem els 80 o els 170 euros que costa dormir-hi a la néta d’una autòctona, i no al senyor Gaspart de torn. I un servidor també agraeix, en aquest cas al destí, el fet que per a mi Matera serà sempre el lloc on vaig saber del traspàs de mestre Camilleri, ara fa un mes just. Sempre més evocaré la trista nova emmarcada en la blancor meridional d’aquells carrerons estrets, escales i arcs de tuf calcari, tan semblants als dels pobles sicilians de què gràcies a ell ens hem enamorat.
I com que ara m’he posat romàntic, acabo amb un consell. El conjunt format pels dos barris anomenats Sasso Caveoso i Sasso Barisano no és gaire gran en extensió, però així i tot el risanamento encara va en dansa. Ho recalco perquè aquest n’és un dels al·licients: apartant-vos una mica dels carrers principals (aconsellable fer prèviament una ullada general des de l’altiplà de la Murgia, al qual s’arriba per un trencall de la carretera general, als afores del nucli urbà), encara podreu descobrir unes quantes coves on no s’ha intervingut i que permeten fer-se una idea més aproximada (humitat, brutícia, foscor, pudor) de les condicions de vida que van esgarrifar l’intel·lectual torinès. L’altre al·licient és que, encara per poc temps (la nominació com a Capital Europea de la Cultura 2019 es notarà), amb prou feines hi ha turisme d’aquell aporellista que et fa passar les ganes de pedres, d’història i de tot.
