Com afecten el cervell les aplicacions de cites? Existeix l’addicció al ‘match’?

La Mireia és psicòloga clínica de fa vint anys, i veu entre quinze pacients i vint cada setmana. Aquests darrers sis mesos ha detectat algun un fenomen que la preocupa: la quantitat consultes relacionades amb les aplicacions de cites.

Recorda, per exemple, una pacient que tenia dificultats per a dormir a causa de fer servir una aplicació de cites, o bé una altra que tenia ansietat després de ser rebutjada moltes vegades en una d’aquestes aplicacions.

No obstant això, l’ús d’aquestes aplicacions entre la ciutadania no fa sinó augmentar dia rere dia. Què passa, doncs?

Per a respondre a això, primer cal conèixer els factors psicològics que duen els pacients a fer aquesta mena de consultes.

Quins efectes té el match en el cervell?

Fa uns anys es parlava molt de l’addicció a substàncies com ara el cànnabis. Després va arribar l’allau d’evidència científica sobre els efectes de l’addicció a les pantalles, i ara sembla que ha arribat el torn de les aplicacions de cites.

L’auge d’aquestes aplicacions és notable, encara que l’estudi dels efectes psicofisiològics que tenen no sembla haver-se desenvolupat al mateix ritme. D’ençà que es va crear la primera (Grindr, l’any 2009), n’han sorgit moltes més amb opcions diverses i un objectiu comú: connectar persones amb una finalitat afectiva i sexual.

Poc després de l’aparició del fenomen, el professor Elias Aboujaoude, de la Universitat de Stanford, ja va afirmar que aquesta mena plataformes podrien ser addictives, atès que ofereixen als usuaris una explosió d’adrenalina semblant a la d’una droga. Això passa precisament quan un usuari rep un m’agrada o un match (que podríem traduir per connexió), que és quan dues persones es fan un m’agrada mútuament.

Els efectes psicològics en l’autoestima d’un mateix després d’una connexió resulten obvis. No obstant això, l’impacte que té en el cervell no ha estat tan estudiat; si més no, encara no hi ha cap model teòric clar. Tot apunta, això sí, al sistema de recompensa i l’alliberament de la dopamina i més substàncies hormonals.

Aquest sistema és la zona cerebral vinculada a la sensació de benestar, i la responsable que repetim una conducta encara que no sigui corresposta. A més, s’ha demostrat que no tan sols s’activa quan es genera el plaer, sinó també per la mera expectativa que l’estímul plaent arribarà en algun moment. Això passa més intensament amb tot allò relacionat amb l’amor o la cerca de parella romàntica, per la implicació que té en la supervivència.

Existeix l’addicció als matches?

És una qüestió de difícil resposta, atès que caldrien dades objectives sobre la quantitat de connexions o matches i la seva relació amb variables sociodemogràfiques i clíniques. Ara com ara, no totes les aplicacions fan pública la informació sobre matches.

Per exemple, a Tinder s’han registrat ni més ni menys que 70.000 milions de connexions d’ençà que es va crear. De fet, l’aplicació té una opció perquè els usuaris descarreguin les seves estatístiques.

L’any 2019 l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) va confirmar, per exemple, que un ciutadà de l’estat espanyol de cada deu emprava aplicacions de cites habitualment, i que un d’aquests usuaris de cada tres n’és addicte. Un report més recent, del 2024, revela xifres semblants: cada mes, més de quatre milions de persones utilitzen aquestes eines digitals a l’estat espanyol.

Tenint en compte les dades, és lògic de pensar en una possible addicció al match, oimés si incideix directament sobre el sistema de recompensa cerebral. D’una altra banda, s’ha demostrat que la desinstal·lació d’aquesta mena d’aplicacions pot originar una síndrome d’abstinència amb simptomatologia similar al “desenganxament” d’una substància com ara la cocaïna, per exemple.

I quins efectes té rebre un unmatch?

Un unmatch (o desconnexió) és el rebuig explícit a un perfil després d’haver obtingut un match previ i, fins i tot, haver encetat una conversa. És allò que, a WhatsApp o en més aplicacions, s’anomena ghosting. La desconnexió, tanmateix, és un nivell per sobre del ghosting, atès que elimina sense cap mena d’avís tant el perfil com les converses amb l’altre usuari. És com si el vincle no hagués existit mai.

Alguns estudis han demostrat que un unmatch s’associa amb un estat de decepció, tristesa i desesperança que perjudica l’autoestima i la imatge. La persona rebutjada pot arribar a tenir pensaments intrusius relacionats amb el càstig i la culpa com ara: “És normal que no li interessi si no valc per a res”, o bé: “Què faig malament perquè em passin totes aquestes coses?”

Una possible explicació és que el rebuig afectiu o sexual activa àrees cerebrals específiques, com ara la zona ventrolateral de l’escorça prefrontal i l’ínsula, relacionades amb les experiències de rebuig registrades en edats primerenques.

Una altra possibilitat és que no hi hagi resposta: ni match ni unmatch. En aquests casos, apareix l’ansietat anticipatòria causada per la incertesa. Uns quants autors diuen que és l’ansietat més incapacitant, atès que no té un límit màxim i depèn molt de l’exposició a l’estímul.

Quant als efectes psicològics i conductuals d’aquesta addicció, se’n poden esmentar d’importants: la revisió constant del mòbil per a constatar si hi ha novetats, l’alimentació compulsiva i la falta de gana per una resposta de rebuig o les dificultats de son, esperant que arribi una resposta.

De l’addicció al match també se’n surt

En la gestió d’aquesta addicció, les expectatives, l’experiència prèvia, el nivell d’autoestima i alguns trets de la personalitat de l’usuari tenen un paper important. Establir límits temporals a l’ús de l’aplicació pot ajudar a evitar les conductes compulsives. També és recomanable de rebaixar les expectatives sobres les cites que es derivin dels nostres contactes, fomentar converses genuïnes i significatives i parlar amb amics de confiança sobre les experiències amb l’aplicació.

Sens dubte, la manera de relacionar-nos ha canviat, i el nostre sistema nerviós s’hi ha d’adaptar. Però quan ni tan sols les estratègies anteriors eviten que la salut mental es vegi afectada, demanar ajuda psicològica pot ser la decisió que us protegeixi de l’addicció al match.

María J. García Rubio és professora de la Facultat de Ciències de la Salut de la Universitat Internacional de València. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.