13.05.2022 - 21:40
Moltes redaccions de diari són plenes de detalls acumulats al llarg dels anys –també passa en les nostres redaccions respectives–, coses, objectes, que retraten la història de la redacció, que expliquen anècdotes de la gent que hi ha treballat: acreditacions, pòsters, premis, una mica de tot.
Aquests records no sempre són agradables. De vegades tenen a veure amb la repressió, amb les dificultats per a exercir el periodisme que, d’una manera o una altra, ens acaça a tots. Fa uns anys, a Catar, em va impressionar molt particularment la redacció d’Aljazeera. Hi havia exposades coses com ara uns quants mobles de l’oficina de la cadena a Bagdad que havia estat destruïda per un míssil disparat pels Estats Units. I la roba de color butà que un periodista de la cadena havia portat durant anys mentre havia estat presoner a Guantánamo. També el carnet professional i unes fotografies que havien trobat a la butxaca d’un dels seus reporters assassinat a Líbia. I una càmera de televisió destruïda per l’impacte d’un dron.
D’ençà de l’any 1996, un total de setze periodistes d’Aljazeera han mort mentre treballaven. Dos a l’Irac, un a Líbia, un al Iemen i set a Síria. La darrera, aquesta setmana mateix, una de les veteranes de la cadena, Shireen Abu Akleh, assassinada a Palestina per un tret de l’exèrcit israelià.
Abu Akleh era una de les cares més conegudes i populars de la cadena, tant del canal en llengua àrab com del canal en llengua anglesa. Palestina de naixement, i cristiana, treballava de feia molts anys a Jerusalem, una de les corresponsalies fonamentals d’Aljazeera. De fet, de qualsevol gran cadena internacional.
No hi ha res que justifique l’assassinat d’un civil a mans de l’exèrcit de cap país. Sota cap circumstància. Però, evidentment, per a mi la situació es torna molt especial quan qui és assassinat és un periodista. I estic segur que en això coincidim completament, Maria i Martxelo.
