23.07.2017 - 02:00
|
Actualització: 23.07.2017 - 17:21
Dilluns dia 24 de juliol farà setanta-cinc anys que el líder sindical, cooperativista i ministre d’Indústria de la segona república espanyola, Joan Peiró i Belis, va ser afusellat per les autoritats franquistes a Paterna (l’Horta de València). Per a commemorar l’aniversari de la seva mort, la Comissió Ciutadana de l’Any Peiró, una agrupació de quaranta entitats històriques, educatives, partits polítics i sindicats d’àmbit local, comarcal i del Principat, homenatjarà el líder de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al cementiri dels Caputxins de Mataró, on es troben les seves despulles.
L’homenatge començarà a dos quarts de sis de la tarda, davant la tomba de la família Peiró Olives, amb una glossa de la figura del líder sindical. Tot seguit, es farà un resum del judici sumaríssim en què el van condemnar a mort i es llegiran els noms dels altres set sindicalistes que, juntament amb Peiró, van ser afusellats a Paterna. Cap a les sis de la tarda, l’hora de l’execució, es llançaran vuit salves, un per a cadascun dels activistes morts. Tot seguit, es llegiran textos de Peiró i hi haurà una ofrena floral, acompanyada de la música ‘Fosses del Silenci’, de Pau Alabajos. L’acte es tancarà amb els parlaments del batlle de Mataró, David Bote, la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, i la filla del sindicalista, Guillermina Peiró, seguits de l’audició de l’himne anarquista ‘A las barricadas’.
Fill adoptiu de Mataró
Peiró va néixer el 1887 a Hostafrancs, un barri del que aleshores era el municipi de Sants. Amb vuit anys va començar a treballar en una fàbrica de vidre a Barcelona, però el 1922 va entrar a treballar a les Cristalleries de Mataró -fàbrica coneguda popularment com el Forn del Vidre- que, tres anys després, es constituirien com a cooperativa. Peiró va passar a ser-ne el director a final dels anys vint i va continuar al càrrec durant la segona república espanyola i la guerra del 36-39, exceptuant el curt període en què va ser ministre espanyol d’Indústria del govern de Largo Caballero. Durant l’època que Peiró en va estar al capdavant i posteriorment, Cristalleries de Mataró va esdevenir una de les productores de bombetes més importants de l’estat i un referent internacional en la fabricació de vidre.
Durant la seva carrera al Forn del Vidre, Peiró va compaginar la feina amb l’activisme sindical i polític i el cooperativisme, i va arribar a ser secretari general de la CNT. El 1989, quaranta-set anys després de la seva mort, el sindicalista d’Hostafrancs va ser nomenat fill adoptiu de Mataró per la seva aportació al moviment cooperativista, el seu activisme polític i la seva tasca al capdavant d’una de les indústries capdavanteres de la ciutat.
Activisme polític
A part de la seva tasca sindical, Peiró és recordat pel seu activisme polític com a articulista i director de ‘La Colmena Obrera’, publicació dels sindicats de Badalona, ‘Solidaridad Obrera’, publicació de la CNT i la més important de l’àmbit sindical al Principat fins al 1939, i la ‘Revista Catalunya’, la primera publicació de la CNT feta íntegrament en català de la qual en va ser el primer director.
Peiró era partidari d’un sindicalisme de masses, que defugia les minories dirigents i que es fonamentava en l’activisme cívic. Estava tant en contra dels pistolers contractats per la patronal per enfonsar el moviment obrer, com dels sectors més radicalitzats de la CNT, als quals va anomenar ‘anarquisme terrorista’. Es va fer cèlebre la seva frase: ‘Els que assassinen gairebé diàriament, els que són essència i puntal del sindicat lliure, els que vesteixen gavardina i cobren de les patronals, no són obrers, fa temps que van deixar de ser-ho per convertir-se en professionals del crim.’
Malgrat el seu activisme pacífic i arran de la il·legalització de la CNT i altres sindicats, Peiró va ser empresonat tres vegades durant la dictadura del general Primo de Rivera. En sortir de la presó, però, va tornar a ser escollit secretari general del sindicat i durant la guerra del 36-39 va ser vice-president del comitè antifeixista de Mataró.
El 1939 va fugir cap a Narbona, Occitània, on es va reunir amb la seva família. Posteriorment va anar a París per representar la CNT en la Junta d’Ajuda als Refugiats Espanyols, amb la intenció d’ajudar a sortir els cenetistes espanyols dels camps de concentració francesos i facilitar-los el trasllat a Mèxic.
El 1941, en la França ocupada pels nazis, va ser detingut per la Gestapo i deportat a Alemanya. Les autoritats franquistes en van demanar l’extradició i, el febrer del mateix any, se’l va traslladar a l’estat espanyol i el desembre va començar el procés de sumari. Durant el consell de guerra, va comptar amb vint-i-vuit testimonis favorables, entre els quals hi havia dos membres del clergat, empresaris i falangistes, com ara Luis Gutiérrez Santa Marina, conegut com a Luys Santa Marina. També va tenir el suport del falangista, que després seria ministre del govern de Franco, Ramón Serrano Suñer i del magistrat i posterior ministre franquista Francisco Ruiz-Jarabo. No obstant això, la seva negativa reiterada a dirigir els sindicats franquistes, a petició del govern de l’època, es creu que va ser determinant en la consegüent condemna a mort el juliol del 1942.
