Res no pot matar les grans ciutats

La força de les ciutats és immensa. Ho veiem avui a la Ucraïna en guerra o al Xangai confinat. I ho hem vist al llarg de la història a Varsòvia, Leningrad, Hamburg, Berlín o Hiroshima. Encara que la destrucció i el perill d’aniquilació pugui arribar a ser total, sempre hi ha rastres i vestigis de vida sota les runes. Després de les grans catàstrofes, les ciutats reneixen de les cendres amb energies i forces renovades. Fins i tot amb idees innovadores i modernitzadores.

L’invent de la ciutat és un dels més perfectes de la humanitat, la cèl·lula bàsica de l’estructura del món d’ençà de temps immemorials. Les ciutats tenen una resiliència especial. Són fortaleses històriques de vida, cultura i societat, bressol de l’evolució de la vida urbana i cultural, de les relacions humanes de cooperació, amb tots els seus vicis i virtuts.

Les ciutats i l’energia humana i creativa que originen són focus d’innovació, avenços i revolucions polítiques, socials, comercials, científiques i artístiques. D’Uruk, a la Mesopotàmia, fins a les megalòpolis de Xangai i Lagos, en set mil anys d’història la humanitat ha anat modelant espontàniament el model de ciutat, la unitat elemental del món i de la història. La intel·ligència dels ciutadans i l’evolució ferma i innovadora del teixit social les ha fetes indestructibles. Són tan resistents que s’han convertit en els fonaments d’un futur que ha d’afrontar els grans reptes del món: la superpoblació, les migracions constants i el canvi climàtic.

Metròpolis, la història de les ciutats

Aquestes són algunes de les moltes idees interessants que exposa i demostra l’historiador Ben Wilson (Londres, 1980) a l’assaig Metròpolis (Edicions 62). Amb la bona traça que tenen els historiadors anglesos per a escriure bé, amb interès i amenitat dels temes més complexos, l’autor ens guia, en més de quatre-centes pàgines, per un brillant viatge de molts milers d’anys per les essències i les condicions que van generar les primeres ciutats fins a les megalòpolis actuals.

La qüestió és important perquè l’any 2050 dos terços de la humanitat viuran en ciutats. Segons Ben Wilson, vivim la migració més gran de la història, la culminació d’un procés de sis mil anys que ens haurà convertits en una espècie urbanitzada a final del segle XXI. És crucial de demanar-se com i on viurem. Per obtenir algunes respostes, l’historiador ens remet al passat de les ciutats. Si n’entenem la gènesi i evolució, tant de les ciutats com de la vida urbana, ens podem imaginar més bé l’avenir que ens espera, un futur que ja es construeix.

L’autor ha fet la volta al món aturant-se per estudiar i viure a ciutats com ara Bombai, Singapur, Xangai, Ciutat de Mèxic, Lagos i Los Angeles. Sense oblidar-se’n algunes d’emblemàtiques històricament, com ara Atenes, Londres, Nova York, Uruk, Harappa, Lübeck i Malacca. S’ha fixat en mercats, socs i basars; en piscines, estadis i parcs; en parades de menjar al carrer i cafès; en botigues i centres comercials. Perquè les ciutats s’han d’experimentar pels sentits, diu. La vida urbana gira al voltant dels sentits, del menjar i la beguda, el sexe i les botigues, la xafarderia i el joc.

Metròpolis ens submergeix en el teatre de la vida ciutadana de tots els temps. És un tractat d’història amb perspectiva urbana i social que combina molt bé els grans esdeveniments de cada època amb les veus i les idees dels ciutadans expressades en la literatura, l’art, l’arquitectura o el cinema. De l’Epopeia de Guilgameix a Blade Runner i Carlito’s Way, passant per Leonardo i Miquel Àngel, Van Gogh i Manet, els còmics, el periodisme o la televisió.

Les grans ciutats són el mirall dels temps passats. La seva història explica les millors gestes de la humanitat, com ara la invenció de la roda i la penicil·lina i, alhora, els capítols més mortífers i sinistres, com ara les pandèmies i l’aniquilació en massa que van causar les guerres i els genocidis. Segons Ben Wilson, la Segona Guerra Mundial, per exemple, va ser una guerra de ciutats.

Un viatge en el temps

L’alba de les ciutats va ser la mesopotàmica Uruk, entre el 4000 i el 1900 aC. Uruk vol dir “la ciutat”. Hi havia cases de pisos, aigua corrent i clavegueram. Quan la gent s’agrupava a viure en grans comunitats es creava una energia social especial que fomentava el creixement i la innovació. A Uruk, van néixer-hi el comerç, l’escriptura i la roda, per exemple. S’explica a l’Epopeia de Guilgameix, l’obra èpica més antiga coneguda dels sumeris. Els urbanites gaudien de la generositat dels déus. Inventaren la paraula escrita i la comptabilitat i fruïen de luxes com ara la cervesa, les menges exòtiques i les obres d’art.

A Uruk neix la idea de ciutat. Un concepte que s’ha anat polint i corregint en evolució constant durant les diferents èpoques històriques i culturals, sempre marcades pels desastres bèl·lics i naturals, com ara les epidèmies i les sequeres. Mogut per la seva ànsia de saber, l’autor ens porta de Babilònia i Bagdad a les cosmòpolis d’Atenes i Alexandria, la megaciutat imperial de Roma, Lübeck, Lisboa, Malacca, Tenochtitlán, Amsterdam, Londres, Manchester, Chicago, Nova York, Los Angeles i Lagos, la gran megaciutat del futur, amb més de vint milions d’habitants, on l’energia i la creativitat sorgeixen de qualsevol escletxa.

El recorregut és intens, apassionant i farcit de descobriments de tota mena. Si l’autor pretenia de captar les ciutats en moviment perquè són zones volàtils, en permanent evolució i canvi, ho ha aconseguit.

No es pot matar una ciutat

Un dels capítols més reveladors és el dedicat a l’aniquilació de ciutats que hi ha hagut al llarg dels segles. Es parla de la destrucció i el renaixement de Xangai, Leningrad, Hiroshima, Hamburg, Stalingrad… La ciutat és com un organisme viu. Allà on hi ha traces de vida, per més gran que sigui la destrucció, pot sobreviure. La història ens demostra que mentre hi hagi persones que la recordin i l’apreciïn, la ciutat sobreviurà i es tornarà a aixecar. La resiliència exhibida a Hiroshima, per exemple, forma part, segons l’autor, d’un fenomen mundial que posa de manifest la fortalesa increïble, sovint ignorada o subestimada, que els assentaments humans a gran escala tenen.

A més, per a un exèrcit, una ciutat que resisteix és potser l’obstacle més difícil del món. Les ciutats es poden empassar exèrcits sencers. Són cementiris d’ambicions militars, tal com les defineix l’autor. Napoleó va fracassar a Moscou el 1812 i a Leipzig un any més tard. Hitler, el destructor de ciutats, va ser derrotat a Leningrad, Moscou i en el desastre de Stalingrad. Tots els casos s’analitzen al llibre. Què va passar i de quina manera els supervivents van tenir força per a resistir i per a renéixer després del gran desastre.

Un dels casos més impressionants de la història és el de la capital polonesa, Varsòvia, que s’analitza pas a pas. Era una obsessió de Hitler, que en va ordenar l’ocupació, el bombardament aeri, l’enderrocament total del centre, la matança organitzada d’intel·lectuals. El 1944 n’havien mort deu mil. També va ser assetjada, els pocs ciutadans que restaven ven ser reduïts a la condició d’esclaus, passaven fam i set. Molts varsovians es van retirar en silenci. Uns altres van caure en l’alcohol i l’ostracisme. Eren fantasmes vivents. Ens ho recorda la pel·lícula El pianista, de Roman Polanski, protagonitzada per Adrien Brody.

Hi havia una Varsòvia secreta en paral·lel a l’ocupada i destruïda pels nazis. La vida humana es reafirmava fins i tot en el gueto que, al final, va esdevenir un infern ple de bèsties humanes. Finalment, Hitler i Himmler en van ordenar l’aniquilació total amb aquestes paraules: “Tots els ciutadans de Varsòvia han de morir; homes, dones i infants. Varsòvia ha de ser arrasada del tot a fi que serveixi d’exemple per a la resta d’Europa.” Hi van aplicar el genocidi, la deportació en massa i la demolició total. Un 93% de la ciutat va desaparèixer. Però no l’havien assassinada.

Hi havia grups de joves que sobrevivien com les rates sota les runes. Fins i tot van arribar a imprimir una revista en què, amb sarcasme, deien que no calia que anessin de vacances a Egipte per veure runes, atès que a la capital polonesa n’hi havia moltes més. De l’aspecte que tenia la ciutat fantasma n’ha escrit el corresponsal rus Vasili Grossman, un dels primers a entrar-hi en acabar la guerra. Però, malgrat tot, a poc a poc la gent supervivent va anar tornant a la ciutat. O sortí dels seus caus sota terra. Els apareguts s’allotjaren entre runes o en barraques improvisades i, de mica en mica, com formigues, van anar aixecant-la. Durant el setge, un grapat d’arquitectes havien guardat documents i havien dibuixat en secret els edificis per conservar la memòria. L’any 1952, quasi tota la ciutat vella de Varsòvia havia estat reconstruïda des de zero.

Les megaciutats, enginy i supervivència

Les ciutats exigeixen enginy i fortalesa mental. Encara que sembli mentida, alguns dels llocs més emprenedors del món són en els barris marginals més insalubres de les grans ciutats. En aquests espais es generen xarxes molt consistents i molt vives d’ajut mutu i col·laboració per a superar la misèria i les dificultats.

És el cas del barri de Dharavi, a Bombai, un dels barris marginals més grans de l’Àsia. Hi viuen un milió de persones en tan sols dos quilòmetres quadrats. Hi ha quinze mil tallers i milers de microempreses que generen mil milions de dòlars l’any. I a Lagos, Nigèria, un grup de genis informàtics autodidactes ha convertit un carrer de la ciutat en el mercat tecnològic més gran de l’Àfrica, l’Otigba Computer Village, amb milers d’emprenedors i una facturació diària de més de cinc milions de dòlars.

L’ecosistema de les grans ciutats ha facilitat aixopluc i prosperitat als més durs, als més febles i a tota mena de depredadors. Passa amb els humans, però també amb els animals. Coiots, guineus, garses i astors, per exemple, poden arribar a tenir més densitat de població a les ciutats que no pas al camp. A Londres hi ha milans reials i a Nova York falcons pelegrins. A tot arreu proliferen orenetes i merles. Hi ha óssos rentadors i coiots a Chicago, pumes a Los Angeles, titís peus blancs a Medellín, macacos a Kuala Lumpur, flamencs i lleopards a Bombai.

Els pardals han anat modificant els seus becs per menjar més bé de les jardineres, i els corbs de la ciutat japonesa de Sendai van aprendre a obrir closques de nous posant-les davant les rodes dels cotxes. A Londres hi ha un mosquit del metro, una àrea subterrània rica en sang humana. Els mosquits de la línia de Piccadilly són diferents genèticament dels de Bakerloo. Moltes merles han deixat de ser ocells migratoris. Durant l’hivern romanen a les ciutats, aprofitant l’efecte illa de calor. I els llangardaixos de les ciutats de Puerto Rico han modificat les seves potes per arrapar-se als maons i al formigó.

Les ciutats són un estímul per al progrés i l’evolució. Tant per als humans com per als animals. Ben Wilson aporta una dada ben significativa i graciosa: “Un estudi fet amb petits mamífers urbans, com ara musaranyes, ratolins, ratpenats i esquirols, va posar de manifest que tenien el cervell més gran, igual que els passa als taxistes de Londres, que tenen més substància grisa a l’hipocamp posterior a conseqüència d’anys de recórrer el complex laberint de la ciutat.”

De tota manera, no tot són flors i violes. Cada any entre cent i sis-cents milions d’aus migratòries moren perquè xoquen contra els gratacels de la ciutat de Nova York. El 2030, el 65% de tot l’entorn construït de la Terra s’haurà edificat a partir de l’any 2000. El total de nova ciutat construïda en aquestes tres dècades ocuparà una àrea com Sud-àfrica. Actualment, cada dia, dues-centes mil persones es traslladen a viure a ciutats. L’enorme creixement de les ciutats implica la destrucció de boscs, escurça distàncies amb els animals salvatges i causarà problemes de transmissió de malalties zoonòtiques als éssers humans, tal com ha passat amb la covid-19.

Barcelona, les ciutats i la lluita contra el canvi climàtic

L’autor té una idea clara: el problema del segle XXI no és que ens urbanitzem massa de pressa, sinó que no ens tornem prou urbans. Aquest fet no tindria importància si ens poguéssim proveir a pler del planeta. Per construir ciutats ocupem aiguamolls i terres agrícoles. O arranem muntanyes. D’ençà del 2012, a la Xina se n’han arranat sense escrúpols més de set-centes i amb la runa s’han omplert valls per construir o ampliar ciutats. Això té conseqüències fatals pel clima i la biodiversitat. Una qüestió pendent d’estudiar i solucionar.

El reverdiment de les ciutats amb horts urbans, arbres i jardins és la mostra més recent de l’instint ciutadà de supervivència ancestral. Tal com ho foren les muralles, els refugis antiaeris o les torres de guaita. Xangai, Osaka, Lagos Ho Chi Minh, Dhaka i Miami restaran submergides quan el nivell de la mar creixi d’un metre i mig. Les ciutats són les protagonistes principals de la lluita contra el canvi climàtic, molt més que no pas els estats nació, perquè són a primera línia.

En aquest sentit, Ben Wilson, fa un esment especial a l’evolució verda que protagonitza avui la ciutat de Barcelona, una de les de més densitat de població d’Europa. La creació de corredors verds, una xarxa de parcs i jardins, terrats enjardinats, arbres, horts urbans, murs verds, etc., introduirà cent seixanta hectàrees addicionals i necessàries d’espai verd. És una de les ciutats que s’ha situat a l’avantguarda urbana europea de la lluita contra el canvi climàtic.